"L'hereva del Mar", de Juan Francisco Ferrándiz. Quasi res, quin goig...
Santrafel, a diumenge 22 de desembre de 2024. Dia informal de la salut...
"—Els relats que poden sanar vaguen d'una terra a una altra i d'un llibre a un altre, com les bones receptes.
—Voleu dir que m'enfronti a la por i a la culpa que sento?
—No, Marina. Només volia ensenyar-te que aquí, en aquesta casa, ningú no sana el cos, però aquestes històries ens ensenyen que hi ha maneres de morir amb grandesa".
Hi ha llibres que curen. Tinc el meu rebost ple de medicaments d'aquestos i els use segons el mal a guarir. I vaig acumulant-ne més encara perquè mai no fan mal aquests xarops paperers, no. Només cal administrar-los correctament, i mai no pots arribar a saber ben bé quan podrà ser-te precís algun d'ells. La relectura, l'única manera de benllegir que deia mestre Fuster, pot arribar a sanar ment, esperit, la malura que convinga una vegada n'has tastat tanta pàgina pels anys. I davant les novetats, hi ha l'esperança que la intuïció ajude a trobar aquell estil que, la tematica potser millor per a, o l'autor que estàs convençut que. És per això que vaig comprar aquesta "L'hereva del mar", l'endemà mateix de la seua publicació. Això sí, vaig comentar-li a l'autor que no pensava llegir-lo fins que no m'arribara el moment de la recuperació física postoperatòria que m'esperava que em tindria horitzontàlic, avorrit del món i incapacitat per qualsevol cosa que no fos viure a través del degoteig goterenc de llibres sanadors.
I és que sabia del cert i del tot que aquest llibre m'aixecaria tant l'ànim físic com la refeta moral. Ja ho havien fet les experiències gaudides amb els llibres anteriors del senyor Ferrándiz... Si "La terra maleïda" em fou mirífica, "El judici de l'aigua" posterior va trastocar-me. I això que no soc jo del gènere i la novel·la històrica culebrònica no sol ser d'allò que més m'acompanye. Però eixe alguna cosa més que atresora l'obra de mestre Ferrándiz, em fa abocar-me de totes i sense més por que no arribar a gaudir del tot perquè la velocitat que prenc en devorar-ne fulls i fulls no em deixa pair el suficient allò tan ric tramat i millor ordit del dit que tant m'admire.
"Explicar una història era deixar per un instant la misèria del present".
El problema del pas del temps sense resposta sanitària va provocar que no haja estat fins a aquesta setmna que he tornat a casa una vegada quirofanejat com calia i no més. En ser que ha pogut ser, i enllitat de malamanera, aquesta "L'hereva del mar" s'ha convertit justet en el que esperava: la millor de les potingues pal·liatives possibles. Amb una doble acció inesperada. Tornar-me, primer a acoblar al plaer lector que havia desaparegut el mes anterior amb el meu trabucament d'oracions a llegir i l'oblit constant de mots que invisibles se'm feien; el guariment potser més necesari, sí. Després, ha vingut la joia del trobat entre les mans...
"Morirem quan arribi la nostra hora. Pot ser que sigui aquesta nit o d'aquí uns quants anys, però no abans. Això és el que ens dona valor per ser aquí cada dia".
Quina història!
Però abans de deixar-te anar en allau d'onades que en pense, deixa'm esbandir-me una mica contra el tòpic... Diu la faixeta publicitària que daura l'edició com a esquer pel possible comprador que no sap qui i què: "Ferrándiz estableix vincles amb Ken Follett i Ildefonso Falcones", segons La Vanguardia. Si això és capaç d'atraure la decisió positiva d'algú per tal que passe a engrossir el llistat més de 100.000 lectors que diuen que esperen aquesta novel·la, mal anem. Més que res perquè comparar autors, a més d'injust, m'és inconvenient. Cal? Per suposat, diran els qui saben vendre. Un servidor, però, dubta. Aquesta obra és de tanta alçada com moltes d'aquests magnes fabricants de botifarres medievàliques delicioses. Però difereix tant en sabors i textures... Des de la matèria primera emprada, de qualitat sorprenent per l'acompanyament històric amb que juga, passant per les espècies del com dir i explicar, i que conjuga la salinitat ambiental perfecta amb uns retornars harmoniosos de dolcesa amargant i bellesa remesclada amb lletjúria que, a més d'enamorar, et deixen un regust lluminós a cada mossegada ben tastada..., fins i tot les tripes usades per l'embotit n'alimenten la virtut de cap de peça...
"—Però viure no és només estar viu; és triar no estar mort,".
No havia llegit jo obra que tractara cap pàgina de la nostra edat conformativa mitjana d'aquesta manera intel·ligent. El 1348 tan crític per a la Corona d'Aragó sota el desficaci social guerrer i pestífer del tant cerimoniós regnat del rei en Pere IV el del Punyalet. És casa nostra i és la nostra història la preciosista escena on es desenvoluparà el guinyol, atractivíssima de vaixells, castells, casalicis, leproseries i cases de molt mala fama i que uneix València amb Barcelona i Mallorca com si sempre haveren estat jugant la partida de cara, a cartes tapades, sí, però sense trucar... Una normalitzada referencialitat que me les situa de manera magistral al bell mig d'una Europa ben traçada en política i societat... Cada titella vindrà d'un lloc i aportarà del seu perquè el guisat comú faça bon brou i facen quadrar maneres i especialitats... Quina bona cuinada, i més venint d'un autor ben assaonat en el món del dret, cosa que ajuda al discerniment de maneres i procediments enriquidors d'un text que no només es fa fàcil de llegir i seguir, sinó que va augmentant de manera progressiva els referents múltiples a tantes realitats conegudes per més o per menys d'aquells lectors que tinguen la sort d'anar percaçant-les i lligant-les al sac de la satisfacció. Un savi ver, el senyor Ferrándiz. I sap com fer-ho arribar.
"El món havia sobreviscut a la mortaldat més terrible que es recordava i s'havia dividit. Uns volien aprofitar la vida, celebraven festes, vestien de colors vius i cercaven la pròpia felicitat. Altres vivien contrits, esperant la mort, fascinats per les coses macabres, buscant la salvació en el dolor i la renúncia".
Més enllà del necessari en aquestes obres pel que fa a trama, com ara la crítica constant al poder eclesial, a l'absolutisme del poder, a tants pecats capitals conculcats pels ninotets protagonistes..., sembla que el senyor Ferrándiz ha sabut pujar-se'n al carro de l'escriure de l'abans per alliçonar sobre l'ahui de l'ara... I li ha pegat per defendre el paper reivindicatiu de les dones i del feminisme tot i mostrant unes exemplaritats passades que s'hi fan necessàries per entendre el despús-ahir i esperançar el demà. I se n'ha eixit de la partida amb guanys. Ha aconseguit revalidar el seu mestratge amb una obra que l'assentarà, espere, i internacionalment, en aquest gremi que diuen els publicitaris que.
A mi no m'importa això. M'interessa que he gaudit i, això, m'ha aidat a refer-me. I a molta pagina, en passar-la, m'admirava com l'amic Juan Francisco s'ha convertit en un contador d'admirar. I que conte posant en el món unes històries que fins i tot nosaltres hem oblidat sent tan riques..., no té preu això! I no el tindrà, perquè ausades que té mina per continuar excavant-hi i traient veta per a futures històries que tornaran a ser guaridores, ja ho veig. I de tant treballades, segur que seguiran pujant-lo a ell i, per tant, a eixe nosaltres col·lectiu que tan necessitat de lloc al món s'hi troba. I de seguir així, segur que quan li pegue per novel·lar la història que tant espere dels comtes del seu poble i meu, que ausades que dona de si, ja serà un dels millors xarops que podrem haver tastat; l'or que aquest alquimista de termes i d'apòlegs d'epopeia ben mereix, i mereixem...
I tantes gràcies...
Comentaris