I els franquistes me les pelaren, les pobres...

 Santrafel, a diumenge huit de novembre de 2026.

Si vaig acudir enguany a la Fira de Tots Sants, no vull enganyar-me a mi mateix en aquest retall de memòria que ara penge per quan toque desestendre'l demà, és només perquè volia observar el mural que l'Ajuntament ha tingut a bé patrocinar a les cases de darrere del Pla de la Font, les que queden cara al jardí del vell Escorxador i la Biblioteca. Està dedicat a les dones que, en acabar la Guerra Civil, en ser membres de partits, sindicalistes, familiars d'afiliats i gent d'esquerres sense a les que poder imputar delictes de sang que forçaren a la seua detenció i probable assassinat, els franquistes sotmeteren a vergonya pública. Foren pelades i passejades públicament.

Ara, el mural, preciós, que han creat el gran Toni Espinar i Roc Blakblock busca tornar la dignitat a aquelles dones que tornen a ser recordades, si no descobertes a la desmemòria constant, però també a l'aprenentatge dels que pugen. Una dignitat que no cura les cicatrius, però alleuja el seu dol, t'ho ben assegure...

I és que la memòria ha de fer rebrotar la dignitat... 

Una dona mira el capdamunt d'una casa i un cel. El seu cavell vermell s'ha cobert de flors que semblen estels, i allarga la florida escampant-la, amb la seua trena vermella cap a fotografies de dones que patiren aquell suplici vergonyant, amb algun fragment de carta sota les tisores martirials i una imatge de com actuaren... I fotos de dones socarrades, dones, dones, persones que ja no són però que foren, i a molts, encara ens importen...

Pensava en els mots que fa poc escoltava de boca d'Alfons Cervera... Quant s'ha amagat, quant ens han callat. Ell no va fer res, ella no ho mereixia... Formes de treure sang, d'ocultar-se per sobreviure entre el ramat, de voler oblidar allò aconseguit i que fou derrota. Jo mateix he escoltat als meus que a la família no pelaren les ties, perquè açò o allò... Ja et vaig dir l'altre dia que estic descobrint, molt poc a poc perquè no m'esmerce gens, que temps espere tenir encara per buscar, com fou tot aquell no que és sí i que són els historiadors els qui m'estan obrint els ulls... Sobre el meu iaio Leopoldo, i ara la seua germana Milagro... El tio Visantico, el pobre que han dit sempre, inútil des que li pegaren aquella famosa batussa els fatxes, sempre ha estat el boc expiatori familiar... Però massa estava implicada la família amb la democràcia, la defensa del treball i la dignitat dels treballadors i la seua culturalització per a que no... I heus ací que, entre les dones que hi trobaràs al mural, hi ha ma tia Milagro.

Estic molt content que ma tia Mila Llinares, filla seua, haja donat permís i aportat una imatge d'ella. I ací que queda, malgrat que l'esborraran, les males gents o la ventada del temps. Ara hi ha testimoni i, per a mi i els més immediats, orgull també. 

Milagro Soler Boix (Manuel 1917 - Cocentaina 1990), era filla del meu besavi Leopoldo Soler Quiles, ferroviari,  i la seua segona Muller, Maria del Milagro Encarnación Boix Gómez. I açò em cal explicar-ho perquè la cosa, des de la visió actual, és gran... De la primera dona, Maria Teresa, el meu besavi tingué el meu iaio Leopoldo i el seu germà Vicent. En morir aquesta, s'acomplí un dels costums antics, aquell del que "a per foc i a per muller, no te n'isques del carrer...", el de casar-se amb la germana de la difunta si era possible, com proposava la famosa Teresa la del Morer al seu nòvio Matxero al famós romanç de Banyeres de Mariola. Leopoldo i Milagro es casaren i tingueren dos filles, la tia Teresa i la tia Milagro; i encara prengueren la responsabilitat de criar una nena adoptada però que no prengué mai els cognoms, ma tia Paquita... Ei, que Milagro Boix cuidà dels nebots com si foren fills, i això no s'ha posat mai en dubte perquè ben demostrat tenies que s'estimaven, tots els germans, amb bona fet... Quantes vegades m'ha dit de menut, mentre m'apretava la galta, ma tia Paquita que com no anava a ser jo listo i guapo i formal si era net del seu germà Leopoldo...?

Doncs bé, Milagro Soler està reflectida en el mural i jo ho havia de vore, i d'agrair també, a tots els qui ho han fet possible... 

Fa poc temps, quan en el 2010 vaig publicar el meu poemari "Alé i Trast. Vint-i-set sonets a Cocentaina", vaig dedicar un poema a sa mare, ma tia, que es negà a penjar el cobertor a què obligava l'Ajuntament feixista quan Franco guanyà la guerra i Cocentaina fou forçada a fer festa sent tot dol. Ella, al seu balcó del carrer Dolors, no penjà res. El fill apallissat, la filla pelada... 

Jo, no puc callar el meu orgull per ells. I menys ara que està tornant a fer-se fosc...

XIX. Cobertor 

“Ab fonts de sang regà lo verge estrado 

 on, xic infant, lo bolcàs ab rialles, 

i els vostres ulls estil·len tan gran aigua 

 que pot llavar les sues cruels nafres, 

fent ab la sang un engüent e col·liri 

d’infinit preu”. 

 

Oració a la Sacratíssima Verge Maria. Joan Roís de Corella. 

 

 

 

Mare com ets, quan vas assabentar-te’n 

que els pretorians, pel carrer del Dolor, 

ton molt car fill, de net cor tricolor, 

malduien pres els qui del dir s’afarten 

de déu i furs però el germà coarten,  

t’advingué al si un tal fosc recremor 

que, amb dos grapats, fent fora el cobertor 

d’aquell balcó, com boja a la que aparten, 

bramares fort que prou festeig forçat 

al perdedor, prou vítols ni campanes. 

 

Digna et vas fer del teu fruit desterrat, 

passionat al calabós amb ganes, 

entre cartrons del tot embolicat 

no quedés blau de tan cruels batanes... 

 

 

A la memòria de María del Milagro Boix Gómez, tia-besàvia meua i 

protagonista de la coneguda anècdota d’aquella celebració del 

trenta-nou. I a la del tio Visantico Soler, nebot i fill seu...