Santrafel, a trenta-u d'octubre de 2026. Vespra de Tots Sants.
Si l'any passat vaig gaudir de valent amb les històries i histèries de por amb què l'amic Jovi Vidal va acompanyar una deliciosa passejada nocturna per l'Olleria, enguany m'he decantat per la tranquil·líssima caminada per Otos resseguint l'historiat de tants crims reals com referències cruels de tall vertader que l'amic Dani Alfonso va realitzar ahir de vesprada... No hi ha com escoltar gent enamorada crònica dels seus pobles per aprendre'n de com van ser, com fórem i com som...
La visita em resultà plaent de veritat. Vaig trobar un encert que l'explicació, cada explanació, fora breu i concreta i directa. Llocs on succeí cada història veritablement documentada, que resulta més que sorprenent que al copinou que fou l'Otos vell, hi hagués tanta violència, tanta diferència de classe social, tant d'odi, per tant, visceral... Clar, que també du trampa el tema de l'estadística... És que Otos recerava el seu cacic per excel·lència, l'animal humà més reconsagrat de la Vall sencera... El malèfic Felip Alfonso!
Si heu llegit alguna de les més que excel·lents novel·litzacions de Joan Olivares sobre aquest senyor home i les seues safarejades sanguines, algunes de les històries ja vos les sabríeu, però això no resta ni un polsim d'ai a la repassada que s'hi feu... Va encantar-me que la gent del Grup de Lectura d'Otos i participara llegint fragments escrits per uns i altres sobre les autèntiques barbaritats que s'hi contaren... Jo, a més, tenia per dins un què sincerament sarcàstic... Escoltar llegir Joan Olivares un escrit seu sobre la parella d'amics de Benigànim convidats per Felip Alfonso a festes d'Otos i com la cosa acabà molt pitjor que no el rosari de l'aurora és més sucós si saps que el mateix Joan, és hereu, en setena generació, d'aquell malànima del danyós Felip. I clar, escoltar-te el Dani, que n'és de la huitena generació d'aquell empelt del mal, explicant i referint, més gràcia em feia encara...
Ei, cosa bona d'oratge si no fos perquè estàvem a les vespres del Tots Sants aquest dels canvis climàtics i encara vam passar-les caldes. Però l'agradositat de la gent que contrastava amb el cru dels motius explicitats, movia a seguir i seguir...
Férem camí del cementeri actual, i també ens aturàrem en els altrestants com Otos va tenir, encara recordats com a runa per part dels assistents... Jo no vaig entrar en el camp sant aquell. Ja no entre a indrets com aquests per les raons que les amistats bé sabeu. Però com que el petot que venia amb mi de la mà, l'homenet del sac que fa part de la generació novena alfonsina, també va dir que nanai, vàrem quedar-nos fora xarrant de com havien anat amb l'escola a collir fruites i a tastar diferents sabors, i a fer fotos de la boira al proper Benicadell, no va passar res... I Sergi, per què venen amb poals i esponges eixes dones d'allí al cementeri?
La joia final del tuacte fou l'Església, després d'haver passat per les pistes on hi havia el cementeri anterior, aquell on cert personatge local dormia dins els nítxol i com després em contà Cipriano, el pare de Dani, anaven ells de monyicots i entraven pel darrere i feien allí esporuguides malifetes i que si la bassa i la por que li tenien a la Marmota, i que si els Sagineros venien... Una passada!
Però en l'església s'esdevingué el millor! Allí florí del tot el que durant tota la visita ja va fer-me parar orella i cor a les converses... Les intervencions de la gent més anyada reforçant, contradint, explicant, debatint unes coses i altres a partir del seu record de l'experiència. De ser més que parcial, en entrar en contacte amb les irrealitats dels records dels cossemblants, aquests prenen un caràcter ecumènic formal i intens en la caracterització de la veritat entre tots dita i des de llavors, sostesa ja com a certesa absoluta. Que si les pedres que tapaven l'entrada a les tantes criptes, vasos i fosses com hi havia, que si com eren les nits d'Ànimes, esglaiadores amb els ornaments eclesials, el toc feixuc i atarantant de les campanes vinga a pregar pels esperits difunts, les misses d'aniversari, la flor de pensament de tela que marcava la categoria del soterrat perquè la mort no igualava ningú sinó al contrari, històries del mesdamunt on sonava la guitarra d'un difunt... Quin goig absolut l'escoltar la suma dels uns i els altres. Això, i més en el hui en dia de la vacuïtat absoluta, no té preu. No. No pot tindre preu...
La lectura de l'oració aquella que narrava els dols de les ànimes al Purgatori ja va ser el súmmum catàrtic del tot plegat... I després, les dos fogasses que posaren a to l'ànim festiu dels participants (no, jo no en vaig tastar, no et preocupes...), ja van fer bon remat d'enterrament...
Ei, i jo, feliç. Agraït per aquestes pensades i amb ganes de més coneixements d'aquests. Perquè tot açò se'n va, ben clar ho tinc, i a una velocitat esperitada. Però mentre quede qui vulga contar perquè l'escolten, tot esforç fet pagarà veritablement la pena...
Au, moltes felicitats i, ara que ja ve el dia d'Ànimes, a veure si feu no no feu el vostre llit perquè vinguen elles al descans anual. Com tant es va repetir, si et volien, quin mal ara et farien? Si no et volien, per a què hauran de tornar?
Comentaris