Mektub. Cent anys
Santrafel, a sis d'abril de 2025. Diumenge de Passió.
Quan era menut, i tot jo era un nervi apassionat per conéixer, vaig preguntar què significava eixe "Mektub" que nomenava la marxa de processó que acompanyava sempre la imatge del patró de les festes de Moros i Cristians del meu poble, sobretot en la Baixada, que era una processó que m'era molt rara per l'especial que la feien, casolana del tot, llarga que venia de la serra, al·lucinant perquè remuntava el riu, allà per la Cantereria...
Una persona que sabia molt va dir-me que era una de les set paraules darreres que va dir el Crist en la creu abans de morir. Però jo sabia que no era així perquè les havia llegides i no estaven entre elles. És que estaven en moro, van assegurar-me... En moro parlaria Jesús? Sí va... La veritat era molt millor que aquella fantasia dita per acallar la xerrameca preguntosa, i untosa, d'un xiquet tan recontrapesat com esperitat. En veritat era moro allò del "Mektub" i no ho digué Jesús... Que era i és una expresió musulmana que significa que alguna cosa està escrita, que és inevitable, i que es diu com a clam davant l'adversitat sobrevinguda, la sorpresa o allò que sabem del cert que ens serà impossible defugir. Està escrit i res no podrà fer-se. Lloat siga qui ens la faça venir...
D'aquell moment repetit de la infantesa em queda l'olor de llot, "seno" que déien a Ontinyent, del riu remesclat amb el de la pólvora que impregnava les gil·labes dels festers que havien disparat fins a l'Escorxador i el profund dels nards que sempre, sempre, acompanyaven el Morenet de Santa Anna... I aquesta marxa, "Mektub" unida indissolublement al revol lentíssim i tan greu de la meua estimada campana Petra... Després arribaren altres marxes, la del mestre Ferrero, prodigiosa i fúnebre, "Cristo de la Agonia", i la del mestre Sarrió Nadal, "Al Morenet", que arreplega tants sentiments íntims comunalment veïns trets de l'essència musical de la devoció cristològica, ben fonda pels qui la senten, bon negoci pels qui en fan mercat...
"Mektub", encara, passa per ser la meua marxa preferida quan, pels molts anys que he seguit el gust pràctic, he desfilat amb tanta gent que com jo acostumava al darrere de la banda de música de torn que acompanyara el crist per les revoltes que, des de la seua ermita du al camí de la Moneda, en ser que, com diu la tradició, el sol besa els romers de la serra Grossa en la tercera vesprada de les festes, en diumenge ja tardà de l'agost tan bascós com incert... Quina llum entre els pins. Quin silenci ferit per la bellesa més fruitadora, fent art complet de la idea del dol...
Enguany, l'harmoniosa, rica, emotiva i acoradora "Mektub" acompleix els seus cent anys.
El 1925, el mestre Mariano San Miguel Ucelay publicà una partitura que s'ha fet justament necessària en els acompanyaments celebratius religiosos arreu de la nostra península. Poc hauria imaginat aquest clarinetista militar nascut a Oñati la vespra de la Puríssima de 1879 i traspassat als cinquanta-cinc anys a Gasteiz, el 7 d'octubre de 1935, que aquesta marxa representaria tant per a tanta gent que, estimant-se-la, rememora amb ella moments, creences, emocions, absències... Quanta bellesa amaga, tanta com memòria va poant del fons de l'ànima de qui l'escolta... I quina herència ha bastit!
Per cert, el 2003 vaig escriure un poema que recollia aquest nom i el sentiment que em generava aquesta marxa. Va ser usat per acompanyar la imatge del Crist de l'Agonia al principi del seu programa de Festes. Tres poemes cristològics he composat. Aquest, però, és l'únic que guarda dins una banda sonora...
Comentaris