Croniqueta tomaquera del 23...

 

Cocentaina, a catorze d'agost de 2023. Cabanyoles d'agost (tornada).

A un servidor ni li apura ni el sufoca dir que ha faltat a la Diana, però no pot faltar a l'Ambaixada de les Tomaques. Dins del meu món referencial fester, aquesta ambaixada ha acabat esdevenint-me d'una seriositat autèntica, i crec que no m'entens perquè no vull explicar-me del tot, que si m'explique...

I això que el tuacte és tan breu que s'acaba abans del que acaba d'arribar al final del Passeig l'esquadra de negres aquella... I que, si ens encantem, sent capitania també els Cavallets que l'organitzen junt els Bequeteros, quedem en quadre i som els qui sostenim càmares els qui acabem a tomacada límpia per representar els cristians. Sort que uns quants del Contrabando i uns soferts músics Cabilenyos s'han posat a ajudar, que si no... 

Per més que l'acte s'allunye del tot del seu tan divertit origen i del lloc inicial de celebració, continua semblant-me dels més autèntics de la festa morocristiana tota. Per això, ja et dic, no dubte en baixar-hi cada any i m'he proposat que aquest siga el darrer en què duc càmera i llibreta... A l'any que ve, ja me les apanyaré per ser part d'aquesta guerra refrescant! El que dubte ara és si ho faré de part dels estimats Cavallets o dels benamats Bequeteros... Però acaba el dubte desseguida..., jo, sempre cristià! He, he, he... De moment, vinga, a escoltar els dos estupendos ambaixadors (veterania, ironia, topicitat agraïda, eixides inesperades entre tantes qu... "Que qui no vulga pols, que no vinga a l'era"!), allà vinga a recitar l'excel·lent ambaixada còmica que bé em sé de memòria i que m'admire per tantes coses interessants i històriques com diu, amagades, això sí, rera bafarades de xovinisme arcaic de filà. 

Com m'agradaria veure-me-la alguna vegada no en el bancal més proper que vaja quedant a l'antull urbanitzatiu, que ni per a era, sinó al Pla de la Font i en acabant, vinga al safareig del llavador... Diuen que no es podria quan tan podrit està el món. O al Mercat (que el venerable Escuder ens assistisca), entre el bosc de senyals de prohibit aparcat colocades per aquest ajuntament novato que la mare que ens ha matriculat, el joc que està donant entre unes clavades i altres ficades. En altres pobles, els traurien en l'Ambaixà o els dedicaria versets La Mahoma..., i no fugiríem de cap manera del que açò és, la més divertida de les tantes batalles del riure morocristianes.

Jo, a disfrutar fent fotos i prenent notes... Porte assistint, explicant-la, defenent-la i proposant-ne possibilitats redreçadores que atraguen el públic que no té i que bé mereixeria des de fa dècades. De tan deixada, algunes vegades me n'he vingut d'Ontinyent sense saber ni on es feia i tot... Sort que o Milagro o Gabriel em deien tal, i jo allí que em presentava. Enguany, davant el joc que estan donant també aquells que la gamba han ficat amb la pólvora i tal, els Cavallets i els Bequeteros han fet un manifest conjunt tot convidant els qui s'han quedat sense polvos ni colorets perquè vingueren a bregar a tomacades... L'èxit de la convocatòria no ha estat ni l'esperat, immerescut del tot, xe... I és que a aquestes hores, i més manant ja els Moros, on s'està millor és a taula parada, picadeta encetada i dinar que s'apropa, amb bona ombra i bons perbeures perfumats d'espirituositat si és que vols, feta ben feta la digestió, tirar d'arcabús i canó i pillar el castell, que ja anem tots prou cremats. Estar obligat a canviar-te de roba, tot pringat després d'anar allí on sant Jordi va matar l'aranya, o a compartir si vas de públic l'ombra atestada d'un únic arbre no mola... 

I escoltes els "quina llàstima" i "s'hauria"... I aüsses els muscles; si els qui haurien no fan, jo ja faig prou en, venint, contar i difondre; cansat com estic ja de predicar en tants deserts i eixir encara a bastonades en un món on tot és bonico i xica que bé, i no digues herbeta que... El que em fa falta a mi és oblidar-me de tant de percal i de perquè i de com i deixar que m'esclate al pit, passat de xopat, una bona tomacada..., aromàtica, fresca, migdesfeta després que qui me la llance l'haja esclafada com és tradició... I que rode el món!, que és quan podré dir de veritat que si visca la festa i visca sant Hipòlit i visca Cocentaina i taninà... 

I després, aigua de mànega!

De moment, però, m'aclarisc la gola, passe la mà pel monyo que no tinc, acatxant-me'l, i, seriosament,  done les gràcies a les persones i les entitats que mantenen viva aquesta tradició que necessitem. I molts anys que dure mes que siga sota aquests preciosos mínims i tot molt bé i fins l'any que ve! Que si els Cavallets seguiren fent el número aquell de les operacions en l'Entrada, igual el pacient millor a operar seria aquest mateix acte tomacari... 

Mira si me l'estime que tancaré amb aquesta les croniquetes que tants anys duc escrivint en el meu blog.