Adéu, Ca Pinet!, i tantes gràcies...!!!!

 

Alcalalí, a diumenge 17 de desembre de 2023.

Hui hem gaudit a la Vall de Pop, a Alcalalí. Però eixe gaudir, que ha estat profit i disfrut pel delit d'estar bé i d'estar junts, tenia un regust d'ametla amargant car no celebràvem altra cosa que un adéu, el del restaurant valencià amb major personalitat que pugueres rebregadament cercar: Ca Pinet.

No ho diré jo que no soc més que un acompanyant gojós dels tios Paco i Pepa quan per allí hem anat a parar, que mira que és rodar la cosa... Millor soltar-ho amb els mots del docte Sanchis Guarner, que asseverava tot quedant-se ben tranquil, i allí a la porta que està escrit, que Casa Pinet no és un bar ni un restaurant, és el santuari del País Valencià. 

Ho vulgues metàfora o no, el temple ara cau, víctima de la postpandèmia i tots els maldecaps que du aquests temps de marors i malvestats, estant el bandolet trabucaire de Pinet malaltet i no podent ser ja allò que no més pot ser... Les aventures aquestes com són i com van... I sort nostra, molta sort, que l'hem poguda assaborir en diverses èpoques dels seus vora cinquanta anys, tant a la seu vella que li fou Tàrbena, com ara la darrera alcalalina. 

En entrar de nou, i sent conscients que serà per darrera vegada, hi havia un molt de curiositat, d'estar-se a casa com diu Paco, de retrobaments, de tantes abraçades i besades, agombolats per la tanta tela banderera, tant de record fotogràfic i pintura i escultura i tant i més... Allò que feia més característic encara l'indret, el més i per tot de memòria esquerrana i nacional. Un horror vacui delitós d'escodrinyar i que ofereix al tafaner una continuada sopresa ben alegre, amb tant reliquiari cívic i, per cert, també religiós, que el nostre país és una remescla constant de serioses bagatel·les i fútils seriositats. Per a mostra el botó del meu content en retrobar-me amb aquella imatge tan sentida del beat Ramon Llull... Que el millor de ser com som és que ens permet ser nosaltres mateixos dins d'aquesta amalgama de meravelles.

El dinar, excel·lent. Quin arròs més solemne, entre tantes anècdotes i riure's d'alegria certa, amb aquell sabor que et deia... 

A Paco me l'han fet parlar, i cantar. Dani Miquel i els seus mamemimomúsics excel·lents ens han fet més somriure, i hi ha qui ha dit, hi ha qui ha contat, hi ha qui ha alçat el mòbil per enregistrar-ho tot i hi ha qui ha brindat per eixe nosaltres que som i serem, perquè també hi serà Pinet i sa casa i la seua gent, en la memòria... Perquè la fruita és millor, ho ha estat i ho estarà, que no la flor promesa, sempre al servei del seu poble.

Moltes gràcies a la gent immensa de Pinet. I que el viatge siga bo, guerrers que sou fidels... Què es farà de tot açò, s'ha preguntat en veu alta Paco... He pensat corrent en Ovidi. Serà colors, que és el que fa el pas del temps amb el nosaltres...

Només arribar, heus ací el metge de tota la vida de Paco, que l'esperava per saludar-lo i seguir via. Ausades que l'homenot ens parla d'ell. Sembla que és l'únic que li encerta i li sap dur la mala salut de ferro... 

Ai Rodri, serà per teles...?

Aquesta abraçada va per tanta més gent...

Déu els cria i ells s'ajunten..., per a fortuna nostra...

Conta Paco que un amic seu de Carcaixent, quan van dir per la tele que s'havia mort el Mao Tzedong, va dir que era una vertadera llàstima, perquè amb la bona cervesa que feia...

Camina Maria, camina i voràààààs....

No et perdes les targes de visita que atresora Ca Pinet...

Si arriba a estar ací l'Ovidi, hauria marmolat Paco per haver-se assegut vora una foto i a l'ombra d'un quadre de Rafael Alberti... Ja saps que no el podia oldre... És  el primer que hem pensat!

Una d'aquestes se n'ha vingut a casa d'un abstemi. I això és bo. Serà record...

Una de les fotos que més tendresa ens ha suscitat. Ernesto Cardenal, amic de Paco... Sempre que parlem d'ell i de la seua teologia alliberadora, ens enrecordem de com el tractà de mal sant Joan Pau II, allí amb el dit sanvicèntic vinga a moure'l amunt i avall mentre el pobre i savi home s'estava allí agenollat en actitud filial... Veritat que sempre fan sants els més... I escoltar Paco com conta com el va conéixer, és absolutament impagable, sí...

Això no ho sembla, però és un selfie fet per Pepa del nostre roglet... 

Que per cert, no diràs que no han posat Paco en el lloc més lluït, baix del Penó de la Conquesta! Quasi res diu el diari...!

Dani Miquel és capaç de marejar el sol del migdia.  I el sol feliç. I nosaltres més...

L'agraïment és perenne...

Per nosaltres...!

I la secció l'Olleria que no falte! I per molts anys!!!!

I un servidor, ací sota la protecció lul·liana... Ha acabat enduguent-se un record dels bons. La darrera tovallola, signada pels companys comensals i el propietari... 

No serà fins prompte, que bé que ens agradaria tornar al santuari.

Gràcies per haver sigut... Adéu Ca Pinet...