Sant Carlampi... d'Ontinyent!

2/10/2025

Sant Carlampi... d'Ontinyent!

Santrafel, a dilluns deu de febrer de 2025. Sant Carlampi...

Bon dia! I dia de sant Carlampi, o Caralampi...

De menut, quan anava cap a la piscina municipal amb els meus germans, en passar el pont de Santa Maria, tocava girar i afrontar la costerota del carrer tan estret de les Monges Carmelites que, una vegada ben alenat i descansat, ja et deixava en la plana del Llombo. Aquell camí, justament, era el que sempre trescaven els llauradors del poble per arribar a les feraces hortes que les sequies beneïen si eren ben treballades. A prop de la portella del monestir, sempre m'entretenia un curiós rajol, d'aquells altarets de carrer, encastat en la paret de manera que poc de sol li donava. No era gran, una dotzena de rajols,i més alt que no ample, tres pams quadrats no arribava... I es trobava del tot entaforat, que costava de veure què hi havia a la banda de baix si és que alguna cosa més que la cartela hi haguera...

Dins d'un marc o llistell que imita una fusta només observable en alguns punts, sobre un paisatge de ciutat boirosa amb torre punxeguda i volta no massa elevada, i una muntanya desèrtica a la dreta, només esbossada, un ancià amb les mans creuades en actitud orant, vestit amb robes talars que ja havia vist al capdaltar de l'ermita de Sant Esteve, mirava com de gaidó oferint-se en pau. A la dreta, un soldat d'un exèrcit inidentificable, però de garró extraordinari, s'esforçava en alçar, i amb un sol braç de canella potent, un sabre d'assalt o alfange amb el qual, de ben segur, anava a tallar-li el coll! El seu vestit verdós de tronada, harmotitzava d'allò més bé amb el mal nuvolot negre que des de la dreta i amunt, amenaçava dol. En l'altra banda, però, un angelet, mascle pel color blavós de les vestidures que li fan de drap de puresa bastant impur perquè per la posició de les cames suggereix més un culet que no cames mateixes, s'apareix per coronar amb els llorers trenats el pròxim difunt, a qui ja anuncia com a màrtir en dur, en l'altra maneta, la palma corresponent.

A sota, i en lletres de motle, la llegenda queda clara: Sn.Caralampio Mártir. Abogado contra la peste.

No conec ni he conegut cap Caralampi ni Carlampi. Si ens posem estupendos i busquem entre les dades de l'Instituto Nacional de Estadística espànyic, t'avisa que "No existen habitantes con el nombre consultado o su frecuencia es inferior a 20 para el total nacional (ó 5 por provincia)". En pla ontinyentí, no et creuaràs amb massa cristians per ací que duguen tal nom... I a més, advocat contra la pesta, vaja... A dos-cents metres rectes, sobre el Portal de Sant Roc que dona entrada a la Vila, hi ha uns rajols més grandalls que atorguen el mateix títol al santet del gos i la ferida en la cama que hauria d'estar dos pams més amunt però no toca en un sant... I sí, sant Roc ha estat patró contra aquell mal enemic, junt a sant Sebastià, que a Ontinyent, tampoc no... Però i sant Caralampi? No l'he trobat mai citat com a sant adalil antipestífer ontinyentí, i ausades que n'hem tingut una bona quinzena d'advocats defensors d'aquesta tipologia... Ni ermitori, perquè sembla que l'antiga ermita del Llombo estava dedicada, diuen, a sant Guillem, que tampoc no... I com a sant d'altaret, ni a la Vila, ni a Sant Miquel, ni al més recent sant Carles, ni a la memòria dels convents ni monestirs... Perquè tampoc no és que se sàpia massa bé com es disposava l'església de les Carmelites ans de la guerra, ni abans encara quan allò era propietat de la confraria de la Puríssima Sang de Nostre Senyor Jesucrist, la famosa "Capeta de la Sang" dels flagel·lants... Quanta història curiosa atresora aquella ara tan ampla artèria vehicular i asèptica!

Ves a saber... Aquestes històries d'instal·lació d'altarets de carrer sovint ens venen de devociona tan particulars com només personals de gents amb la butxaca plena i despresa i en qualsevol moment de la història... Jo mateix puc donar fe d'ereccions d'aquests monuments per interesos que podriem dir peregrins, més que no devocionals; i d'algun d'ells em sent coculpable i tot! Serà cosa, algun dia, de seguir rascant, perquè aqueixa advocacia em sembla més general que no individual, i més comptant amb la importància històrica, demogràfica i sociològica de la malaltia...

I a tot açò, qui era aquell sant Caralampi ditxós? Sant curiós perquè ni tant sols el senyor Réau te'l cita en la seua ampla obra iconogràfica. Però alto!, que mestre Amades sí que te'l cita en una entrada tan curta pel dia 10 de febrer, que seria llàstima no copiar-la. A més, ausades la pista que dona... "Per terres lleidatanes, hom l'invocava contra la pesta, la fam i sobretot els mals aires i vents contagiosos i infecciosos portadors de mals als homes i als conreus". Ací tens la pesta i ací tens el tema del ponent català, repoblador des del temps jaumí d'aquestes comarques nostres...

Sant Carlampi. Aγιος Χαράλαμπος , "brillar amb alegria, o d'alegria" en grec, va ser o bé sacerdot o prevere o bisbe, encara, de la Magnèsia, allà a l'Àsia Menor que diuen. Qui el fa bisbe el planta allí en l'època de l'emperador Septimi Sever (mort el 211), i el posa en conflicte directe amb un suposat procònsol Lucià i un comandant seu a qui nomenen Luci. Carlampi ja era molt major quan me'l detingueren, diuen que en l'ny 202 i que comptava ja amb l'edat, veges tu, de 113 anyets! Com que en el judici insistia en negar-se a rebutjar a Déu i sacrificar res a qui ell tenia per ídols, fou torturat amb ganxos. Amb ells varen raspar-li tot el cos mentre, com solia ser habitual en aquests casos, el cronista ficava en la boca del màrtir alguna frase que poguera quedar... La seua: "gràcies, germans, per rascar el meu vell cos i renovar la meua ànima per a una vida nova i eternal".

I no és que no hi hagué manera de fer-lo abjurar, no. Damunt, en veure la seua força de voluntat, van haver diversos testimonis que s'hi convertiren a la fe del munt de carn sangosa que conformava el pobre Carlampi. Conten que dos soldats anomenats Porfiri i Baptus, uns noms més simbòlics que potser reals, confessaren, i se'ls tallà el cap. I tres dones que també s'hi sumaren a l'efecte confessor, també me les varen martiritzar en el lloc. Luci no podia consentir tan gran afrenta..., agafà ell mateix les eines i encara burxà més entre la pell i la carn carlampiana. Però alguna cosa l'aturà per força, que, de sobte, li caigueren al terra els braços...! Lucià mateix, allí present, va acudir vora la desferra i li escopí al sant. I després d'escopir-li, alguna cosa més, gens clara, succeí que els dos acaberen per pregar a Carlampi, qui els perdonà i, ai, també els curà...

Llàstima que aquestes històries no ens arriben completes, perquè en treure el marro i el morbo, resulten d'allò més curioses. Edificants per algú... I segueixen, que en no matar-lo, el sant arribà a peus de mteix Septimi Sever, qui el condemnà a que me'l decapitaren, que ja estava bé la cosa. Va ser llavors quan el santet va pregar d'una manera certament curiosa. Què no és curiós en la seua llegenda àuria? Demanà l'home a Déu que concedira favor no a ell ni als seus deixebles, sinó al lloc on reposarien els seus ossos... Sí, assegurant-ne el benefici del seu culte, com ha passat en tantes religions diferents... Que el lloc on reposaren les seues relíquies mai no patira ni de fam ni de malaltia. I morí l'home de colp, però no del colp de l'espasa que li vingué després... La mateixa filla de l'emperador va convertir-se, acaben rematant la història, i l'enterrà.

Aquesta escena de la mort predecapitatòria és potser la més sovintejada en les seues representacions tradicionals, com ara l'ontinyentina, allunyadíssimes de les icones gregues... Aquell crani diuen que s'hi troba guardat, i que és venerat, al monestir de Sant Esteve de Meteora, i que Grècia sencera està ben assortida de relíquies d'aquest sant tan miraculós, que és tingut arreu com el més vell de tots els màrtirs... 113 anys, tu diràs!

Que siga patró dels apicultors, junt a sant Procopi, no és rar si atenem al fecund del llegendari. Que conten que les ferides pròpies, després del martiri i abans que compareguera davant l'emperador, se les curà amb mel d'abella. Fins i tot hi ha una preciosa llegenda a Bulgària que conta, tot personificant la pesta, que quan aquesta arribà al poble de Carlampi, aquest li digué que volia acomiadar-se de les seues abelles..., i les tornà contra la pesta que, veient-se atacada, hagué de fugir cames ajudeu-me... I encara diuen que corre mentre s'hi consagren hui les mels i es presenten a les esglésies pans emmelats...

I el que no he pogut averiguar encara, per això no cal que em preguntes el perquè, és com arribà aquest sant a ser protector dels coixos i dels borratxos. Se m'escapa...

Com a protector antiquíssim de la pesta, com l'assenyalen els textos que ens són més propers, és només rar en comptar que no ha estat tingut com els defensors tradicionals que ja hem nomenat, Roc i Sebastià, però tenint en compte la volatilitat dels patronatges secundaris i la perillositat en certes èpoques de la malaltia... Que ha tingut una certa devoció ho asseguren els vells gravats, les novenes dedicades, els goigs que se li han cantat i les indulgències concedides... Fixa't en aquesta signada per un arquebisbe de València... Un "Campani" que resultarà, després ho veuràs, "Company".

De goigs, et deia, en té diversos editats. Cap dels que he recollit estan en la nostra llengua, cosa que no els fa endarrerir-se massa en el temps.

El mateix succeeix amb les oracions. Goigs i pregàries i novenes insisteixen en la seua protecció contra pestes i miasmes...

Aquests fulls volants religiosos tornen a parlar de l'arquebisbe Company, que refereix el franciscà de Penàguila Joaquim Company i Soler (1732-1813), qui fou arquebisbe de Saragossa i, després, de València, on fou, per cert, vicepresident de la Junta Suprema en ocupar la ciutat els mals vents de Napoleó... Goigs i oracions que el refereixen fan més moderns els textos que no ho semblarien...

Aquest panell devocional de Borriana està basat del tot en aquest gravat de l'escena del martiri mentre Carlampi conversa amb Jesucrist i és coronat per l'àngel. L'edifici que s'hi veu al fons, és ben semblant a la ciutat que s'albira en l'ontinyentí...

Perquè el model s'hi repeteix i s'hi repeteix...

El curt i certament forçat recull apunta al fet d'una voluntat expansiva de la devoció i l'advocació d'a principis del segle XIX com a més prompte. Això per més vell que siga el sant i puga ser-ho també d'antiga la seua protecció antipestífera. En un temps on preocupava més el còlera, la idea de la pesta sembla impostada... Però clar, no podrem dir res més fins que més no trobem... Veure'm d'arreplegar més imatges i històries d'un sant que ha estés el seu territori de gràcia al culte a Sud-amèrica i, especialment, al mexicà Xiapas...

I de per ací, encara ens trobarem amb sorpreses. Sabem que té o tenia altaret de carrer a Villar del Arzobispo (instal·lat el 1890), i el té encara en el creuament dels carrers de Sant Antoni i els Sants de la Pedra, no diries on... A Aielo de Malferit mateix!

Que el poble veí tinga uns rajols més o menys del mateix temps —per més que de valor artístic superior i amb un disseny semblant però amb voluntat diferenciadora, que s'atribueixen al ceramista Joan Ortiz—, me'ls fa intencionalment semblants...

I res, que anirem sumant...

Aquesta darrera imatge és una fotografia pròpia treta a A Toxa, en la famosa ermita que tenen cobertes de closques de vieira... No me l'esperava allí, el sant Carlampi, però allí que s'està i amb unes vestidures molt semblants a les dels gravats. Hi ha alguna romeria a ell dedicada. Serà cosa, si és possible, d'assistir...