La primera Alferes Mora d'Alcoi...

 Santrafel, a tres de maig de 2025. Dia de la Creu.

Quan fa uns anys vaig saber que la festa morocristiana alcoiana tindria el seu primer càrrec important femení, vaig conjurar-me a acudir-hi per aplaudir amb tota la meua força. Com que Santjordi ha vingut pasqüer, ignorava del tot quin dia seria l'Entrada, però la meua intenció era aquesta. Si no vaig errat, la primera vegada que les dones participaren en la Diana, allí vaig estar jo, enregistrant, fotografiant, seguint-les, escoltant les barbaritats que els deien... Vaig viure la detenció d'aquelles fontanes a Ontinyent i l'any després vaig aplaudir a cor que vols quan sí o sí, hi formaren part d'una festa que, les dones, acaberen salvant. El mateix va passar-me a Cocentaina... He parlat, conferenciat, escrit, suportat insults... Però ja veus, la profecia ha tardat moltíssim i, si m'encante, per la meua salut, no ho puc veure... Alferes Mora, i quina meravella...

Així i tot, no les tenia totes amb mi. Per allò de la data i els meus mareigs interns, no vaig llogar cadira i anit em trobava jo poc catòlic. M'he alçat hui que no, que no era possible baixar a Alcoi... M'he posat a llegir tot el matí. Al migdia m'he sentit millor i m'he dit d'acomplir el desig, quasi l'obligació moral... I res, que he agafat el cotxe i cap el poble dels caragols que he tirat... M'ha tocat aparcar vora tres quilòmetres enllà, i els he fet a gust a peu. En arribar a la Bandeja, passava l'esquadra d'Esclaus de la capitania. Vol dir això que m'he tirat tota l'Entrada Mora, pràcticament dempeus... Sempre he dit que l'Entrada d'Alcoi és capaç de reunir el millor de la festa i també el pitjor..., se m'ha fet tan amena i curta que no he trobat lloc pel segon, ans al contrari. He gaudit amb els clàssics musicals, he corprovat que les peces noves no hi ha manera de sentir-les quan les ous, he aplaudit a cor que vols l'Esquadra del Mig...

Els Cavallets en el seu any de compte redó...

 i m'he vist a mi mateix aplaudint tots els Caps d'Esquadra a partir dels Benimerins, que m'han resultat plaents. I a tot això..., bé sabeu que no m'agraden els Moros! Però sé que tot el dia d'Entrada no m'hauria estat possible aguantar, que encara no estic bé en cap sentit... I menys encara l'interludi entre desfilades. I ja hi ha coses, en el personal, que tampoc no estic disposat a passar...

En arribar els Marraqueix, la cosa ha estat ja majúscula. L'emoció m'ha plenat en veure l'esquadra oficial tot de dones amb cap batedora inclosa... Ben preciós desfilar, amb la cadència ben sonada del "Xavier el Coixo" clàssic...  I tothom aplaudint i vinga a volar paperets... De les millors ovacions que recorde...

 I ja, l'arribada de l'Alferes. Quin goig, de veritat... 

He pensat desseguida en ma tia Mila, com hauria disfrutat mentre, aplaudint, em diria Alcoi, Alcoi, qui t'ha vist i qui et veu, per a bé i per a millor... Rient a carcallades com a bona socarrada...

Me n'he tornat ple, en acabant de passar tot el seguici, i els Esclaus amb retard... Però jo com si flotara... 

Ara, a Alcoi, tal i com també vaig predir fa vora trenta anys, encara he de veure una Santjordiet... 

Però ja no tinc pressa. 

Tinc tot el temps del món...