A Lorca no l'afusellaren, no. L'assassinaren... Sobre la xarrada d'Alfons Cervera a Ontinyent!
Santrafel, a divendres vint-i-tres d'octubre de 2026.
Tot és relatiu, gestos, memòria, pensament. Només la paraula pot servar un poc de cordura dins el món corglaçat i marejant pel qual ens naveguem. Tot és relatiu i fugisser. No hi ha passat sinó present, interpretació present, actitud present... Per això és del tot relatiu que un servidor haja baixat passejant a Ontinyent per assistir, ves per on la novetat, a una xerrada organitzada per l'actual regidoria de, ai, Cultura... Un coescoltant va voler convéncer-me, com que tot és relatiu, que el regidor és progressista. Me'l vaig mirar relativament de lluny sent tant a prop qui tal cosa m'assegurava... T'assegure que pense absolutament al contrari, i no per les paraules..., les paraules en el fons a mi no m'importen perquè estic tot el dia entre elles i sé com se les gasten. A mi m'importen els fets, i els fets... I allò que li patim, al regidor i a les paraules... La relativitat és ben certa.
Doncs això, que dins l'àmbit de sorpresa possible atenent com tracten aquestes coses des del poder absolutista local, fórem una quinzena curta els aplegats a aquell rar Museu del Tèxtil per oir l'Alfons Cervera. Perquè si jo vaig saber-ho és perquè el company Francés Perigüell va avisar-me a l'institut a última hora del matí. I altra companya s'hi va afegir a la comitiva pouclariana així de casualitat també. I dos alumnes... En un poble que reunisca condicions normals comunicatives des del poder, jo crec que... Bo, el que jo crega és més lapidari que no relatiu perquè em solc basar en fets constatables i clar..., i l'amic Cervera i González no havia vingut des de Gestalgar perquè jo ara relativitze. Ell volia explicar el tema de la Memòria Democràtica des del fet comprovable i corprovat d'un error tàctic i involuntàriament ideològic. N'erem quinze, escoltant. El tema, just i necessari. De necessària i justa comunicació esforçada... Els fets són innegables. Tota causa té conseqüència i no es pot fer paret sense pedra. I caldria esperar que, i molt menys, tampoc marge...
I allí que anem. La base sobre la qual el mestre Cervera, saberut únic, voluntariós i amabilíssim, volia girar la seua intervenció al voltant de la idea atractiva de la frase "A Lorca no l'afusellaren, ens l'assassinaren". Ací, jugue jo també amb les paraules, sempre tan enganyoses, per tirar l'aigua al bancal meu de l'apreciació personal possessiva-emotiva. Tot és relatilitzable... No anava a parlar de Lorca sinó dels mots que usem per parlar de Lorca... Els mots d'una Memòria Històrica que no és tal sinó Democràtica i, caldria dir també perquè és més necessari i just, antifeixista... Però hi ha por. Les paraules fan por. Els conceptes cal amagar-los perquè aquella por feral de la postguerra continua viva. Fa no res la Universitat d'Alacant va demostrar-ho de manera vergonyant. Una Universitat contra la pròpia Història... Jo, que això ho he mamat en carn viva..., no parles, no puc contar-te i si et conte no ho xarres. Ell era una bona persona que no havia fet res... Això no s'ha de saber. El què? Que les ties les pelaren? Ara el gran Toni Espinar està fent un gran mural a Cocentaina homenatjant-me-les! Quantes vegades ho hem hagut de callar, que no se sàpia... Que al tio Vicentico li foteren els fatxes tal pallissa que el deixaren mig inútil? ¿Què no sap tothom la història d'aquella dona del carrer Dolors que es va negar a penjar el cobertor el dia de la Victòria dels Nacionals (els feixistes?, Nazis? Franquistes? Insurrectes?) com manava l'Ajuntament i començà a dir-los de tot perquè quasi havien mort la vida del seu fillastre-nebot? Que no era la nostra tia? Al fill li rebentaren també les il·lusions, a nosaltres, la família mateixa, la paraula... És que la recuperació dels cossos és un fet humanitari. Per suposat. Ja s'hauria de suposar tal humanitat...
Negarem, però, la vessant política del fet? És una decissió política. Tant recuperar com oblidar. Jo no oblidaré mai els plors del meu besavi Pantaleón quan, amb el meu iaio i el meu pare presents, i jo amb huit anys, va contar-nos com vingueren una nit a pel seu fill i... En una cuneta per Lleida diuen que acabà des de Fuertescusa... És que no havien fet res. Significar-se? El fer res aconsolava qui quedava?, els donava patent de víctima a no tocar? Escut de defensa vergonyal, moral social? Presidir alguna entitat, formar part d'un partit polític... ¿Estarien orgulloses les víctimes d'eixe transfons covard dels qui quedaren cap a ells, cap al perquè de la seua vida, del seu martiri? Ai Alfons Cervera com de bé vas dir les coses. Com ens hem criat en eixa comoditat, sobretot la tercera generació, que provocava la por de la segona... Alguna vergona per part meua de dir que el meu iaio Leopoldo fou president de l'Ateneu anarquista de Cocentaina? No, ell no havia fet res més que ajudar... Em queda clar perquè distintes persones de fora de la família m'han arribat a contar allò que era mantra, que impedí tal cosa, que es posà davant de tals altres per evitar... Però algú m'ha explicat que fou regidor comunista perquè els comunistes no teninen ningú sent ell de la FAI? Que estigué en el penal de Chinchilla pels fatxes ho sabia, però sabia la mateixa família immediata que fou empresonat també pels republicans? I això que fou per causes que encara me l'honoren i me l'alcen més, perquè com jo, no aguantava la impudícia humana... Això ho he tret d'ell, com la calba; altres coses espere que no.... Però no feu res? És que la família immediata tampoc no sabia..., ves per on, i ho sé de veritat, que havia estat regidor... Jo ho sé des de fa tan poc temps... Tot és política. El dia del seu centenar, vaig pujar-li flors vermelles, grogues i violeta... Ell m'hagués abraçat; això sí que ho sé.
Tot això, i molt més, senyora, creuava com un llamp pel meu cap quan escoltava l'admirat amic Cervera volent deixar clar que el llenguatge mai no és neutre. I mai més encara políticament neutre. Les paraules descriuen realitats, però en construir els marcs mentals que ens determinen socialment, modifiquen idees, n'assenten unes altres... Quan parlem de Memòria Democràtica, els mateixos recercadors favorables a la recerca entrem en en el joc de mantenir el llenguatge que el franquisme assentà. Perquè si no, no ens entendrien, insistia que li insistien a Cervera des d'algunes entitats memorialistes... La propaganda usa de la paraula, perquè com que tot és relatiu, apoderar-se de la idea és peremptori quan es vol dominar el discurs i, per tant, el món sencer. I així va anar la cosa, de manera distreta, fecunda i tallant... Simplificacions, algunes d'elles absolutament ridícules; repetició de mantres; ús constant d'eufemismes; resignificacions... A la fi, la Llibertat que és la capacitat de viure grupalment sense por a la pobresa ha passat a ser l'absència de regulació estatal per elegir proveïdors privats, veritat? Per a fer-se unes canyes i unes tapes a Madrid, per exemple...
I la base és la por. Encara hi ha por. Encara hi ha vergonya vinguda de la ignorància pròpia i l'escrutini alié, sobretot des de les forces i cossos de seguretat d'un Estat lamentable. No s'ha fet res en els últims anys? Moltíssim, n'insistia insistentment el senyor Cervera; però no hem contat... No hem sabut contar, no se'ns ha deixat contar. Hi ha qui ha volgut contar des de l'equidistància. Qui ha posat per davant la teòrica reconciliació a la Veritat, a la Justícia, a la Reparació a... Jo encara pense pijor: qui ha volgut entrar amb presses al sistema heretat sense canviar-lo tot i aprofitant-se dels avantatges que li aportava en allò personal. Mira si ho hem arribat a pagar tants. Mira si hi ha gent malferida en tants aspectes de la vida per això. Ara, en el temps conduït per la puixança de l'extrema dreta, la idea que tots perderen en la Guerra s'està imposant. La falsedat és majúscula, però hi ha esperança... El punt esperançat el va posar sobretot Teresa Mollà, qui benpresentà l'acte i l'actor.
Jo, mire la seua esperança des d'un punt de vista encara més rebregat. Com que no tinc por i no vull fer el pregó de festes, m'és ben clar que he treballat millor a la contra, sempre a la contra. Contra pepés, contra unionsvalencianes, contra compromissaris venuts, contra qui els uneix tot profit propi... Sempre a la contra és com millor sé lluitar, quan toque lluitar de bo i veritat, que també hem de saber triar ben bé les lluites, no anem a perdre les forces que no tenim en disputes de saló...
Em quede amb l'amabilitat del senyor Cervera, amb la idea de la por com regna encara, tot allò que desconeixem fa por...; la mateixa memòria fa por. La mateixa memòria fa patir i és patiment, i fluctua, i no és veritat. I tampoc no és mentida perquè no té intenció de mentir... I ara mateix, en el turbulent estat marejal del temps precís on ens trobem, on ja callen les darreres veus dels qui visqueren els fets i només queden els hereus, els interpretadors i els tants silencis, jo agraisc veus com la del senyor Cervera. Això sí, calen micros i altaveus. I un bon sistema comunicatiu. O millor, la intenció de fer comunicar...
Comentaris