El Betlem del Tio Carrasca 2023. Cap altre de més senzill ni simbòlic...

 

Ontinyent, a diumenge vint-i-quatre de desembre de 2023. 

Nit de Nadal i 800 aniversari del primer Betlem.

Enguany, no tenia cap intenció de muntar el meu Betlem. Les raons eren moltes, i totes vàlides, i de profit. I això que les circumstàncies eren del tot positives en haver canviat de feina i tenir, en teoria, molt més temps propi que ha seguit fugint justament pel maldecap laboral, tan angoixant... 

Fa, però, dues setmanes que vaig poder eixir d'una equivocació tot decidint que no tenia més remei que muntar-lo, tan decididament simbòlic i commemoratiu com soc. Estava convençudet que era l'any proper quan arribaria el 800 aniversari del primer dels Betlems formals. Aquell que feu sant Francesc d'Assís a la cova italiana de Greccio la Nit de Nadal... Sí, però de 1223, Sergi! És aquesta nit dit aniversari redoníssim... 

Així que res del Betlem que tenia ideat per al proper Nadal, quan supose que les aigües del viure s'hauran amansit, espere... Ja vorem a l'any que ve què farem, que el que importa és l'ara... I l'ara el vull de màxima senzillesa... Ahir vaig començar-lo de bona matinada i ara mateix l'acabe d'enllestir. I tan senzill com l'he volgut, m'ha eixit del tot representatiu del jo mateix més jo tot i recuperant la part central d'un dels més vells betlems que vaig jo fer i que tenia fent voltes per casa... I afegint també una bona icona del mirall que m'és allò que estime, a la fi he aconseguit una peça íntima que crec que homenatja l'essència d'aquell primer pessebre... Però no està acabat... Ara mateix només hi ha uns personatges dels de la meua immensa col·lecció. La Sibil·la a l'espera del començament del tuacte, i el caganer, és a dir, jo mateix, i perquè en dur acompanyament elèctric, era precís afegir. Hi ha també els Angelets de l'Anunciació als pastors, que són els de la Puríssima d'Ontinyent pel lloc dificultós on s'estan... I ja està. La resta, tots els habitants de l'indret, els posarem a la vesprada els familiars que vulguen vindre a visitar-me i jo mateix. I els propers dies, igual els pocs amics que s'hi aproparan podran afegir-ne algun més... Vols major simbologia?

Pel logotip d'enguany, no vaig tindre cap dubte. Vaig basar-me en aquella preciosa nadala que cantà Paco Muñoz i que, justament, narra un dels "miracles" que la tradició relaciona en aquella nit del Greccio de fa huit segles... "Lo tamborí".

Parlava d'aquesta cançó amb Paco la setmana passada. Per a la meua sorpresa, va dir-me que ell la sabia de son tio rector, el que estigué a la parròquia de l'Assumpció d'Ontinyent. Què curiós, vaig soltar-li, que son tio conegués Verdaguer... Perquè la lletra, basada està en un preciós poema de mossén Cinto, ja veus...

De Greccio en lo pessebre,
Davant l'Infant diví,
Ronca la cornamusa,
Sona lo tamborí,
La flauta hi espigueja,
La flauta i lo flautí.

La pastorel·la dolça
Francesc la vol seguir.
No té frerrets ni gralla,
Gralla ni bandolí.
Cull dos bastons que troba
Llençats vora el camí,

Se'n posa un a l'espatlla
A tall de violí,
Passant l'altre per sobre
Com un arquet d'or fi.
Lo violí és de freixe,
L'arquet d'un brot de pi,
Mes en ses mans sagrades
Gran música en sortí.

¿No n'ha d'eixir de música,
Si els toca un Serafí?

Aleshores, no vaig a dibuixar un frare tocant dos tronquets i fent música, no? Doncs perquè no simbolitze el sant seràfic interpretant-lo justament com un àngel serafí músic? Mans a l'obra! Que semble una estrella, que tinga les sis ales que li tapen dos els ulls per no quedar orb en observar de prop la gràcia de Déu, de qui és immediat en l'adoració que li dedica, i dues més que li tapen els peus perquè no se sap els passos que fa... 

I he escoltat ara altres versions classiquíssimes del poema verdaguerià. Una de Josep Valls...

Altra de Jaume Arnella, què curiós...

Altra versió, antiguitzant, de Joan Josep Mayans. Ben meritòria... Ai com m'encisa la viola de roda...

I oh sorpresa...! Que hi ha una versió ni més ni menys que de mestre Rodrigo! Clar, el seu tríptic verdaguerià!

Un servidor, però, i amb totes les disculpes i mercés possibles i plausibles, es queda amb la versió del tio Paco Muñoz, que és la del meu "de tota la vida"... 

I a l'hora de cercar un telam que permeta ocultar els endolls lumínics del Betlem tot permetent-hi el fàcil accés, m'ha vingut al cap afegir el meu vell mocador palestí, tan foradat de quan la pólvora que cremàvem els Dimonis de Benimaclet... 

Bon Nadal...