Santrafel, a diumenge quatre de maig de 2025.
Quan a mi m'agradaven les festes de Moros i Cristians, i "festes" l'escrivia amb majúscula, un dels millors moments de l'any s'acomplia en apropar-me a Alcoi en el matí del dia de Sant Jordi.
Si vols veure de prop, propíssim, els vestits que en la vespra s'ha estranat per a pasme i gaudi d'un públic sovint entregat siga per gust, per xovinisme o per gust xovinista... Doncs és ara, en la processó de la Relíquia que pots estar a tocar...
Així que res, que com que ahir vaig quedar-me amb gana, ací em tens, en data tan desacostumada per tardana, la vespra del 749 aniversari de la veritable mort d'Al Àzraq, vora on diuen que sant Jordi va ser vist... Quin gran heroi, el Moro Blavet, que calgué un deus ex machina de llegenda pietosa per fer-lo fora de circulació històrica...
Arribe prompte, i això em permet d'aparcar on volia i caminar un bon pedaç de matí, que em convé...
En superar els esmorzarots festers de davant de l'Hotel Reconquista, passes el pont de Sant Jordi i, en menys que dius amén, ja estàs dins d'aquella església neobizantina i tan tocada per l'antihistoricitat més convenient per l'statu quo polític vigent... Em dona igual, i potser siga hora d'abandonar per hui les llatinades, no? Que de solemne, el tot plegat només té la formulació de rigor en el guió d'actes... Jo, aprofite per fotografiar ací i allí... Que fins i tot, i per fi, puc aconseguir una imatge en primer terme de l'os del vertader megalomàrtir palestí matador de dracs que, a Alcoi, mata moros... Faig bé de disimular-los amb un angelot de baiard perquè... Sembla que ja no posen gladiols per ocultar-los, com s'acostumava... Em guarde la foto de l'os per quan em convinga...
Mentrestant, van arribant els càrrecs festers i la gent s'agombola per aplaudir-los. Per fi arriba el moment de gaudir ben gaudit de teles, textures, dissenys, colors, materials, treballs... I mai no em quede decebut, per a sort meua. Altra cosa no, però tirar la casa per la finestra per més que no tingueres per passar la setmana, d'això, ací, en saben molt, com sol dir-se...
I és ací on se'm representa l'anècdota del dia. Un senyor que ja s'havia mostrat com bastant maleducat amb els gestos, se li ocorre perbocar en veu alta en arribar la primera Alferes de la història que no li pareixia bé que al seu costat dugués un "favorit". El marit? M'he quedat amb ganes de, però no ha fet cap falta perquè al voltant s'ha alçat un clamor... Veges tu, com si a nosaltres ens importara l'existència mateixa de tal "matxirulo"... Entre això i altra conversa on criticaven els Marraqueix per dur una esquadra de dones en lloc d'una "normal", m'han fet el riure del matí... Malalts sense saber-ho que ho estan, i molt... Això només ho arreglarà el temps i el costum. Ho sé. Mira sinó al meu poble com els joves s'hi riuen de valent quan els dius que, abans, estaven prohibides les dones en festes.
Jo, com ahir, a aplaudir de valent...
I res, cap amunt a pillar lloc com quan acostumava jo a...
Pille lloc en el carrer de l'Escola, ben estret i plenet ben prompte. I allà que va la processó, encapçalada pels heralds i el capità moro (i la favorita. Les dones sí que poden ser-ho, vitat, somasclots?). Ben bé que anaven per més que, seré sincer, massa em recordava el vestit del capità al de fa vint-i-no-sé-quants anys del famós Santiago capità abenserraig...
Les capes, sempre m'atreuen... Víctor Ferrer i Santi Carbonell han fet molt bé el seu disseny vestidor.
I desseguida, l'Alferes Mora amb la seua família. El vestit, preciós, diuen que és obra de Juan Climent, Creaciones Germanísimo i Mónica Jover. Ben bonic tot plegat...
El capità cristià aragonés duia un disseny de Juan Climent i realitzat per Roberto Pérez Treballs per a la Festa. Ei, que sovint aquestes coses no es diuen, i cal aplaudir la feina ben feta en un món de, darrerament, tan poca originalitat... A mi m'ha complagut. I soc ben crític, jo!
I ja que estem, nomenaré també la música, que sovint, en aquesta processó, acostumes a escoltar coses bones... Hui, la peça que més m'ha complagut ha estat "Semper in unu ", del mestre Alborch Tarrasó. Bona tria...
I un alferes dels Andalusos, doncs ha de dur sempre sorpresa. Ja saps que no m'agrada a mi aquest tipus d'estètica guerrera de hui per a un fet purament romàntic, però què li farem? A la gent li agrada, a ells els agrada, i resulta ben espectacular. Doncs avant, xe, avant!
I clar, el que m'ha agradat més han estat les capes... Ausades quina cosa més interessant. Modesto Moiña ho ha fet bé...
Hola, mossén Torregrossa...
Més detalls de les capes, dels cavallers en aquest cas...
Ei, que aquest acte és processional i patronal (al 33%, que no oblideu que l'altre 66 l'ocupen sant Maure i la Mare de Déu dels Lliris...). I la banda religiosa l'encapçalen les grans banderes gremials alcoianes...
Hola, sant Miquel!
Heus ací la tòpica i necessària fotografia del cristià donant foc a la cera del moro...
I per fi Sant Jordiet! El protagonista indiscutible del tuacte... Molt bonic el vestit enguany... Quan sàpia qui és el seu dissenyador, t'ho anote, Sergi, tranquil, que et quedarà constància...
Ausades que es fa difícil sempre fotografiar el Sant Jordiet... Però crec que he reeixit...!
I ja, la relíquia, el reliquiari, els portadors...
Els pares...
La Senyera de la Ciutat, duta per un macer... Que per cert, no l'havia vist jo mai desfilar, i no sabia que tenia per elm el mateix Sant Jordi... Què diran els altres patrons?
Ajuntament, i darrera banda de música sonant, ja veus tu quin detallet, "23 d' abril" del mestre Valls Satorres...
Doncs res. Ha sigut acabar i pegar a fugir... Ja tinc tot el que volia? Sí, un goig cert per haver représ el costum, espere que per molts anys, perquè paga la pena. Sé que em costarà aprendre a gaudir de totes aquestes coses relacionades amb els sentits mentre intente desprendre'm de tot el bagatge que duc al damunt de tant haver-me treballat aquesta festa. Ara que no m'és menester per a res tanta bibliografia mental, que el que desitge és viure el moment del goig immediat per veure si em torne a enamorar d'aquesta tipologia festiva, espere aconseguir-ho d'aquesta manera. Que l'oblit impossible convisca amb el plaer instantani d'allò viscut...
Au. En no res, que m'he plantat al cotxe. I això que encara m'he assegut a escriure un sonet sencer vora el lloc on diuen que veieren el santet saguetejant el meu benvolgut Al Àzraq, el nom del qual, diu un conegut meu, hi ha qui s'hauria de rentar la boca abans de pronunciar-lo i les mans abans d'escriure'l...
Sempre hi ha qui exagera...
Comentaris