A Alberic baixen els Sants just al capvespre...

 

Santrafel, a catorze d'abril de 2025. Dilluns Sant.

Torne tardíssim a casa. La història s'ha allargassat de mala manera fins esdevindre'm calvari. Per més que no és atribuïble la causa a l'acte, ni molt menys... Però és que no podia ressistir-me, ara que dic que puc i el cos deixa que m'ho crega, a acudir a la Baixada dels Sants des de la Muntanyeta d'Alberic. No hi havia estat mai en cap acte i, malgrat el cansament que m'ha generat Elx i m'ha sumat Novelda, ací vull acabar el Dia del Ram. I he fet, sense dubte, la millor elecció!

Una molt bona tria perquè el regust d'algun full amarg d'encisam va quedar-me quan fa tant i tants anys vaig vindre a conéixer el seu famós matí de Rams. Tot és un record rar de verd molt verd, de gent menjant lletuga, de mel i d'avispes... Encara, però, me n'he trobat de paredetes netes i amables venent ben de vesprada aquests fruits de la terra que volen dir que tenen un origen festiu vingut dels jueus i tal. No ho sé... Les costes seguien tan bilordes com llavors, llaunades, gotades... Però l'ambient era un altre totalment diferent, i m'ha semblat bigarrat, claríssim, una sort... 

Ei, cosa bona la processó... Allò que tant m'agrada del divers unit, de com desentona una bellíssima marxa processional amb les sirenes de la Fira que a tantíssima gent convoca. Qui té major poder de convocatòria? Els cotxes que han desaparcat a l'última hora quan abandone la preciosa muntaneta, m'ho deixen ben clar. La meua tria també és evident: arribar, pujar, adquirir a través dels sentits tant com puga, beneir els contrastos que et dic i, en poder ser, emotivar-me amb gestos, moments intensos, bellesa... 

I n'ha hagut, i molta, de bellesa... Perquè és una sorpresa trobar-te una processó com aquesta, més de Divendres Sant i general, en el primer dia setmana-santer... Sí, que me n'havien parlat mil vegades, però jo, com sant Tomàs, si no fique dit sobre la càmera i el llàpis d'apuntar miratges...!

I tot hi cap. Des de la formalitat seriosa dels confrares al desastre organitzatiu més absolut! Aquest darrer, però, ultraminoritari, però ben sonor. Marxes ben dites. L'hora que s'allarga i el capvespre que és vençut per una nit fresca del que tenim en ment per aquestes jornades diuen que santes... I vinga a passar gent amunt i avall. Per això m'estime tant ser-hi al principi del tot i del tant com s'hi mou. Un formigueig constant i nerviós del que naixerà allò que dic que és bell perquè bell m'és... 

Els contrastos i la riquesa d'un tot plegat a cormull, com la coronació d'un "panquemao", a Alberic. On si no?

Arribe a temps per fotografiar tant d'encisam com ha quedat del que, imagine, haurà estat un mar procel·lós sencer de matinada... 

Quins verds més de la terra, remesclats amb l'alè benèfic dels xiprers del calvari que es remesclen amb la flor de taronger intensa que ve pujant del capdavall. Meravella...

I, per suposat, entre les estretors humanals i intenses que provoquen els passos que descansen en l'espera de ser baixats, paga la pena passejar-se per l'interior de l'ermita de Santa Bàrbara...

Les imatges no poden ser-nos més properes i podem avaluar-ne la mida justa del seu valor segons el nostre criteri, quin siga... Els arreglaments florals, nets i brillants, augmenten la bellesa plàstica...

I en algun racó, encara trobes lloc per a la pietat més popular, l'arrel del temps com encara desitja bones voluntats, o les precisa en flama... 

Minetes enceses en el temps tan breu com som. Necessitat d'ajut del lluminós que clamen...

I en eixir fora i no conéixer els costum de qui l'últim que arriba, davant s'hi queda, prenc possessió efímera d'un racó on crec no puga massa molestar, i a veure passar davant de la meua curiositat, tanta història. Una auca tan sabuda que m'encisa quan me la tornen a contar, d'alguna altra manera...

Em sorprén com baixen tan àgilment els embalums afanyosos que són els baiarda. I algú em dirà, hi ha qui s'ajuda amb cordes no fora cosa que... Frise per veure-ho...

I van eixint sense més presses els sants, a tan a poc que pots ben contemplar-los des del no tan de prop, en aquella plaça del capdamunt d'aquesta mona llegendària i tan bonica... Perquè és aquesta senzillesa neta la que m'atrapa. La mateixa que em du a oir, veure, olorar... Un batec més de la vida per la qual cosa paga la pena el seguir respirant. La bellesa...

O no...

Més aviat, sí. 

M'agrada molt veure els passos a pas, duts a muscles i trets amb l'esforç que fet de fe es suposa, i és molt més que això. Perquè és herència i companyonia i satisfacció personal. Coses que, en l'ara mateix, semblen pesar poc tal i com va el món... Però és que, en el cert, el món mouen!

S'ha fet de nit i les llums es signifiquen dins la foscúria...

I m'encadene als detalls més precisos. Aquells més preuats...

Malgrat tots el malgrats... 

I amb els peus per davant va la vida mil·lenària feta mort quotidiana. I va avant...

Perquè sembla que el món que t'he dit vaja contra les cordes i no... Que és just d'elles que tiba per no perdre sentit, ni bolcar...

I tardíssim, que demà bé es treballa, s'acaba l'encís. Va sonant "Mater mea" marcada pel tiroruri, tiroruri, d'ellà baix, al bullici de la Fira. I em dic ben satisfet, hi haurà res més gran que la gent fent la vida?