Oint Borja Penalba a Real dins l'olor del café...
Santrafel, a setze de novembre de 2026. Dilluns de Fira.
Baixe a Real de nou. No ho hauria d'haver fet malgrat les meravelles que em trobe i la bona companyia que m'acomboia. Cada vegada em costa més i més seguir la recepta dels metges de viure, de trencar la closca del meu ou i provar d'alenar afores. Hi arribe marejat. Segur però marejat. I no és l'oratge sinó la meua constant tronada privativa. No siga aquesta la meua nova normalitat, perquè jo salte!
El mareig em durarà fins que prenga de nou i de nit el cotxe i em tornarà quan, en arribar, es faça l'hora de dormir, després d'agrair Pepa per la tanta cosa bona que m'aporta, ella i Paco i Mireia... Tenia quimera de mesurar personalment allò que Paco m'havia dit sempre del senyor Borja Penalba, més enllà de l'anecdotari que, per molt agrest que siga, Paco fa sempre misericorde.
I sí, és tan bon músic com se m'havia referit, en solitari. L'home orquestra que va tastant i tastant per conéixer, i provant de fer quan fa i, a la fi, amb ningú no es casa, que no para de callar tot allò que voldria dir perquè per a què perdre forces proselititzant qui ja està prou proselític... Doncs això. Assistisc a un excel·lent concert de vares diverses sense ànima. Sense ànima per part meua, vull apuntar no em confongueres els mots... Perquè ausades que les cançons en tenen i qui les canta les encanta, tantes animelles com se'n volen i sembla que a tothom i totdom els arriben i enquimeren mentre, a mi, i per molt que tusten la meua cretina closca pelada, no em poden arribar. Tants bells versos, i ben triats, i massa ben harmonitzats... Tanta paraula justa dita justament com caldria dir-la i ser oïda, amb tanta força com tendresa a través d'aquesta veu que jo no coneixia i que es fa plàcida sent fosca, tèbia sent més fonda i repreta que el barranc mateix del Gorgorròbio...
El giròvag aquest té escola, dins les classes anàrquiques més irresoltes; diu que no té criteri perquè té massa criteris i me'l crec. M'hi veig espillat en moltes tantes ocasions; però és un espill aquest d'aquells darrere del qual et miren i tu et saps mirat. No és sincer el meu oir. És marejat.
Així, em negue a negar la bellesa del que escolte per més que em siga vinílica i em tal me la rumie. Només me l'assegura feliç el respondre cofoi del tant públic, no acostumat en les solemnes belleses que s'empesquen aquestes gents de l'Associació realenca "Josepa Blasco", tant... I veure'm a la vora el Paco emocionadíssim musitant el "Te recuerdo Amanda", em fan humanal el tuacte. I insistisc, és torba meua i no de res que des de fora se m'esvare. No es pot seguir de la manera que seguisc. Caldrà que em quede més, i més encara, a casa; per més descaliuada que...
Hui, per exemple, m'hauria estalviat el dolor de no poder saber copsar, i això m'és trauma, la bellesa.
He de reprendre el pas de mi mateix per deixar de ser cenobita o anacoreta i continuar anant de campanar en campanar tot oint sonar les hores i els quarts i els tocs a rauxa o a difunt... Sonar-les jo, ja no m'hi cap.
Quin goig però, ai mare, l'olor constant a café vingut de l'escenari...








Comentaris