L'Anunci del 55é Sexenni. Morella: pedra, paper i tisores?

La Vall d'Albaida, a vint-i-nou d'agost de 2023. L'Eixabegó d'Ontinyent.

He tornat a la Fidel, Forta i Prudent Morella, la qual cosa no és de tan alta semblança tampoc, atenent que sempre que hi puc, allí que em trobe, que ja saps que m'hi uneix una estima ben fonda a uns carrers i una forma de fer que tan meus he tingut... 

Això sí, l'ocasió era ferma també: altre Anunci he viscut, i ja en van no-sé-els-quants. El Sexenni és present i si no hi soc, no em veig ni bé em sent... Així que res, a entonar i a ben beure l'alé que s'invoca anunciant el més bell de tant símbol, tant joc d'alegries. Per més que ja a l'ara després tinga el cos com de pastat mullat de confeti... I la ment bollidora pel goig. 

 

PROTOCOLS

El millor que no et coneguen i conéixer és que pots passar desapercebut del tot... La gent només es fixarà en el teu volum, feta com està a la quotidianitat immoral del jutjar l'altre. Però tu, i em dic jo, callaràs protegit de tothom per la càmera... I sabedor de cadascun dels moments protocol·laris, del que simbolitzen, del que vindrà ara després si vol seguir-se el joc del de sempre com cal, t'asseuràs a la vora millor del vell banc de denfront la Casa de la Vila, i esperaràs... I aniràs recollint fets, ànimes i llums...  Per més que també t'enduràs tamborinades breus d'aigua ploguda gelada, que és temps i peatge pel tot que viuràs.

Quan una festa, els qui l'organitzen almenys, i els qui la publiciten, presumeix del seu caràcter secular i del profund de les formes eternals, menteix. I menteix perquè no hi ha com invocar antiguetat i fixació formal per ocultar que tot evoluciona vulgues o no, i que això és bo per convenient. Que és adaptar les formes velles al novell del temps que vius i que et manté. I no hi ha festa que canvie més a cada edició que la Sexennal i la que tant la pregona en precedir-la. I és en raó. Mentre el comú del general va adaptant a poc a poc el seu repetit anual festiu sense estridències o amb poques, la Morella sexènnica va a bots necessaris i els canvis que s'autoproposa generen un sotrac constant terratremolenc que la canvia per sempre, però no massa als ulls de qui la veu i l'estima, i no gens pels visitants inconstants, episòdics o esporàdics, que creuen a ulls clucs la propaganda oficial. 

S'acaba la noblesa i entra com a gremi la gent gran, i ja es veu així de sempre i per a sempre. Com si de sempre i per a sempre es ballara la Corroquina al Retaule quan fa no res... I ara, tot aprofitant les possibilitats turístiques d'acolliment d'un bon cap de setmana espaiat, la proclama formal del Sexenni s'ha dividit en dos dies per deixar el protocol pel dissabte de matí, més buit de públic (i tampoc) i l'orgia paperística colorida per concloure un bell diumenge de voltar tot esquivant ramats ingents de visitants... I en res, això serà just "el de sempre"... I serà bo. Que l'adés no sempre és millor és indubtable, per més que ens cal dubtar-ho si volem ser crítics, és a dir fidels, forts i prudents, de cara a tenir clar quin és el joc i així avançar.

Perquè mentre seus, calles i dispares, veus en primera filera el com del muntatge, de cada muntatge. I no em referisc només a com s'instal·len els altaveus o com es penja la bandera del balcó, ara al costat de càmeres inadvertides i difusores a l'arreu del ple tuacte. No. Jo vull dir de com arriben els joveníssims músics i com són de directes les ordes de qui els mana, i qui els acompanya i com pensen pel que diuen... I el paper dels macers, erts pel protocol que per ells passa;  i l'arribada dels personatges principals perseguits per una massa de premsa que només és que fruit del dia, de la nostra modernesa en fer, però que després treuran poc fruit global, direm panera...; i de com van venint els polítics hipermoderns en les vestidures alguns, naftalinícs i amb posat hiperpretransicional uns altres, però sempre tots amb un mateix gest i, això sí que és etern, somriure postural... I dona igual si la vara de comandament és llarga o curta... I encara com és de flipant escoltar el que escoltes als organitzadors tan desorganitzats com van que dius, sort que roda la roda com ha de rodar... 

Jo, preferisc l'això mateix de la bellesa... Les converses dels gaiteros i els seus primers sons. La treta a plaça dels estimats gegants... I el món anunciador va fent-se al llarg del matí. Gent que mana molt i no treu les mans de les butxaques, o sí per donar el toc final. Ja estan ací els cavalls. Els músics preparats. Si està sent llarg el sermó... Tu calles i escoltes. I encara aprens en escoltar callat. De tot aprén que aprendre vol....

I seguiràs respectuós el toc constant de l'himne. I procuraràs oblidar cacofonies i repeticions de banalitats que haurien d'estar molt, molt, cuidades perquè passen a ser història de la festa, i en tant, del poble... Però és bell allò que veus i s'esdevé el més cert d'allò que vius: jugant, jugant, i amb fort treball, s'enceta pel gran públic ja present o venidor, el cinquanta-cinqué Sexenni... Avant passen Síndica, Alets, Pregoner, Croats, Gegants, Cabuts, Gaiteros, Banda, gonfanó, polits i càrrecs... 

LA DANSA DE LA MORT

Que cadascú conta la fira com li ha anat és el més cert dels preceptes. Que hi ha gent que no sap eixir de casa és cada dia més corrent... 

Triem un lloc realment idíl·lic per dinar en grup, el Jardí dels Poetes, frondós i ben cómode.

De sobte crits i un soroll que la sang et gela. Un cudol enorme que cau de l'alçada, de la barana d'enfront Sant Francesc...

Un turista, francés a totes vistes, bigotut i blanquinós, s'ha encastellat ves a saber el com i el perquè de la barana i, en recolzar-se ha provocat l'accident involuntari. Un pedrot considerable que ha caigut sobre la gent que no sé com ha pogut esquivar-lo tot provocant desgràcia... 

El com accidental, però, s'ha tornat vergonya aliena fonda quan aquell home encara s'ha posat gallet i ha començat a respondre xulesc als qui l'increpaven. En eixe punt és quan s'han escoltat els crits de "criminal" que sense dubte mereixia tal xulesca postura. 

I penses com és de capritxosa la vida que, per una d'estes i en qualsevol moment, pot deixar de ser-ho. I a un pam del mural medieval que justament això explica..., les casualitats, que no existeixen i tal... Ni la sort...

Serà eixe esglai que després ha afavorit el còlic de renyó que he patit només començar la desfilada de disfresses? 

Punyeteres pedres... 

HEM PERDUT ELS PAPERS?

Pel visitant, sovint sols bentractat de boqueta que diu una amiga meua, l'Anunci i després el Sexenni són festes on aprens de l'error teu. Ja saps de la sobresaturació humana, pren mesures i matina i planifica l'accés i agafa lloc i paciència i, sobretot, dus-te el menjar i el beure... Són festes abans de carmanyola i, en l'ara tan atrafegat, de "tàper". Perquè com vulgues quemenjar i perbeure del lloc, ben aviat vas. I quan tornes, que hi tornaràs, ja bé sabràs amb quines cartes s'hi juga. Que la cua més curta és la dels flaons i ja veus quina sort que el sol no creme en l'enguany de nuvolades. I amb la tantíssima gent tot es fa més complex amb les tendes tancades, i amb les obertes superades del tot i per tot... Erro de planificació? No i sí. No tindran ganes de festa si es celebra aquesta cada tants anys? No tancaran per viure? Però... I no pot vindre de fora gent que... Tu espera a tindre gana de desbeure i veuràs la poca infraestructura portàtil, i les muralles com acaben! I no vulgues desmenjar... 

Val, necessitats vitals, però n'estic fart d'oir-les, de reflexionar-les... La discussió la recorde de cada ocasió i amb cadascun conegut que em trobe, com si jo fos tècnic i no festejador... Home, Sergi, tu que coneixes esta i tantes altres, no creus que... I sí, jo crec moltes coses, però m'agrada, a més d'escoltar, repensar-me les coses abans de sentenciar. I millor no jutjar, saps, i assumir que has de dur i aguantar i... 

... I no podré jo quedar-me només en l'esforç fet per tanta gent, en l'alegria que esmercen, en la passió amb que viuen l'ocasió? Sí, val, a això aspire. Però quan em ve l'orinera i balle com sant Vito...

Trobe que en els últims anys s'han implementat mesures interessantíssimes per a la comodització turística que assegure la mateixa supervivència de la festa davant la tanta costera que ha d'afrontar. Alguna, i ara posaré exemple, ha estat fins i tot copiada amb profit. 

El fet dels autobusos-llançadora que duen des dels aparcaments de l'Hostal Nou fins a la porta de Sant Miquel és una manera fins i tot necessària per assegurar fins i tot l'assistència de públic sabedor que allò de l'arribar... (i més ara que tothom va perquè som postpandèmics i tot ens toca viure-ho, de manera intensa i després contar-ho posturalment. I, a més, el port de Querol sembla més pla...). Va copiar-ne tan bona idea fins i tot la Fira de Tots Sants de Cocentaina, que per a mi és el més gran exemple d'aimarelaqueenspotcauresilerrem organitzatiu festero-comercial... No entenc com la imitació positiva no es dona en altres elements hipernecessaris i no em val el fet de la grandària morellana perquè Cocentaina no és tampoc Nova York i juga bé a cotos... No pot haver-hi a Morella el servei magnífic de demenjament i desbeguda socarrat, o qualsevol altre que el puga millorar encara? 

Un amic molt puntillós en aquests temes m'insisteix constanment, així són els geògrafs humans, que Morella no sap jugar a retornar la inversió, i això ens llasta a tots. S'ho ha plantejat alguna vegada? No ho sé, em caldria preguntar-m'ho. A ulls vistos, no. Sovint els polits van només al pa i peixet, ja ho saps. 

I no parla l'home de comercialitzar la festa, que això és una lacra també; mira tu en què s'ha convertit l'entrada morocristiana del meu poble... Ell planteja el fet d'afrontar realment les necessitats més bàsiques del públic i no només amb foodtrucs o com es diguen dels que ara s'estilen que ni són per a tots ni solventen el bàsic... Bona cosa de parades diverses voldria ell perquè els tants com van gasten un poc i això puga revertir a través de l'impost i el guany en la mateixa població... Una fireta afegida? Home, de lloc encara hi ha, sí, però..., del més bàsic per estar-hi bé i per endur-te record també? Val. Producte del país dut..., per qui? I de la despoblació comarcana, què em dius? I de les noves necessitats dels pobladors comarcans? I el costumari del "túper" que et deia a què estem ja tots avesats... Però la gent és tanta que ve, i el que es troba... El mateix que a tantes altres festes, xe!, que jo a açò no li done la tanta importància com té i he anat a llocs "turistíssims" en festes i he passat gana i set. Ací, saps a què jugues i és una cosa momentània que, amb bona organització... Però clar, quan més sucre..., ja em veus a mi, diabètic festiu del tot! 

Però enlloc de fer-te entrar a la tenda familiar on la família atén, una paradeta a l'exterior i contractar ajuda per hores per mesvendre obertament i alegre i molt i més... Tot com un coet, amb les presses de l'ara...

A mi, el que em preocupa, i moltíssim, és altra història, més unit com estic a l'essencial festiu. 

I ja no només per la realitat actual que és mostra indiscutible de la societat que vivim, sinó pel plantejament de futur que com amenaça al costumari es presenta.

M'explique. L'Anunci, com després la propera decoració del Sexenni, tenen com a base el paper. En no res, mouran les màquines de cosir reconvertides en talladores per tal de realitzar la més que ingent tasca de preparar la base decorativa futura. Fixa't en l'ús que faig del verb. Futur. "Mouran". En anteriors ocasions hauria usat d'altres maneres. Faria temps que "havurien mogut" i ara seguirien en plena producció de cara a l'esclat sexennal. Però, i ací la decepció m'ha estat ab-so-lu-ta...

On estan els papers en aquest Anunci del 55é Sexenni? 

Ens hem passat la vida exaltant l'ús del paper en tantes versions com s'ha usat "de sempre" per cobrir carrosses i ara només el trobem en detallets de poca mesura i sovint tampoc gràcia... Eixe ART, majúscul, no s'ha vist més que en quatre carrosses malcontades com a majoritari i admirable (i algunes d'elles afectades per la mala folla del turista irrespectuós que se les ha acabat carregant en, diguem, tropessar-ne). 

Reconec que l'esforç emprat en tal dificultosa i pacient tasca és excessiu, però és el magnífic produte produït que ha donat fama merescuda a una festa que ja es sobrepassa a si mateixa. 

Quedarà el paper com a residual en un món carrosser que hem vist ara farcit de lones impreses, plàstics maleables, poliuretans diversos i gespa artificial? 

Canviarem a carrosses "falleres" de tridimensionalitats digitals? 

Ves a saber com anirà la cosa, llei és de vida i necessària l'adaptació. 

Però l'adaptació a un què? 

Però serà això "Morella"? 

Voldrem vindre a posta a veure alguna cosa que pots trobar-te en qualsevol lloc? 

Perdrem "l'essència"? 

Si m'ha costat trobar "fulleta" per fotografiar-ne... 

I sí, ja em sé les respostes i els perquès, i això em preocupa més que pensar en la despreocupació general d'ahui que prefereix el pagament al treballar. Em preocupa i em dol.

Quan vaig estar-me per Morella per preparar aquell llibre que vaig escriure sobre el Sexenni, vaig coneixer gent ben estupenda de la que "tota la vida", la seua, molt més llarga que la meua, havia fet, havia inventat per fer i havia patit fent. 

La darrera vegada, un dels morellans que tenia per amic va agafar-me i va dir-me, Sergi, açò s'acaba. En som ja només cinc a este tros de carrer i ja veus que hem fet com hem pogut (hem pogut?, la cosa era bellíssima...), no tenim successió. Ja veus d'on han hagut de poar gent per cobrir eixes representacions bíbliques. Ens acabem, i amb nosaltres, la tradició... I no és que l'home siga pessimista. És que l'home ja no està. 

Tenia raó quan se'm queixava jo no veuré un altre Sexenni. 

Veurem herència tradicional dins d'un any? 

Espere que la força de l'estima per l'herència siga més forta amb la ràbia de saber que tot és aire i això faça més forta encara la reacció i la gent es pose a..., paraules meues vanes, assegut com estic a la llunyania i derrotat, justament, pel desencís sociocultural que ens envolta i que per a mi és punyal que em dessagna vitalment i tot.

Diuen, menys carrosses i més treballades. Potser, però i com i per qui i..., té tothom clar el per a què?

Premis. Subvencions. Escola. Tallers. Diuen, diuen... 

Por em fa el 55é Sexenni, què trobarem. La dedicació a unes coses/causes tant i la deixadesa en altres de més port, és fama. Trop exemplificador: portem dos Sexennis demanant que compren i usen un potet de pintura blanca per tapar els "Puta" i "Maricón" i les pililes i tanta delicadesa que hi ha gravat sobre els ciris dels Ancians de l'Apocalipsi. Ens els trobarem l'any que ve? 

Em pillarà el gros festiu ja voluntàriament silenciat i poc podré ni voldré dir, llavors. Supose que ja em donarà igual, i el ja s'ho faran serà qui em duga. 

Vull, en veritat gaudir del gaudi. 

El poc que trobe, o el molt, em serà aloé per l'ànima i ho viuré amb bona força mentre aprenc a estimar-me les novetats del que serà el futur, perquè no hi ha una altra i un servidor sempre mantindrà, que em conec, un alt neguit tafaner...  

Passaran pel detallisme figuratiu? 

Per la importació d'altres models més cómodes? 

Per la recuperació de la pròpia marca recognoscible paperera...?

De moment, soc dels qui són feliços, molt feliços, mentre veig la massa sencera com si fos confeti llençat des de les carrosses. 

Ja preferisc viure la bellesa del perquè sí i l'instant que no, com fins ara, dubtar del trellat de qui fa carrosses que caben justet, giren com poden i necessiten d'un exèrcit extern de "conductors". Alegria!

Morella la bella ha de seguir sent ella mateixa, tot canviant sense perdre la saba i el rastre —joc ben difícil i ignot—, i bategant. I a eixe batec m'encomane.

Felicitats per tan dolç Anunci. 

Anem a pel Sexenni.