En l'estrena dels Cabuts de Cocentaina. De com la il·lusió es fa enamorament sobtat...

Cocentaina, a tres de desembre de 2023. Primer diumenge d'Advent.

Trencaries, Sergi, el teu silenci social per escriure sobre els nous Cabuts de Cocentaina? Per suposat que sí, perquè són i em són cosa ben gran... No pots imaginar per un cabeter de raça com soc, i geganter de braó, com m'és d'immens anímicament que s'hagen tret de l'oblit els Nans del poble que m'estime. Des de hui, i n'he estat testimoni de presència i d'emoció també, del com el meu paradís perdut ja no ho és tant d'allunyat, perquè un element tan bàsic en la cultura etnopoètica d'un poble que els té i els sap, torna a córrer per les venes-carrers fent més ric el bagatge que al demà s'hi deixa perquè explique allò tan vell del perquè fórem, som, i perquè som, serem. Com ha escrit Hipòlit Agulló en la partitura del seu nou Ball dels Cabuts de Cocentaina, "Les tradicions es troben en permanent estat de transformació. Cuidem-les, són part de la notra identitat". Una memorable pensada... No hi ha societat pròpia sense la represa dels fets que, si tenim sort —i vist el resultat de l'intens treball realitzat, no tenim el perquè no tindre-la— prompte ens seran estimables. I per tant, part del nosaltres.

Per a mi mateix, tan il·lusionat de trobar-me Cabuts a Cocentaina, ja son part de mi mateix i són meus, també, una vegada que, ben neguitós per saber-los, ja els he pogut gaudir sensitivament, i els he aplaudit...

Val a dir, encara i també, que si m'encante no les taste... Que a Cocentaina s'hi segueix amb la mania aquella vella de fer les coses cap a dins i pensant que si les deixes caure arriben per elles soletes a bon cau, i això no. Que poca notícia ix del terme i del rodal. I per molta xarxa i immediatesa que ens apure i sufoque en aquesta vida que portem, cal llaurar per aconseguir bona collita de públic i una coneixença més ampla del tant de bo com va fent-se... Així que res, que m'he plantat en un primer diumenge d'Advent a un poble que, veges tu les coses com van, tindrà el dia de hui com a ben important en l'esdevenidor simbòlic. S'hi presenten els Cabuts i el seu ball i s'hi beneeixen les campanes del tan polit campanar... Tota una mascletada afectiva si és que t'estimes això que diuen que es diu cultura tradicional d'arrel popular.

I res, que ser benvinguts anaven a ser-ho els nous capgrossos, que, obligatòriament si volem ser coherents i correctes amb el fet festiu socarrat, caldrà nomenar Cabuts. Perquè ací, els Nanos, són una altra història, bellíssima i tendra al meu parer. Ja saps, els criticaire monots de mitjan Quaresma que el veïnat del Raval planta en el seu dia gran i més propi, i que per molts anys visquen i ens facen viure. No dubte gents que Cabuts i Nanos conformaran una de les lligasses festives més interessants de la roda anual. Un anar girant vital que ara ja podrem fer a ritmet de vals... Perquè si aquests Cabuts tenen algun tret diferencial vol ser aquest la inclusivitat participativa.

Tinc por d'allargar-me, i no serà perquè no tinc coses i més coses a dir del tot açò dels Cabuts. Així que deixaré caure quatre idees que trobe que cal deixar ací en aquesta memòria meua escrita perquè no se me'n vagen, perquè les tinc importants. La primera és l'anècdota personal. La cosa va nàixer d'aquella foto que vaig conéixer en un dels llibres aquells que, només eixir, com que són de d'on són i eixe ser és d'ací, em merque o em fire... "Cocentaina. Un passeig pel temps" (Edicions Tívoli. 2003). Va ser en obrir la pàgina 52 que el cor em va botar més sang encara cap a la imaginació. Una peregrinació mariana amb Cabuts en la plaça del Comte en 1952... I grandots, com si els hagués fet el Ninero d'Ontinyent! Que ausades que jo estava en aquell temps reblit d'aigues festives i capbussat al món feliç de totes aquestes històries... Només em faltava això. I a saber si serien socarrats o vinguts d'algun altre indret, com s'acostuma a visitar de ben vell els pobles que acullen aquestes mostres marianes, amb elements definitoris del tarannà de cada poble... Però no, havíen hagut Cabuts i m'ho explicaven els uns i els altres. Hui, m'he trobat les mateixes explicacions... Que si hi havia una iaia amb un topo, que si un negre...

I va i resulta que la gent del Guaret troba d'eixa mateixa fotografia la, diguem, força moral per iniciar el procés junt al Mal Passet, els Dansadors... I li ho aboquen a l'Ajuntament... I saps com acaba la cosa? De la manera més inesperada: es presenta un projecte recuperatiu a la votació pública dels pressupostos participatius i va i és votat! Així que res, que el procés s'ha volgut així mateix, de participació general i, això m'asseguren, oberta a tothom. No hi ha colla pròpia sinó que les figures les custodiarà el consistori... Veurem com va la cosa. Tants anys d'experiència m'han ensenyat que no podem ni suposar ni imaginar... Quantes figures hauré vist amb embranzida primera que, en el pas breu de temps més inesperat, han acabat oblidades, quietes, entumides pel sempre més... Ei, i també de l'endret hem vist al mateix drap festiu. Figures per les quals no apostar que, ara per ara, et sorprens de la seua vigència cordial... Això sí, també sé perquè ho porte encara enganxat a la pell que, si no t'ho treballes, la cosa no té possibilitats de quallar. I si ho fa, no hi ha qui pare eixe rodar de la roda que deia... Mira el cas del cabàs ontinyentí...

Em queda clar que hi ha dos grups de capgrossos que s'han integrat en un de sol, pel que avisen molt diferencial. Res de Cabuts Vells ni Nous, tots a una... Els primers ja estan anunciats. Són els que hi havia ací i allà i bé que han pogut trobar-ne les restes. Em conta Ivan Jover que se'n va trobar, un, el que representa l'Stan Laurel, a una prestatgeria del Palau mateix, i que ausades que costà de treure sense desfer-los massa... N'han eixit quatre, i tots ells trets dels tallers murcians de Mirete, no hi ha dubte. Ausades que aquelles mans ens n'han donat de cabuts infantils, absolutament "naïfs" si em deixeu que vos diga, però deliciosos... Ja t'he nomenat el Laurel, i falta l'Oliver Hardy... I ja tenim una mostra més de personatges cinematogràfics de mitjans segle XX al nostre costumari festiu que s'hi sumen als tants altres... I ausades que aquesta parella es troba estesa. No m'és rar, sempre han estat divertidíssims en la pantalla. Els nens que els reberen com a novetat cabuda estarien ben feliços. I quin goig que fan tan ben pintats... Em perdonareu però com que jo anava fotografiant i amb els ulls emboirats, poc he pogut recollir en la meua minvant memòria tan necessitada de llàpis anotador, i no sé qui ha fet la restauració, tan reeixida... (PD: em diu Irene, la regidora del ram, que la restauració ha anat a càrrec d'Imma Ribelles. Quin bon treball, sí senyora..., tantes gràcies). Sí que he escoltat que la roba de tots plegats l'ha confeccionada Raquel Seguí, una vera artista, que ha prescindit de l'arnat costum de les bates llargues i els ha mudat de manera ben cómoda de posar i treure, que és el que més interessa en l'ús quotidià dels capgrossos, sense perdre un gram de vistositat ni de representació simbòlica i identificativa al temps. (nova PD: em comunica Paqui Ruiz, anterior regidora de l'assumpte, que el disseny dels vestits, tan encertat que el trobe, és d'Ernesto Ferrándiz. I la tria de les teles, ha estat cosa de Verónica Pina, del Grup de Danses. I és que són coses que cal dir, i més si el disseny i la retria han estat tan cundidores, no? Més gràcies encara pels vostres comentaris afegitius...).

L'altra parella la tinc també revista i fotografiada arreu, a Catalunya, a l'Aragó, a Mallorca, a Múrcia... Allí on Mirete arribava, és clar..., i la seua obra quallava. Però m'he quedat de pedra, perquè no en coneixia la representació. Al seu catàleg sempre me'ls he trobat com el Pelirojo i Lili... Així, sense més... I conec a la Lilí de Torrevella, idèntica a aquesta, això sí, és un  Gegant... Però quan han explicat qui és la tal Lilí, m'ha caigut la bancada i se m'ha obert el cor... Més cinema, mare! Resulta que passen per ser els representants d'una pel·lícula nordamericana de 1953. Es deia Lilí i no sabia jo de la seua existència, veges la sorpresa quan se m'han fet encarnació conscient... Ací et deixe el "trailer" de la pel·lícula... Jo de tu el veuria abans de seguir, perquè té importància en una de les històries tan encertades d'aquesta sobirana recuperació!

No hi ha dubte que ella, Lilí, és la Leslie Carol, en té tota la fesomia... Però i ell? Mel Ferrer no és del cert, i per més que s'hi parega, no és Jean-Pierre Aumont el model... Nooo! Has vist les imatges com t'he dit? El titella, sí... Com no s'enamorarien els nens i nenes d'aquell temps d'un titella tan cridaner i desvetllat? Ja veus com han quedat entre nosaltres aquells ara ignorats herois vençuts... El temps tot ho desgasta, però també du la possiblitat de la refeta com, quan ara, s'han fet bé les coses... 

De moment, em promet a mi mateix que he de veure la pel·lícula ara en poder, que serà en un no-res...

I els nous Cabuts? Quatre són, però són misteri... Aquests vells ja han estat acompanyant el poble en activitats recents com el Correllengua... Però quin joc s'han dut la garbera cultural, els dansants i els músics? No volen dir, però diuen, que queden deu minuts per descobrir-los i les llengues fan mal quan saben i no declaren el que volen, alegres, que tothom conega... Són personatges socarrats, cinematogràfics alguns, però encara sense pel·lícula ni sèrie que te'ls trega al món... Algun ni me l'imaginaria, em diuen... Però a algú se li escapa un nom que jo pille al vol i em deixa ab-so-lu-ta-ment esmaperdut i amb el llagrimal a punt de... el Manco Calderon... Ai mare! El Manco Calderon, el bandoler contestà paradigmàtic, de qui tant he escoltat contar i recontar, ara torna al seu poble justament a la voreta del lloc on va ser assassinat per escarment públic i lliçò per l'esdevindre? 

Arriba l'hora. Ballen els Nanos del Grup Sant Jordi d'Alcoi, que tant i tant m'estime i ho vull dir. Bons padrins de cartró s'han triat, ben bons... I en no res, fan l'entrada, un a un, i de la mà d'algun dels picolins i picolines de confitura... Quin goig més ple!

I en arribar els nous... Crec que no podrien haver triat millor, recontra! La primera, una filadora que treballava en una de les torres del Palau i que va cantar tot el que sabia de la tradició socarrada i mariolenca als germans Just i Joaquim Sansalvador i Cortés perquè ho arreplegaren al seu cèlebre (i de necessària coneixença) arreplegat de lletres i músiques en la "Missió" que feren ara l'any que ve en farà un segle, per al Cançoner Popular de Catalunya. És Sinfurosa Reig, que en l'any 24 ja comptava amb 69 anys, i en ella s'hi sumen un muntó de trets i perquès que la fan idònia per representar un temps, una gent, un ofici, un viure... 

Després arriba per fi el Manco Calderon, quin patir... I no és cap novetat en el món coreogràfic representatiu festiu, i entre els Gegants i els Cabuts,  que hi haja representació del mal, com si foren els Momos de la Moma, vaja... Però és que el roder Vicent Domínguez Moltó (1833- 6 d'agost de 1884), fou, si no vols dir estimat sí alguna cosa rara que s'assemble, i heroica i tot, pel poble... Retrobar-lo ara i així, sense mà i tot... Què et diré sinó que ha estat el primer que, en poder i a Palau, he volgut provar-me!!!! 

M'ha dut a la memòria les històries que d'ell m'han arribat des de ben menut... Fins i tot vaig dedicar-li un sonet dels del meu poemari Alé i trast. Vint-i-set sonets a Cocentaina, que vaig treure per l'any 21 i els cinc-cents anys de la Mareta i tal... Em plau passar-te'l i ara te'l passe...

I la darrera parella ja ha sigut cosa de tocar campanetes. Algú millor que Cirilet l'Albarder i la seua dona Vicenteta, la d'Agres? Però què hi ha algú que no haja escoltat parlar de Cocentaina a través del seu albarder immortalitzat per n'Enric Valor, que llarga siga la seua memorialística i fruitadora la lectura de les seues obres...  Nyas! Ací que el tens... Ell vestit de llaurador, amb mocador morat al cap i ella... Ella, la sorpresa que diuen que du m'és d'aquelles me m'ha creuat l'espinada... Que té dues cares... Ai mare com han resolt de bé la doble personalització de l'agresana... Balladora i bruixa!!!! El primer que em ve al cap és que ja no és excepció preciosa el meu Home de les Dues Cares ontinyení, el Cabet que hem tret tants anys tant jo com els meus germans i el meu fillol... Ja té companya en el món aquest de la fantasia festiva... Si es podien comptar amb els dits i en sobraven, ara un exemple més, i bellíssim, i reben fet, i ben vestit... Quina feina més bonica que ha fet ca Aumedes, Sarandaca de Granollers... Si la seua obra és senyal de benfer, s'ha lluït... Que si el topo d'una, el mocador de l'altre, la mirada de tots, l'expressió, el... Quan m'havien avisat que eren d'ells, no tenia jo cap dubte que la cosa era de saó!

Què em queda per xarrar-te? Si m'estaria pàgines i quarts d'hora contant-te... Però és millor que vages mirant les fotos i el vídeo del primer dels balls públics que han realitzat allí al Pla de la Font... El ball... Eixa és una altra...Recordes que t'he dit que la cosa era participativa? Tant que seguint els passos més comuns de l'entorn festiu, però com simplificats, i mantenint el tradicional quedar-se quiet, tu ja m'entens, dels balls mariolencs que van des d'Alcoi (els Nanos justament) a Biar i els meus enyorats Espies, han afegit una roda final inclusiva on, enlloc d'acaptar diners traient-se el cap —com a les Valències i les seues tantes còpies— o tirar a córrer per acaçar la xicalla —com els Cabolos cardadors o els Cabets meruts—, ací convidaran el públic a participar en la roda i això m'ha deixat ja que, "mera", apaga els llums i anem anant quina gent més assenyada i... I res, que m'han tret a ballar en l'Ajuntament i jo que no he dubtat ni..., al rogle!
La música. El primer que he escoltat ha estat el ritme. El mateix que el meu nadiu, i això em fa estar més a casa. Com s'ha lluït Hipòlit Agulló, que és mestre en tantes coses relacionades amb la música i el seu ús tradicional, i excel·leix en el fet tradicional i el seu ús musical també. Quasi res diu el diari! Ha assolit diverses fites que passe a resumir-te: Unes melodies nostrades, que en no res es confondran en el de sempre que aquest joc precissa. Elegants i populars a l'hora. Fàcilíssimes d'aprendre. Apegaloses al cor, d'aquelles que quedaran i enyoraràs... I per si foa poc, encara hi ha una altra... Què no s'ha basat en la banda sonora de la pel·lícula Lilí i tot per arrodonir aquesta nova joia del tradicionari mariolenc? Senyor home. Deixe'm vosté que li aplaudisca i li desitge molts anys d'alegria vital i inspiració perquè continue regalant-nos tant... I quan toque fer els Gegants, no...?I vinga, res, que és hora de posar-nos a ballar tanta cosa com he volgut contar...

I el primer ball ha estat aquest...

Què. T'has emocionat? Veritat... Doncs ara, passa a veure les fotos... I sàpies que de l'emoció a l'amor hi ha un... Si seran el mateix i tot, no creus?I en no res, a veure'ls ballar en la Corriola, i participaran en el Nou d'Octubre, i en el Corpus, i segurament seran cridats als tants aplecs, trobades i mostres que s'hi fan arreu d'un món on el nom de Cocentaina acaba d'entrar, amb una digníssima i molt bella representació. Immillorable...

Els padrins alcoians ballen al Pla de la Font per obrir l'acte.

Fan la seua entrada els Cabuts cinematogràfics amb els seus padrins. Quina estampa més insolita...
Com ha sigut l'acte de senzill i bell...

Benvinguda Sinfurosa...!

Bentrobat, Manco Calderon...!

Ai Cirilet, que has tornat al poble...!

Hi ha mirades que valen un món...!

Mirat Lilí i Laurel, tan ben acompanyats..:!

Ben acabats, no diràs que no... De nou al Carrer Major...!

Foto feta des de dins el rogle...

Ja pots inclinar-te a la porta de la Mareta, Manco Calderon. Ausades si tens pecats per...

Que ací ballem totes i tots...

No poden ser més bonics...

Va, Cirilet..., ara em diràs que quan pares de fer albardes, toques la dolçaina...

Ídols...

Hi ha mirades...

Per a mostra de bon acabat: la nova Dona de les Dues Cares... 

I ací baix, jo mateix provant a fer de roder... Quin goig..., i bé, com sempre vaig per davant, que és com cal anar amb aquestes coses, ja la solte... Quan feu els Gegants, jo, a més de dir-vos que compteu amb mi per treure'ls a ballar, ja vos faig una proposata. Per a Saurina d'Entença i Roger de Llúria ja estan els Gegants d'Alcoi i algun altre també que ara... Voleu ser únics, simbòlics i tal i pasqual? Ací va el tuacte: dos parelles, una de moros i altra de cristians com a tants i tants pobles... Els cristians... Montcabrer i Mariola. Els moros... Aitana i Benicadell.

De les campanes, supose que parlaré demà...