Els Nanos del Raval de Cocentaina de 2025...

Santrafel, a dijous vint-i-set de març de 2025.

Dir de Nanos... 

Dir dels Nanos no em cansa. Em fa sentir vital, ja veus la paradoxa que em provoca una festa que diuen que és ben morta. Dir, dir... La festa del dir sense moure els llavis tot i parlant des del subconscient comunal per perbocar opinió sempre crítica amb el món, l'immediat i el que per davant que ens passe... I no em cansa, malgrat que, com em diu un conegut saludat, potser siga jo qui més ha parlat dels Nanos, cada any, cada any... Que si reportatge, si versos, si imatges, sí... Però és que potser siguen les dels Nanos del Raval de Cocentaina de les cròniques que més m'agrada fer, i repassar. D'ací la col·lecció, des de l'estima i l'admiració, d'estampetes anuals d'una celebració que és tota una càpsula temporal de vida que em complau anar magatzemant, perquè mai no caduca...

I això del caducar, deixa'm que et diga, aquest any m'ha tocat el voraviu. Què no han hagut almenys tres Nanos que han estat disposat a les seues façanes de la mateixa manera, i sense cap canvi, que en altres anys? No és cosa bona aquesta, no. I potser penses que ho dic per estètica i això mai... Que les queixes que deixen (la situació dels Palestins, la situació dels veïns, poquíssims, que tan difícil tenen viure al costerut Raval, i com s'apaga aquesta festa...) en no haver-se resolt, eternitzen el valor d'allò criticat i la crítica mateixa. Mal anem... 

Mal per bé..., perquè el sempre queixar-se de la decadència del costum, s'enfronta de morros a una realitat curiosa. És clar que, amb la irrupció dels tallers creatius de Nanos i la cabassada d'ajuda que rep la festa per part de l'Ajuntament (que se l'ha ajuntamentalitzat tot respectant l'espai crític en acceptar que han de rebre, segur, perquè els toca) davant la desaparició d'un veïnat que puguera reactivar la tradició, tot havia de canviar. Però els Nanos han estat abundosos i la crítica, lluny de decebre, ha estat de nou punyent, incisiva, foradadora... Ja veus qui ho diria. I que així puga seguir per molts anys. Jo, estaria ben pagat en deixar de fer anàlisi no demanat de la decadència, dels perquès, dels com... No cal cap estudi extern de com està la celebració, ni el Raval, pels qui en sentir-la tant, la vivim. Sols cal, cada any, callar, mirar, escoltar-se els Nanos i, per suposat, recordar... 

Enguany, era d'esperar i l'esperat s'ha cossificat en fangs, el protagonista absolut ha estat el poc honorable president que compràrem per aMazón i ens ha arribat per Aixprés..., tard i amb tan poca categoria...! El record a les víctimes de la dana ha sigut ben sentit a la plaça de Sant Isidre, i a tot arreu han aparegut crítiques que esperen que bufe un tal ventorro que se l'enduga a l'ample abans que no puga cobrar amb pagueta eterna, assessors i tot allò que alimenta els qui ni a mediocres arriben en deixar el seu càrrec de profits... Però també se l'ha posat de volta i mitja per allò de la consulta lingüística sobrera i capciosa i casposament enfrontativa, a ell i al Conseller de la pira, sí, el Rovira... Amb això, dues referències a l'animal taronja del Trump i poca cosa més, s'ha resumit el panorama general. És el local que, com sempre, guanya els trumfos, amb el riure crític dels qui esperen el proper canvi d'alcalde pactant tot assenyalant que esperen alguna cosa del que ve, perquè del que se'n va quedarà el seu no-res... 

La brutícia dels carrers, la manca de veïnat, que tot està deixat, que com està de brut i que ja no queda gent és el pa de cada anyada de tants Nanos. Enguany, però, la crítica municipal ha estat més variada i s'ha donat el cas d'alguna escena concreta, com la que parla de la famosa "tanca de l'Alcúdia" tot i aprofitant aquella tanca de la plaça de Sant Isidre que aclareix fins on arribava la casa que ara no hi és; nou solar pel futur, quin desmai, aparcable... Que l'Associació de Veïns haja disparat amb bona arma i tanta alegria és remarcable, perquè supera l'onanisme nanenc acosutmat de les associacions culturals participants i, vulgues o no, subvencionades... I a fe que han encertat la diana, per més que també he escoltat criticar l'ús nanenc de la Marededeu..., no hi fa res perquè tot és respecte i qui no vulga pols, que no duguen a l'era qui... Però què els Nanos no tenen dret a encomanar-se, a vestir-se de contestana i a llançar súpliques crítiques?

Per a crítiques bones, enguany, la de l'exrector del Raval (bestial, però esbiaixada del tot perquè només refereix de la seua anticultura retratada mil voltes, i no la banda pastoral que tant se li ha criticat, i que tant ara escolte en aturar-me i posar-me a oir... Ara que n'heu tastat la quina, quina diferència amb Ramon, veritat?). I per a crítica tendra, la del veí que tant sols s'hi sent i ara ve i li respon el veí que dos són... 

No diré més, perquè cal que ens ho conten els Nanos.

Gràcies, però i encara, per existir.

Per molts anys d'energia cabuda, entestada, eficaç, sanadora i desinfectant.

I sí, molt brut el Raval. Molt brut i deixat... 

Com el món.

Crítica d'anys que roman inalterable en el temps...

Que segueix, pobreta meua, sense poder pujar les costeres...

A la fi, la reina dels Nanos ha estat Milagro la Ministra, amb dos i lloadors...

M'ha encisat esta parelleta...

M'afegisc, sense dubte, a la petició.

Faltaria més...

I els meus Nanos virtuals, i ontinyentins...