Les meues bubotes...

 Santrafel, a vint-i-nou d'octubre de 2026.

Un servidor creu fermament en els fantasmes. No puc negar les evidències quotidianes. Són ents ben vius que caminen al meu voltant encolomats en la seua ciència suficient i adornats amb més pecats capitals dels que hi ha registrats. Ànimes penades ben vives i sovint a sou de l'Estat quant no aspirants a. 

Altra cosa és allò ectoplasmàtic. D'això ja puc dubtar molt més perquè, en no tindre una evidència més que epidèrmica, no puc assegurar. No professe jo més fe que a la tradició, i aquesta és més canviant i reconsagradament poc classificable que la pobra Quarantamaula... Així que res, ara que venen els dies del Samuín cèltic, el moment de recordar els fidels difunts, les Animetes Santes, i de celebrar-nos també a nosaltres mateixos com a vius que malviuen en la realitat però proven de nadar cap a l'Esperança, m'ha pegat a mi per crear bubotes o mumerotes...

I res, que si no volia rebentar o cantar les quaranta merescudes als meus superiors laborals, als desganats que maltracten la meua salut, a un món sencer que sembla que s'haja tornat boig, en plena campanya per guanyar-se un escó a mig l'infern fet vida... Doncs això, que m'ha pegat per estendre la massa de gres autosecant per crear-me les noves figuretes pel Betlem a una novella experiència, la pasta pseudoceràmica que, xica, m'està donant bona cosa d'alegria en posar-me a jugar amb ella... 

I m'he volgut muntar un propi altaret d'Animetes revolucionàries que m'ha eixit d'allò més bufó! I tant! Content em té, tant que en veure que he desenvolupat alguna mena d'art rar previ a cap tipus de mestratge, que això només arribarà per la pràctica i els anys, m'he atrevit a fer bubotes-fanalets i a regalar-ne'n dos a dos amics que van inspirar-me...

Així, entre les pobres proves, m'han anat eixint fantasmetes encarabasssats, armats amb un bon llapis, bons lectors asseguts a la voreta de, i després, encara m'ha eixit un fotògraf antic i un de ben gran i lluït que s'ha endut l'amic Juanjo, ja que per a ell era... 

I n'he fet un altre per a l'amiga Eva, que va llegint mentre obre portes amb les seues tres claus, com en aquella llegenda, les ulleres i el cordó de perles amb què les sosté quan se les treu de lloc i les descansa. Si veiéreu la cara d'alegria que va fer ahir en donar-li'l, ai... Paga la pena el treball, de debò!

I finalment, que ara ja toca de veritat ficar-me amb el sac de farina, bon costal, que em serà el Betlem d'enguany, encara m'he atrevit a fer una bona barbaritat... Una bubota castanyera...

No li falta detall, el manto de cap, el davantal embutxacat, un bon gat a la vora i el fornell de carrer on està torrant castanyes i moniatos amb la paleta que ha deixat descansar perquè ha omplert un cucurull de diari amb castanyetes calentetes mentre ens mostra somrient una safata amb una fogassa ontinyentina, panellets, ossets de sant i moniatos... Les carabasses les té per a fer bunyols, per suposat... Per cert, que el gat li ha furtat una fogasseta i encara no se n'ha adonat, la pobra...

I tot, a l'entrada de casa, fa això mateix, una mena d'altaret que m'alegrarà la Nit d'Ànimes, perquè no hi ha cosa més trista que alçar-me eixe dia gran meu i fer corrent el llit i obrir les finestres i que no siga perquè s'hi giten les meues animetes com és tradició... Sinó perquè em tocarà tornar al que estan convertint en el pitjor ofici del món... 

No ho deixaré tot i me n'aniré de firer pel món?