En defensa dels "follamics"...

 Santrafel, a vint-i-nou d'abril de 2025. Sant Pere de Verona.

Fa poques setmanes, contactà amb mi una amiga que feia temps que no... Volia explicar-me, encara massa bé no entenc el perquè de l'explicació, que era feliç. 

Que fora feliç m'omplia, a mi, de felicitat mateixa. El motiu de tanta felicitat, però no em va semblar tan diàfan. És que tenia una "follamiga".

D'entrada va fer-me certa gràcia la idea. En aquells dies, una altra amiga va parlar-me del seu nou "follamic" i ràpidament férem broma de la bona... Ja em resultava curiós que, en molt pocs dies, apareguera el tema... De dir-me que la satisfacció era palmària l'una, i ben autoregeneradora, a assegurar-me, però, l'altra, que això constituia la base de la nova felicitat seua..., doncs que va semblar-me un poc rar, per inestable. Tant ella com la situació. Sí. Bé... És que jo tinc molt ben apresa la lliçó: sigues per tu mateix, mai no pels altres.

De sobte, va vindre'm al damunt un seguit de justificacions no demanades que, per suposat, em sonaven a excuses personals autojustificatives que a mi no em feien cap falta. Ni les demanava ni les necessitava. A l'altra amiga li vaig fer la broma de sempre, que l'entenia perquè per a què vols aguantar el porc sencer per un xoricet... Ara, però, escoltava perquè m'agrada escoltar qui em parla. Però m'hi feia creus mentrestant, com sol dir-se, que tampoc... 

Que millor així, sense cap compromís, preocupacions, gelosies, triangulacions, decepcions... Que sabia que la cosa podia anar-se'n com havia vingut però i com es trobava de bé..., que a la seua edat, i de sobte va esmentar la meua, i tot el que ens ha tocat passar amb el tema amorós i sexual (com si jo li hagués contat alguna vegada res...), que això era la millor decisió! Que abans i tot hauria d'haver-se procurat tal tipus de satisfacció vital que l'omplia d'una manera abisal... Era com si buscara, en certa manera, la meua aprovació, si no l'aplaudiment... Que bé sabia jo de les necessitats humanes reals i de la poc convenient necessitat de cercar-se problemes majors que l'ara mateix de la satisfacció quotidiana i immediata i sense fer escarafalls... 

Jo, el poc temps que va deixer-me per dir la meua en el seu monòleg, vaig tirar per la part fusteriana tot i recreant-me en l'aforisme: clar, sé què vols dir, si no t'has afanyat a estimar, o has estat malferida, ara una relació que vaja més enllà de l'ací et pille ací et mate a horari convingut i amb una certa seguretat en la continuïtat, pot semblar-te pura mania a véncer... Però i clar, el secret estarà en encertar els amics..., l'amiga en el teu cas... Ves espai amb els amics que es poden convertir en enemics després del quan més amics, més endins... Per cert, saps que del que m'estàs contant faré jo escrit, veritat? Mentre no digues noms, jo... Ah, una certa propaganda busca del fet, vaja...! No serà que em crida per fer algun tipus de proselitisme?

I com en tantes altres vegades, poc l'erre, perquè passa, immediatament, a establir un cert atac cap a un mi que, realment, no coneix... Ara que estàs millor, a tu també et convindria una cosa així!!! Trobar un algú, un amic que et revitalitze... Tants anys com dus de sequera... I jo, flipant. Més que res perquè mai no li he dit absolutament... La cara de vinagre que fas i el dolor que escrius se n'anirien del tot i ben depresseta. És que estàs mal follat...!

Acabe, que se'm fa costera amunt tan flàcida conversa mal intencionada, i em torna el riure... Això tu no ho saps. No em sembla cap mala opció la que m'estàs comentant per part teua... Però has pensat que jo, potser...? 

Clar, dona!, què sabràs tu de si en tinc cap de "follamic", o potser trenta...