Bones herbes i mel i romer. Al concert de Miquel i Maria a Real...

Real, a diumenge 30 de març de 2025.

Ara que he tornat al món i tinc fam de veure, d'escoltar, tocar i olorar, —que la capacitat d'assaborir, pair, suportar o engolir ha desaparegut de la meua ànsia de fer camí—, em cal també prendre mesures per tal que els indrets que vull viure no siguen decebedors del tot. Així, a no ser que em llence a la descoberta i la realitat m'acabe regalant unes galtades marcadores que dins del joc són encabibles, en voler jugar sobre segur, faré cas d'allò que els amics que en saben em recomanen; acudiré a moments que considere memorables perquè ja prèviament, en ocasions anteriors, he pogut fruir d'allò presentat o aniré allí on la curiositat li pegue per picar-me. Soc conscient que seguiré perdent-me mil convocatòries perquè no és un dels nostres forts socioculturals la publicitat d'actes formals beneficiosos per a la salut, i de tants altres que sí que saben jugar el joc, o són bé propaganda o mal del tot per a la salut mental...

Així, fent cas a allò recomanat pel tio Paco Muñoz, que va insistir-me contant-me meravelles d'un guitarrista de Dénia que coneix, però meravelles admiratives de veritat... Uf! Tantes que vaig dir-me que calia passar dues hores de cotxe per acudir a Real a veure si la màgia que Miquel Pérez a la guitarra i Maria Moreno a una multiinstrumentació prometedora prometien, era certa.

I allí que em plante, marejat encara pel canvi d'hora proestiuenc, a dur merengues ontinyentins a Paco i Pepa i a Mireia i Dana, i passar amb ells una estona que, com sempre, és més que càlida, amorosa. Dana s'entreté pintant-se la mà plena de corets i pintant-me-la a mi, que és un sol. I nosaltres, vinga a xarrar del món com va, de la salut dels uns i els altres i les coses que ens importen... Paco m'ensenya orgullós un poema que li ha dedicat el Manel Hurtado i em somric, el llig jo en veu alta, Dana, un picarol ben alegre, se'n riu del meu llegir, quina gràcia tot plegat...

I en ser l'hora, i amb l'homenot encadirat, cama al centre de cultura de Real. Ausades quin descobriment, el "Fines herbes, mel i romer" de Miquel i Maria... Dolcíssim de forma i treball, belles formes, ferm treball, excel·lència vocal, malgrat els refredats que ens du el març... I musical? Què direm sinó que a través d'un poti-poti de tries de temes ben coneguts, ens eleva a l'aplaudiment més cordial. L'associació cultural "Josepa Blasco" s'ha lluït, de nou, en la tria pel seu concert finimensual. I Paco amb el consell. N'isc amb les portes de l'ànima obertes a bat i mentre tornem cap al carrer Major, em taral·lege alguns temes... Ha sigut una preciositat. El moment que han entonat de manera mestra i amable el "Montserrat" de l'Ovidi ha estat..., m'he emocionat que és cosa de dir i no entendre en veure l'emoció de Pepa cantant-la, i la de Paco musitant-la amb una cara d'aquelles que saps que remet a recordances intenses que s'hi reflectien, a més i encara, en els seus punys serrats. Com si molt d'amor se li volgues rebosar per d'entre els llavis tot i prement fort perquè tot no se'n fuja, que és vida.

Seguiré les recomanacions, les sendes velles, perquè sempre sé que em duran a de més novelles...

Si desitges veure o reviure el concert, pots entrar ací mateix...