Gràcies a tu, Paco Muñoz...

11/21/2024

Gràcies a tu, Paco Muñoz...

Santrafel, a dimecres vint de novembre de 2024. 534 aniversari del Tirant.

No pots imaginar-te les ganes que un servidor tenia d’escriure aquesta entrada al blog, no.

Fa cosa d’any i mig que Paco va començar a comentar-me que volia fer un disc nou... Sí, sí, has escoltat bé!, un disc nou, l’atrevit...! Als seus huitanta-cinc anys i retirat tantes vegades del món escènic?, diràs. I tant!, et respondré abans d’afegir un convençut i què no ha aconseguit el que crec, i ho dic de cor, és un dels seus treballs més redons?

I això, que l’homenot volia aprofitar un concert molt ben enregistrat, i que el Nacho Mañó li havia dit que tenia una nova tecnologia sonora que li deixava allò més ben parit que no podríem imaginar, i... I se li notava una il·lusió especialíssima en els ulls i la veu en xarrar-t’ho... Volia donar gràcies.

Gràcies? I a qui voldria donar gràcies el gran Paco Muñoz? Ves!, si Paco és d’allò més agraït i de bona veritat... Des dels seus molts anys i el tant d’ofici, bé que desitjava deixar plasmat un agraïment fet d’art... Els amics poetes han estat ja homenatjats, sí, i doblement. Però i els amics músics?

Doncs bé. Aquella gravació del concert “Les cançons de la meua vida” que s’enregistrà a Almussafes allà pel 2005, recollia molt bé, i per aquest futur que ara se’ns regala, uns temes que, tant a l’ell artista com a la persona conscienciada que és, li havien arribat fondo i ben fondo. El canemàs del seu sentiment mateix, formadors de creença en la humanitat. Reprendre-les i obsequiar-nos-les ara, és just el seu donar un essencial gràcies...

I puc assegurar-te que són belles, molt belles, les cançons. Entre la producció del senyor Mañó, els arranjaments del gloriós sant Enric Murillo, que és una benedicció per a aquells que com amic el tenim, i tota la cort —els tutti quanti que diria Paco—, que ha girat i regirat pel terme d’aquest bancalat tan ben conreat, han fruitat un treball que, al conjunt de l’obra munyossiana, serà tingut com imprescindible per alt, per bell...

He tingut la sort immensa de seguir, des de la llunyania meua forçada, el procés d’enregistrament. Cada cançó que rebia Paco mig enllestida o acabada del tot, me la feia arribar així com en secret, que no s’entere ningú... I mentrestant em demanava alguna foto, alguna història d’aquelles que Paco sol recercar. Tot un plaer... A l’amic Juanjo Alcaide també li demanava imatges de les seues, que ausades que les té precioses... Allà pel juny, i de Bocairent estant, li envià i tot algunes idees de portada i tot.

Juanjo Alcaide, a Photofinish de Bocairent, preparant idees de portades i fotos per al Cd.

I ara fa pocs dies, m’arribava la sorpresa; perquè l’estimadíssima Pepa no s’ho va poder callar quan Paco ho volia això mateix, que m’arribara l’obra ja enllestida amb la força d’un campanada... La portada era directament un dels suggeriments del senyor Alcaide —ja veus tu, que és la segona que li realitza! Que la de l’anterior disc, “Cap al sud”, també és cosa seua...— .

Portada de Juanjo Alcaide pel darrer disc de Paco Muñoz.

Però ai en veure jo la foto que hi ha sobre el mateix Cd... Són Paco i Pepa al costadet mateix de la font de Mariola! Eixe “gràcies” es completa amb el detall cap a la dona que me l’honora, que ausades que s’estimen i... Vaig fer la foto quan vam pujar a dinar a Banyeres de Mariola amb la família de la Pikolineta i amb Enric i Ina. La il·lusió que em feia que Paco pujarà després a la font. Si l’havéreu vist tan emocionat... Al cor de la mare Mariola que ell tant i tant ha escampat pel món tot cantant-la, fent-nos-la himne. I ella, que me’l rebé amb un cel esplèndid de colors després d’una tronada d’aquelles sonades. Quin goig...

Ina Martí, Paco i Enric Murillo junt a la font de Mariola.

Hui, m’ha arribat el treball final.

En obrir el paquet, m’he quedat mirant ben mirada la portada. “Gràcies. Paco Muñoz”, en un groc ben simbòlic el “Gràcies” i en la imatge, Paco i Nacho Mañó d’esquenes, abraçats de cara a una platea, la del Teatre Principal de València, farcida d'un tot acorador d’amics de Paco i del seu alt art, en la seua darrera retirada i olé...

És molt tendra, per a mi, eixa imatge. Eixa i tantes altres que Juanjo Alcaide va retratar de manera aborronadora... Aquell assaig, aquell dia plujós, fou inoblidable. Recordar-ho ara ja...

Imatge meua de Nacho Mañó i Paco Muñoz en l'assaig del darrer concert al Teatre Principal de València el març de 2018.

I en obrir l’embalum i trobar el cd mariolenc, me l’alce, i allí està la meua foto famosa de Paco, tot emocionat que més no podia estar-ho, a aquell concert mirífic de Dénia, vinga el plor. Fou la que l’Ajuntament de Dénia utilitzà per fer el cartell del nomenament com a Fill Adoptiu. Jo el tinc penjat al menjador i m’esgarrife d’alegrança en veure’l. I ara, tenir-lo ací per a tots... T’has fixat, Sergi, la de símbols que vas trobant amb el que vas descobrint del joc aquest?

I m’aboque al llibret. Uns mots de remerciament de Paco a tots els qui hem trescat l’era... A Enric Lluch, Alfons Cervera i a un servidor ens diu “organitzadors de paraules”, i em fa gràcia... Després una cosa que m’encisa i no sabia. Un full dedicat a cadascun dels agraciats amb la seua delicadesa. Començant per l’imprescindible trio de benfactors: Nacho Mañó el primer, que a fons ha suat l’invent, i tant...;

Enric Murillo, de qui diu que és la màxima expressió de l’art de la música al nostre país, i estic d’acord. On cal signar-ho?;

i encara l’Helio Yago... Ai mare, quin artista l’Helio; que encara el recorde de, quan jo molt xiquet, eixia a l’escenari amb Paco a sonar l’acordió i nosaltres a rodar i rodar...

I després, el repertori d’artistes interpretats... Jaume Sisa el primer. M’encisa que haja obert joc amb la versió paquística del “Qualsevol nit pot eixir el sol”. Hi haurà cançó més... Buf! I m’agrada més que Paco em conte que ha tornat a contactar amb ell, i de veure’l tan feliç per això... I trobaràs a Paco, ves per on, cantar cançons en castellà, que li és una llengua tan propera. Que ho canta des de fa anys... “Mon pare nasqué a Casinos, on es parla valencià. I ma mare a Godelleta, on es xarra barrejat...!”. Clar, que és en castellà que pot cantar només “El lobito Bueno” i “Palabras para Julia” de Paco Ibáñez, ben admirat per ell i qui, amb 90 anys, encara fa gires de concerts tan ben fets com els fa...

I trobaràs l’Héctor Roberto Chavero, Atahualpa Yupanqui pels amics que el seguien i segueixen, una de les frases del qual sobre l’ombra i la mort Paco sempre té en els llavis... La “Vidala para mi sombra” m’encisa.

De l’extremeny Luis Pastor interpreta el poema hernandià “El niño yuntero” que, personalment, m’aborrona fins l’extrem, fins a fer-me treure llàgrimes la primera vegada que li la vaig escoltar. Sí... I hi ha Quintín Cabrera amb la magnífica “No puedo hablar” que, si no l’has escoltada, l’has d’oir sí o sí. Quina manera de pegar canya al poder establert i al sobrevingut!, d’un divertit i d’un interessant en l’expressió que em va tocar demanar-li que m’aclarira alguns conceptes de la seua versió per deixar escrita clarament la lletra. Una diversió certament hilarant però recontrapunyetera. L’humor del Paco.

També hi ha un dels clàssics més seus, el “Mariner de terra endins” de Narcisa Oliver i Josep Bastons i Fàbrega... “Tota la vida he viscut ací del pla a la muntanya, i fer diners no he pogut, per veure la costa llunyana...”, què, tots els oïdors de Paco la podreu entonar, veritat que sí?

Hi ha, de Marcos Velázquez, la fortíssima “Juan”... Com no pogué commoure aquesta obra a un rector tan conscienciat i solidari com fou el Paco? Impossible que no la volguera cantar. Impossible...

I no hi ha res del seu amic Zeca Afonso? Creus que Paco no agrairia al seu amic portugués amb el “Grândola” dins d’una obra com aquesta? I llàstima que no tinga foto de quan anà a sa casa la nit del 24 d’abril del 74... Sí. I tant que Paco estigué allí, a casa de l’autor, quan pel matí en la ràdio sonà aquesta cançó i es començaren a disparar els clavells de la revolució portuguesa. Quan tornà a l’ací mateix franquista, el senyor alcalde de Montserrat el marmolà... Vas allí i mira la que montes, Paco!

I hi ha tres, en aquesta ocasió cantants, impressibles del tot també en la trajectòria vital del Paco. Ovidi, sant Ovidi Montllor i Mengual, que en bona glòria està, allí al Barranc del Cint... “La cançó de les balances” tan rebonica com és, ací està dita a la manera tan dolça del millor Paco, el sergent Paco que Ovidi li diria aquella vegada que se n’anaren a Sevilla i... I tens al senyor Lluís Llach i Grande també i com no..., bon amic seu és des d’aquella nit que el rector de Montserrat esperava un paquet clandestí que era ell... I com és que se’m queden adherides a la ment totes les històries que conta Paco? Seré... Bo, de Llach pren el “Que tinguem sort” i te’l fa tan i tan seu... Ei!, que per ell mateix mereix que busques i rebusques com fer-te amb aquest disc!,

I, tornant als clavells i les revolucions luses des d’ací tan envejades, l’”Abril 74”, no pot deixar-te sense una tremolor íntima ben punyent a la randa de l’ànima, meravellat... .

I queda Serrat, que encara li diu “Mossén” a Paco, sí. I com s’estimen... L’altre dia li preguntava sobre el disc nou, si caldria traduir-lo al català veient que això proposava el PP de Madrid sobre els poemes d’Estellés. Paco li va dir que, de moment, jo mateix li estava traduint el disc a l’alguerés.

I què, de Serrat? Doncs el “Plany al mar”, deliciosament amargant, o amargantment deliciós, clar. I el darrer dels temes del disc, i per a mi potser carregat de massa simbologia. El “Me’n vaig a peu”, d’allò més ben assumit, paït i ofert...

Nacho Mañó i Paco al bar Palermo de Real.

Tot un goig que no puc amagar ni ho voldria. És un gran disc. I molt i molt feliç de saber que Paco se n’ha eixit amb la seua, de nou, i ens engalipa i ens atrapa de manera inevitable. I nosaltres que no voldrem evitar-ho, no.

Marc Granell i Paco al concert primer d'Almussafes en la darrera gira.

Com diu Marc Granell en uns mots que tanquen el llibret, Paco “vas fer eixir el sol de l’estima i la bellesa aquella nit llunyana en què celebràrem, junts, la unió eterna, salvífica sempre, de la música i la poesia”. Paraula de mite. Mites tots dos.