El santíssim Crist de l'Eclipsi...?

Santrafel, a dimecres cinc d'agost de 2026. Mare de Déu de les Neus i de la Seu de Xàtiva.

El proper dia dotze arriba el primer dels cacarejadíssims eclipsis de sol que en aquests anys immediats aniran succeint-se sobre la Península Ibèrica. Ausades la que sembla que s'armarà en aquells territoris on el percentatge d'ocultació serà absolut...! La de gents d'arreu del món que diuen que s'hi agombolarà. Ja hi ha qui ho presenta com un vertader Armaguedó, un Apocalipsi, com a mínim, organitzatiu... Veurem què passa, i veurem l'eclipsi, espere... Ara falta que se'ns ennuvole el cel allí on siga que hi serem per viure'l... 

És curiós el suposat final del món, durant tota la història i abans, que sempre ha estat atrubuït al fet dels eclipsis, potser el fenòmen celeste més interessant que hom podia veure en la vida quan en la vida no hi havia tant per veure com ara... Té la seua lògica, sí és lunar un vel de sang cobreix el rostre brunyit del nacre tacat que és el satèl·lit. Si és solar i dels bons, la nit pren el dia i fins i tot el mant del cel pot cobrir-se d'estels. I qui sabia, si no tenia ciències pròpies i igual es deixava dur per les creències, si la cosa duraria per sempre, si era el pagament pels pecats comesos, si... La ment humana, feta a posta per a posar-se en el pitjor, sobretot si algú en treu benefici d'eixe pitjor que penses... I la bellesa del moment, que diuen que té, quan t'atreveixes a mirar l'astre rei, tantes vegades deïficat des del sempre, de fit a fit sense saber que això et cremarà si no portes unes ulleres convenients ISO 12312-2 certificades per la Unió Europea... 

I és que fora de la temença de Déu, el fet dels eclipsis s'ha explicat de manera tradicional de moltes maneres. A mi m'agrada el de les cançons més o menys infantils... El sol i la lluna s'han enamorat i es volen casar, i per això es posen l'un sobre l'altre? O aquella que n'explica un de lluna als infants i que ningú no para esment del seu significat... "La lluna, la pruna, vestida de dol. Son pare la crida, sa mare no vol...". Ací t'ho cante...

Una de les maneres més curioses d'explicar gràficament el misteri desmisteriat dels eclipsis solars són les seues representacions cristianes respecte la mort del Crist.. Sí, no és cap broma! Els mateixos Evangelis hi són clars, permeteu-me el joc...  Mateu (15, 45-46) "Des del migdia fins a les tres de la tarda  es va estendre una foscor per tota la terra.  I cap a les tres de la tarda, Jesús va exclamar amb tota la força:— Elí, Elí, ¿lemà sabactani? —que vol dir: « Déu meu, Déu meu, per què m’has abandonat?»". Marc (15, 33) "Arribat el migdia, es va estendre per tota la terra una foscor que va durar fins a les tres de la tarda". Lluc (23, 44) "Era ja cap al migdia  quan es va estendre per tota la terra una foscor  que va durar fins a les tres de la tarda". Joan calla i no en diu res del tema... Dona, la cosa s'havia de fer així, si Jesús era el nou sol, què podia marcar a ulls humans la seua mort millor que un eclipsi solar? I simbòlicament funciona. I estètica... Ara seria molt senzill en qualsevol gravació cinematogràfica simular la foscor momentània que comportà la mort del protagonista de la pel·li... Però cal recordar que el director Richard Fleischer, quan dirigí el 1961 la pel·lícula "Barrabàs" (quin paperàs, mare!, el d'Anthony Quinn...!) va retardar l'enregistrament de l'escena del calvari al poble italià de Roccastrada perquè coincidira amb l'eclipsi total del 15 de febrer d'aquell any per tal de captar-lo en directe... 

Però el romànic i el gòtic ja recollien el joc simbòlic en representar al costat de l'encreuellat, un a cada banda, un sol i una lluna. 

Als dos costats de la creu, el sol, que en les religions representa Déu (Ra, Solis Invictis...) i la lluna sa mare (Maria amb la lluna als seus peus...). Bé, se'n podria escriure una tesi sencera, i de ben segur que s'han escrit, sobre el tema... No deixa de ser curiós, sol i lluna per separat que s'uneixen en el crist que mor, i no com els dos lladres crucificats als seu costat, sinó com altres símbols també ben extesos i coneguts, com són les lletres gregues que encapçalen i tanquen l'alfabet clàssic hel·lènic.. l'Alfa i l'Omega, el principi i el fi de tot plegat, signe d'eternitat... Rode el món com rode, sempre hi haurà algun moment a qualsevol indret del món que el joc celeste puga tornar a acomplir-se... 

En el meu bogar pel món, han estat moltes les imatges cristícoles que he trobat on el sol i la lluna apareixen vora el Crist... Ara mateix, només recorde aquesta on no estiguen escortant un crist moribund sinó un de victoriós, pantócrator jutjador final de tot... És en la gòtica porta del Perdó, en la basílica de Santa Maria de la vila aragonesa de Daroca, la dels Corporals del Xiu de Llutxent (o de Xiva, no vos enfadeu ara...). Una porta interessantíssima que no cal perdre's i deixar-se-la explicar. El tema de l'eixam d'abelles és encisador... 

Sol i lluna, per tradició, tenen rostre, Apol·lo o Hèlios, Selene o ARtemisa o Hècate clàssics... No solen somriure, que el tema és seriós... Al davant hi ha la mort del Déu, però no només això, que en altres ocasions han volgut representar el Judici mateix deístic, referit també i de manera hipersimbòlica en l'entrega màxima del fill al Calvari, però també, com després et referiré, alguna mena de combat a nivell volgudament còsmic... I ací torne al camí per on hi anava. Eixe Alfa i eixe Omega fan que tot l'univers participe en la mort del Déu. El sacrifici és vist i compartit pel tot i amb el tot... Fins a eixe punt, i més, meliquístic arriba la facècia sociocultural... L'eix del dia és el principi i la nit és el final, i tot va vectoritzat per la creu mateixa que els uneix, fora de temps i per un instant, el de l'expiració del Fill de Déu. Tot quadra... Què no els creà Déu al principi dels temps, i els separà com a llumeners gran i menut? Llibre del Gènesi (1, 14-19):

"Déu digué:

—Que hi haja a la volta del cel uns llumeners per a separar el dia de la nit i assenyalar les festivitats, els dies i els anys,  i que des de la volta del cel il·luminen la terra. 

I va ser així. Déu va fer els dos grans llumeners: un de més gran que governés el dia i un de més petit que governés la nit; va fer també les estrelles.  Déu els col·locà a la volta del cel perquè il·luminaren la terra, governaren el dia i la nit i separaren la llum de les tenebres. Déu veié que tot això era bo. 

Hi hagué un vespre i un matí, i fou el quart dia".

I ací els tens, amb una lluna gitada molt mariana però amb rostre, com si li fos llit, jaç, descans, barca... I el sol amb toca...? Al claustre de l'església preciosíssima de Sant Pere el Vell d'Osca vaig prendre aquesta imatge. Quin matí d'extraordinari bellesa em fou aquell... 

El mateix sol, de per si, ja és principi i fi sense necessitat de lluna, el sol que naix (Sol Salutis) és el que afavoreix la vida i l'indret on s'orienten els altars, i per tant les esglésies, de tants temples en tantes èpoques. I el solde ponent, el de la mort, és també el de la Justícia, el del Judici Final on es veurà nostre sedici i es pagarà nostre servici que diu encara la Sibil·la... I encara caldria fer notar el contrari just dels eclipsis als temples, quan un raig, a una hora determinada, entra i llumena el rostre del santet que s'hi venera o un indret especial... Que d'eixe joc en tenim bastants i a la vora, no cal anar a l'Abú Simbel egipci per trobar-ne testimonis. Els vols gòtics? La casa del campaner al campanar de la Catedral de València, el famós Micalet... O a l'església barroca de Sant Miquel dels Reis de València mateixa... O més prop encara de casa i vora la Mariola mateixa, Sant Antoni de Baix i la Paixarella, els dos a Bocairent... 

I què serà quan el món acabe darrere del Judici? L'Apocalipsi conta... Bo, el que conta l'Apocalipsi... (6, 12):  "Després, quan l’Anyell va obrir el sisè segell, vaig veure que es produïa un gran terratrèmol.  El sol s’enfosquí com un sac negre, la lluna es tornà tota com si fos sang, les estrelles del cel caigueren sobre la terra com cau de la figuera el fruit verd assotat per la ventada; el cel es va plegar com un pergamí que s’enrotlla,  i es mogueren del seu lloc totes les muntanyes i les illes".

Apocalipsi 8, 12: "Va tocar el quart àngel, i la foscor colpí la tercera part del sol, la tercera part de la lluna i la tercera part de les estrelles.  Tant el dia com la nit perderen així un terç de la seva llum". Heus ací un eclipsi parcial?

Però el mateix Apocalipsi du la solució a tota la batalla, la vencedora del drac, prenys de bé i símbol, faltaria més, de la mateixa Església... (12, 1-2): "Llavors aparegué al cel un gran senyal:  una dona vestida amb el sol, que tenia la lluna sota els peus, i duia al cap una corona de dotze estrelles. Havia d’infantar i cridava afligida pels dolors del part". La Mare de Déu-lluna navegant sobre ella vestida de sol... Que què?

I jo, seguisc a la meua. Ausades que és bonic el retaule de l'Església de San Vicente de la Sonsierra, a l'altíssima Rioja, el poble dels Picaos que vaig visitar aquesta darrera Setmana Santa. A sobre d'ell, i presidint-lo, un calvari. Crist moribund al mig, i el seu propi tetramorfos clàssic... No, no li cal al Crist en Majestat estar ací envoltat per l'Àngel, el Bou, el Lleó ni l'Àliga que acostumen a ser-hi en les seues representacions glorioses (a Daroca, no...). Ací i ha sol i lluna, i a sota seu, al mig la creu, Sant Joan de Patmos, l'autor de l'Apocalipsi, i la mare Maria... Torna tot a quadrar...!

I encara em deixaré, si m'encante, per explicar que tot això plegat s'hi sol representar habitualment amb un fet ben senzill que a qualsevol Crist pots veure-li-ho durant la Santa Setmana allà on hi ha tradició, és el Vel de Tenebres, a Castella dit "Paño de Tinieblas" encara... És un tel, gruixut o no, que s'hi penja per darrere de la imatge des del pal horitzontal de les creus tant en les seues exposicions públiques com en les processons, sobretot en alguns indrets d'Andalusia (famosos són els de Jaén i Granada). Tenen dibuixats o brodats el sol i la lluna... En aquests rajolets del meu estimat Iznatoraf hi ha un exemple clàssic. Jo vaig anar-hi per la Quaresma i el vel que li penjava, allí al Crist ofert a la devoció pública en el temple de l'Assumpció, encara no tenia Sol ni Lluna... Que l'eclipsi sempre sol ser quan toca i, com la mort que representa, mai no arriba ni abans ni després...