Una caladeta del Carnestoltes de Cadis...

 Santrafel, a Primer de març de 2025. Dissabte de Carnestoltes.

A aquestes alçades de la vida, no cal ni suggerir-te que soc seguidor afèrrim del Carnestoltes gadità... Bé, d'allò "legal" del concurs d'agrupacions que fan al Teatro Falla i que des de gener mateix vaig papant-me, a dies, que també cal dir-ho... Les troballes humorístiques i d'art són sempre sorprenents. I tot, a falta que algun any puga dir-me, mone cap a Cai, i allí que puga plantar-me per conéixer el Carnestoltes real, el que es fa al carrer sempre que puga esquivar els botellots. Algun dia serà...

 Per això, anit va ser festa grossa al sofà meu! Esclafat allí, en el que ha estat el meu lloc de redempció aquests mesos de clausura, tot i esperant poder aguantar les deu hores seguides de la televisació de la final... No he pogut, que allà a les tres, en cantar la xirigota del "Yuyu" a qui favor li han fet d'aguantar-li l'egolatria després de catorze anys de no xafar aquelles taules, vaig dir-me que jo també tenia prou, que el llit em cridava i que aguante els presentadors i el Canal Sur mateix qui puga... I en alçar-me, sense saber-ne el final i els resultats, m'he abocat a empassar-me tot el que quedava, no siga cosa que em quede sense sorpresa perquè algú m'ho avance... I sí, van guanyar tots els meus favorits.

A veure com t'ho explique, sí. Crec que m'entendràs desseguida. No es pot viure una festa a través de la visió esbiaixada d'una televisió, de cap televisió. I això que els presentadors eren digníssims... Però hi havia una consigna clara: com que la final s'esqueia el Dia d'Andalucia, pren tones, tones de propaganda andalucista buida que em feia obrir els ulls en recordar que, qui mana allí, és la rècua pepera... Buida? Sí, és com quan ací Canal Nou em bufava cada ou en les entrades alcoianes: Alcoi, Alcoi, Alcoi, sobra un poc, l'ou que és el món se'l beu de nou Alcoi... O a Ontinyent, no digues Alcoi, no digues Alcoi... Això mateix. Alceu-vos andalusos, però només per anar al bany o agafar alguna cosa de la nevera... Façana, del mateix tipus dels tants actuants posant al terra la bandera blancaverda i, despres, i involuntàriament, xafar-la... Si som els millors, els més grans, els més rics i els més agraviats, vinga a repetir-ho els presentadors, les institucions en les publicitats i totes les agrupacions... Per a què volem canviar si estem de puta mare? Eixa és la sensació que em venia del tot contemplat i ben oït. Aquesta i una altra; que si això mateix t'ho fera TV3, la d'acusacions, més acusacions, i condemnes penals que rebrien d'arreu.... A la fi, l'únic oripell o crítica que no em semblà de cartró-pedra de la reivindicació andalucista fou la versió de l'himne andalús que s'espolsaren la xirigota Los Butaneros, segon premi, i que sonava a real... Que, per cert, també em feu molt gràcia que entre crítiques a la turistificació salvatge de Cadis, la sanitat andalusa i el ser els bufons d'Espanya, s'hi colara tanta catalanitat. Però no d'aquella manera tòpica sinó amb una gran dosi, i continuada, d'ironia fina. No debades els qui han guanyat en l'any més renyit per a les xirigotes, Los Calaíta, uns nouvinguts jovenets al món revingut i ple de punyalades que ha de ser aquell galliner carnestoltenc, imitaven amb un art sorprenent i altíssim, l'enyorat còmic Eugeni Jofra. 

Ei, i que el premi de quartets se l'enduguera el Ku Klux Klan Klan que havia inclòs una versió divinal del Cant del Barça, va ser per treure's el crani, senyora, el crani...

Veure't quatre-cinc senyors vestits com aquella secta satànica cristiana trumpista, amb mànegues pastisseres al cap cantant açò, no té preu, de veritat... "Ku Klux Klan es un clan de alma puritana que nos gusta hacer el bien, o decir lo que está bien. Poner las normas, pero yo, hacer lo que me de la gana. Hablar del bien haciendo el mal con una ética inmoral. ¡Farsa, Farsa, Farsa!". A mi em recordava la gent que du certa commemoració festiva que m'és molt propera i tan lluny vull... Imatge que es reforça encara més amb la tornada del cuplet, que fa setmanes que vaig taral·lejant, de tan bona... "Se acabó ya el cachondeo, los desfases, el critiqueo y la burla del que canta. Para eso está la Semana Santa". Insuperable... Tant que comentaren que alguna de les passades de llengua que varen soltar, com la de cert futbolista xuplant-li el carall a l'amo de Vox, passà abans per consulta d'advocats per veure si... Perquè aquest món massa ple està d'abogadoscristianos, i de jutges a colp de maça! (pilles l'autocrítica que em faig?). 

Trist perquè la meua xirigota preferida, la de Los Disléxicos, quedà la darrera en la final ("Traga tiérrame, traga tiérrame!"), perquè ausades que eren difícils els jocs de paraules..., i els cuplets a l'endret i al revés, més els deu breus que soltaren tot disparant a tort i a dret... 

Eixe lloc hauria sigut millor pel ja citat Yuyu, amb Los James Bond que da gloria verlos que si bé actuaren de maner brillant, el seu humor després de tants anys d'absència poc actualitzat estava, que s'han passat el concurs malparlant dels reis Charles i Camilla dels anglesos i les crítiques a l'autopercepció personal no les acabava jo d'entendre, ni ells d'explicar... Los Butaneros, és a dir, els bevedors de litrones a Cadis, es lluiren i molt amb la irreverència per bandera, andalusa, però encar lluny dels Eu-genis guanyadors, les lletres dels quals, i el tipus mantés, foren per a emmarcar en la història del certàmen. I llàstima que no passaren a la final els xirigoters d'Écija que s'havien quedat atrapats a l'ascensor que simulaven amb Al cielo con el... Irreverència.

I mentre es discutia a fons, amb bon art, si el Carnaval estan matant-lo els de dins o els de fora, o salvant-lo, i enviant ganivets voladors a bona part de les personalizacions de les agrupacions, que sembla això la presidencialitis associativa-capellística tan pròpia valenciana i valldalbaidina, van anar passant els cors, que m'embafen amb tant pinyol i pretenciositat sovint. Ací guanyaren El Gallinero que homenatjava la clec de l'últim pis de grades del Teatro Falla; ben bons... 

Les comparses se'm fan també bola sovint. Però Las Ratas, els últims habitants autòctons que queden, diuen ells, a la ciutat, amb una introducció espectacular, d'aquelles que marquen època, van complaure'm, i van guanyar... 

I res, un any més de bons riures i excel·lent humor de tots els colors que passarà a la petita gran història d'aquestes festes per com el Teatro Falla feu callar la primera xirigota negacionista i feixista, quin vergonya féien aquestes persones, i per tants moments puntuals hilarants que ha aportat a un món que, de jocós, poc té, ben poc... Jo em quede amb els constants records a la Dana i a València... Ah, en eixe camp em quede amb la xirigot Apartamentos turísticos Juani Wainjaus a les llarguíssimes preliminars..." Yo quiero mucho a mi perro porque a mi me ha demostrado que es un buen ser humano. Y aunque es lo más flojo del mundo y está el pobre acomplejado, tu tranquilo, Rayo, que hay políticos más perros, más inútiles y más arrastrados que tú... Y si tú no te lo crees,  pues les preguntas a los valencianos.

Sort que encara tenim el Carnaval. Perquè si no, rebentàvem...