Sobre sant Pere de Verona, els càtars i tota la pesca...

Santrafel, a dimarts 29 d'abril de 2025. Sant Pere de Verona.

Hui és el dia de sant Pere de Verona o Màrtir, vell patró d'Ontinyent... Oblidat, per suposat, si no fos per la grandària de la font que hi té dedicada des de principis d'aquest segle a la seua plaça de la Vila, refent una d'anterior que havia estat desfeta. Llei de vida... No sé que tenia Ontinyent amb la plata massissa, ara que ho pense, que també tenien una imatge de tal vàlua i d'aquest senyor a l'església de l'Assumpció... Així acaben les coses amb el pas dels segles, en res...

Bé, anem al que m'importa ara. Anava a penjar aquest matí una de les meues telletes de coloraines dedicada al sant de la falca al cap... Però clar, he vist que ja vaig dedicar-li un dels meus capítols del Costumari Desacostumat, el 28 d'abril de 2003, en la revista Crònica, el text que feia el número noranta-quatre de la col·lecció. I en veure que era massa llarg pel format que acostume, xica... El passe senceret com article i així, que vulga, pot accedir-hi a la lectura completa.

Que et siga de grat, si tires cap avant. I que els sants aquest, ell i el seu assassí, l'únic cas que a la història diuen que s'hi dona, ens tiren una maneta ara que tant s'apaga tanta llum en tanta cosa...

 

"Per totjorn Càthar...

Temps ben difícils els que li varen tocar viure a Pere de Verona, que és un dels patrons d’Ontinyent, per cert. L’Europa dels segles XI al XIV supurava guerres cruentes disfressades d’interessos religiosos, un sentit de croada militar que, a casa nostra, i com que l’enemic era el “moro”, encara trobava “certa justificació”. Però mentre la Vall es rendia a Jaume I i Al-Azraq començava a fer el que d’ell s’esperava (defendre sa terra i sa gent, dona), 220 “heretges” eren cremats (16 de març de 1244) als peus de l’impressionant “pog” (puig) de Montsegur, el centre de l’església Càtara occitana... I de què va tot açò? Senzill és. A partir de l’any 1000, en què el món anava a acabar-se (i aixina estem encara), l’Europa feudal sencera acreixia les seues profundes carències creencials, socials i polítiques, totes remesclades. Occitània, els amplíssims territoris ara francesos que s’extenen al sud del riu Loira i fins els Pirineus, desenvoluparen una cultura diferenciada de nivell altíssim, amb una llengua pròpia codificada (l’Occità) que empraren els trobadors d’arreu del món conegut (i que nosaltres no ens llevàrem de damunt fins que es plantà Ausiàs Marc). Era la terra de l’amor cortés, dels joglars, del pensament lliure en un temps fosc on el raonar es pagava car, i més si pensaves “contra” els poders establerts. Així doncs, camp franc per la protesta religiosa... Camperols que predicaven, fogueres constants a Milà, a la Xampanya, a Orleans... De Bulgària sorgiren un seguit de teories anomenades Bogomilistes, que s’escamparen fins a Flandes, Llombardia, el Rin i els Ports de Morella... La seua vessant més coneguda (entre tantes d’altres, com ara la dels Valdesos...), és la del Catarisme, mot tret per Ekbert de Schönau el 1163, i que fa referència al grec aron, i que ve a voler dir “pur”. El seu centre occità fa que prenga també el nom de la ciutat d’Albi (Albigenisme), però els trobareu dits Publicans a la França de París, Patarins a Itàlia i Ketzer als principats alemanys. Ells eren els “Bons Hommes”, una fraternitat de pràctica religiosa diferent a la promulgada des d’una Roma corrupta i que, ara mateix, torna boigs els turistes. La França que es carregà criminalment aquella civilització ara busca diccionaris occitans (i els quatre iaios que han deixat que el parlen encara) per atendre folklòricament els rius de gent que es perd pels castells aquells, a veure si troben res de càtar. Tot un nou romanticisme esteticista que no té en compte que la vida d’aquells “Bons Hommes” (i dones) era molt més dura i ortodoxa que la laxa catòlica de llavors i d’ara. I què creien els Càtars? Eren dualistes, ateses les seues arrels maniquees i gnòstiques: Dos principis, el Bé i el Mal, Déu i Dimoni (creador de la matèria, per cert). Crist “només” era un àngel que Déu envià per ensenyar-nos com arribar al cel, però la seua passió no ens salva, que només ens salvarem a través del nostre esforç personal, tot menyspreant el nostre cos, refussant el matrimoni i el sexe, no menjant segons quines coses... Els “Perfectes” eren més estrictes que no els “Creients”, els quals, abans de morir, rebien una imposició de mans anomenada “consolament”.

La lluita contra els Càtars s’inicià amb les misions de Bernat de Claravall, pel 1145 (i la creació de l’orde del Císter), les fraternitats de Francesc d’Assís i les prèdiques en primera fila de Domènec de Guzmán, i seguí amb l’establiment de la Inquisició i la croada que, en nom del Papa, aprofitaren els francesos per buscar una eixida a la Mediterrània i expandir terres i mercats. El seu caporal, Simó de Monfort, ha passat a la història com un dels militars més animals haguts, i la Cansó de la Crosado, que canta les tantes barbaritats fetes que riu-te tu de la guerra darrera d’Iraq, atribueix a Arnaud-Amaury, a un temps abat de Citeaux, arquebisbe i duc de Narbona (això del poder celestial i el terrenal era bastant confús), una anècdota famosa: A punt de cremar Besiers, el 1209, li preguntaren que com s’ho farien per saber qui era Càtar o qui no. La resposta, lapidària; “Mateu-los a tots, que Déu ja reconeixerà els seus...”. La cosa acabà cap el 1321, quan el darrer Prefecte, Guilhem Belibasta, refugiat a Morella i Sant Mateu, va ser venut i cremat viu a Vila Roja-Termenès.

I a tot açò, que hi ha de Pere de Verona? Res, que en ser la primera víctima col·lateral, el primer màrtir, de l’orde dels Predicadors (Dominics), va ser usat contra els creients càtars més d’allò desitjable. Era un fervent defensor del “Credo”, la seua oració predilecta des d’infant, cosa rara sabut que la seua família era Valdesa. El van nàixer el 1205 a Verona i als quinze anys, estudia en “l’herètica” Universitat de Bolònia, però com que s’ajuntava amb Doménec de Guzmán, tot perill fugia. S’ordenà sacerdot i es dedicà a predicar i a buscar la reconciliació. Fou prior dels convents d’Asti, Piacenza i Como, i fundà el monestir femení de Sant Pere de Camp Sant a Milà. A Florència, influí sobre els set sants fundadors dels Serfs de Maria, creà la Confraria de la Misericòrdia i inicià una confraternitat mariana que acabaria sent les nostres Confraries del Roser. Fou Delegat Papal anticàtar a Cremona, i inquisidor a Milà i Como. Els mètodes emprats en aquella santa casa li feren fàstic, i dimití... Passejant anava, tot tornant un dissabte in albis, 6 d’abril de 1252, de Como a Milà, prop de Seveso, quan es trobà amb una colla de sicaris. El qui anava al davant, Carino de Bàlsamo, agafà un alfange, o una destral (no queda clar això), i li esbardellà el cap. El moribund cau a terra, es mulla el dit en la sang pròpia que el reblia... i comença a escriure el “Credo”... No l’acabà. En no res (un any) el fan beat patró d’Inquisició i Dominics... Carino, arrepentit, arribà a un convent regit per un germà de Pere i professà. Acabà sent l’únic cas en què un assassí arriba als altars... I ara? Pere és advocat contra les tempestes; se l’invoca en els parts difícils i ens guarda de les bruixes. Pots recordar-lo, si vols, en tenir mal de cap (els martiris tenen això, per casualitat t’encomanen cada virtut...). En la seua festa es beneeixen rams protectors fets amb romaní. Per cert i parlant de la festa, que no sé si sabeu que, des de 1969, ha estat traslladada al 4 de juny; però no sembla que tal cosa importe, que seguim recordant-lo el 29 d’abril...

Res no queda dels Càtars, res d’Occitània ni de l’Occità, però d’inquisicions i de visionaris tatxadors d’heretges, per tot arreu en trobareu... Hi ha encara una teoria que furgarem algun dia... Diuen que els heretges fugits i que emigraren a les nostres terres (cognoms com ara Tolsà, Valdés, Narbonés, Soler-¿?-... i que ens arribaren també per altres camins, però...), s’agrupaven al voltant de la figura venerada de l’enemic Pere de Verona per no perdre la consciència de qui havien estat, una cosa com el allò del 25 d’abril i que “la derrota ens obliga a la victòria” i qüestions d’aquestes. Cert és que el sant és molt conegut a Castelló (Alcalà de Xivert, Culla, l’Alcúdia de Veo, Cinctorres, Hortells, Morella, Vilafranca, Costur, Ludiente, Atzeneta del Maestrat...), però fora d’allí, només se sap d’ell a Xaló i Ontinyent, i a Ontinyent (no anem fent-nos il·lusions...) només des què l’elegiren com a patró antipestífer el 1600 (junt als sants Roc, Bernardí, Pere Gorgoni, Doroteu, Abdó, Senén, Anna, Cristòfol, la Sang de Crist, Cosme, Damià, Onofre i Bàrbera; i encara tocà dur el mantó de la Mare de Déu d’Agres...). Ja no hi ha la seua imatge (en plata massissa, per cert) a l’Assumpció. Només ens queda la recent recuperada font, i la festa de la Vila a l’estiu, amb una mescla que no veges entre aquest Pere, el que pertoca, i l’Apòstol i Papa. Esperem que els cobertors que faran ara els veïns tinguen bona espasota al cap i que no ens cante el pollastre!".

T'ho recorde, abril de 2003, fa massa anys. Ja no recorde...