Una cassalleta (de Real), i uns bunyolets, i mo n'anem...!

 Santrafel, a dilluns vint-i-sis d'octubre de 2026.

Darrer Diumenge d'Octubre, ran-ran, ran-raaan.. I el tio Sergi Carrasca, abstemi reconegut i reafirmat, es troba en mig del parc de Real, ara que ens han canviat de nou l'hora mentre ens diuen que el canvi d'hora emborratxa i mata, per assistir a la IIIa Fira de la Cassalla local. Jo que no en suporte ni l'olor... I això a què es deu? Doncs mira, curiositat de la sana i profitosa... Fa tres anys que el consitori, amb el millor criteri, va dir que perquè no explotaven aquesta faceta tan curiosa com nostrada del seu poble, l'haver estat la seu del famós "Anís Maura", per promocionar tot promocionant-se? 

A veure, siguem clars, "Anís Maura" i una caterva d'altres cellers i destil·leries que feren de Real mereixedor de l'atenció del llavors quan existien... Que uns carden la llana i altres alambiquen la fama... Tant hi ha que fins i tot l'Ajuntament, jo no he vist darrerament un consistori amb més nervi cultural, cosa que em pasma, a arribat a editar tot un senyor llibrot que ahir a l'hora de la migdiada, en el sofà de ca Pepa i Paco, vaig anar repassant... I en eixe senyor llibrot, escrit per Vicent Jorge Perpiñá, es diu "Vinyes, vins i licors de Real", i ja li n'he encomanat a Pepa que me'n merque un. Els diners que es trauen és per una causa social ben justa i necessària, i a canvi de l'irrissòria ajuda, t'endús un joiell documental preciós... I a la fi, me n'eixiré de ma casa perquè puguen tenir prou espai els llibres, sí, ja ho sé... 

Doncs això. La realitat vitivinícola i espirituosa privada i cooperativística, empresària i casolana, del Real de sempre, justifica del tot que vulguen vendre la realitat actual per assegurar un cert futur en aquest món de postureig. I a fe que els ha eixit bé la jugada... Vam agafar el tio Paco i jo i, mentre Pepa no parava de fer "mandaos", vam tirar cap aquell parc tan aconseguit en la part alta del poble nou... Ei, bon solet, vent moderat tirant a voler volar-nos de tan en tant el barret. Una delícia... I allí, moltes parades de tot, a mena de fireta acostumada, però de les bones, i un fum de parades ja més el·laborades on no faltava en absolut de res si és que volies anar-te'n esmorzat, dinat o sopat i, sobretot, ben begut... Ei, que eixes coses s'han de fer amb moderació, bé que ho saps... Però si volies, la varietat de cellers i productes eren marcats, i després tenies per fer-te un bon tros de paella després d'haver picat absolutament qualsevol possibilitat... Des de mandonguilles concretes a esgardats, pericanes, figatells i merengades diverses... Jo vaig flipar amb les coses del quemenjar que ni hauria sospitat que existien i Paco se'm burlava sanament i santa... Recontra!, què li faré jo si no sabia què era el formatge "Patamulo" de cabra ni d'ovella si jo no puc ni tastar d'aquestes suposades delicadeses? Amb prou d'aixòs lliçonaris i molta curiositat pel muntatge de les taules que afavoreixen tan el consum públic com la neteja de l'indret, i els espantamosques mecànics que s'han espolsat en algunes paradetes i que m'han deixat al·lucinat, un servidor ja ha fet el matí... I més quan tot era anar aturant-nos veient uns i altres com es paraven a saludar el tio Paco. Una delícia de matí... 

A la fi, els merengues de Torís han resultat deslluïts davant la comparança ontinyentina, què li farem...?, i el Barça va acabar perdent el seu partit clàssic contra el Madrit... Però i què importa com rode el món? Jo feliç de veure'l rodar... La llàstima és que vam quedar-nos sense les famoses "orelletes" de Real que l'associació de Mestresses cuinava allí mateix a tan endreçat parc... A la fi ens en vàrem assabentar que hi havia, quan ja féiem marxa de tornada. Sort que una veïna ens ho va advertir i férem volta, tan preocupada com estava perquè jo duia el meu mocador tardoral al coll, sempre amb la gola presa, i feia ja cosa de calor... Ei, i no quedaven orelletes... Li tragueren a Paco quatre bunyols, que jo no en gaste... La cara que féien alguns expositors en voler obsequiar-me amb herberos i canaris i altres galindoines etíliques i jo els rebutjava diguent-los que gràcies però que jo no..., què pintava, llavors, en tal fira? Doncs el que et deia... 

Que li'n tragueren quatre i se n'obsequià amb un. I ací ve el joc de com és ell... Què podries posar-me els tres en una bosseta i li'ls durem a Pepa? I de seguida, nyas!, una bossa sencera per premiar tanta estima...

En veritat, una ocasió interessant. Caldrà repetir-la prompte i amb un poc més de temps... Bunyols de moniato, com toca... I ara, ja està tot preparat per a la gran aposta festivo-comercial personal anual. La propera setmana, Tots Sants i Ànimes, la Festa Major de Can Carrasca a Cocentaina... Pròxima parada, la Fira, amb majúsula, armil·lar...