Neofatxes com a mal necessari...?

 

Caricatura neroniana que li ampre a l'amic Kikelín. Un geni...
(nota: fixa't en les cordes de la lira...).

Santrafel, a dos de març de 2026. Diumenge de Carnestoltes.

Quan no en saps massa d'un tema, millor no escriure'n... Això mateix he estat pensant des de fa un cert temps atenent que jo, de polítiques internacionals, vaig justet. Però després de contemplar la històrica ensarronada a què sotmeteren els poders fàctics feixistes nord-americans —encarnats en capitosts democràtics— al president ucraïnés, que ben bé sabia que s'hi ficava en la boca del llop perquè ja considere que més no pot fer... Doncs això, que se'm regirà tota la consciència, a més de la pilositat dèrmica, sí. I tinc ben clar també que no puc soltar allò tan gastat de l'on hem arribat perquè encara en veurem de més grosses en ser que madure la situació. Així que diré malgrat el jo mateix festiu, perquè em sembla que aquest forn està donant cada coca...

Aquest temps de la postmodernitat avançada que deixà pas a la postpandèmia de la que eixiríem, ai mare!, millors, ha quedat totalment esclafat davant de l'esllavissada provocada per allò que diuen "postveritat" i que ara dominia el corral. Millor que postveritat, podem afirmar directament que és el regne absolut de la mentida. Qui l'usa, perquè poa profits inconfessables i de corrents insondables, coneix de carrereta les tècniques del convenciment social més populista i no dubta aremoure les aigües del món per imposar la seua (cosmo)visió interessada, mireu el govern autonòmic madrileny, o bé per salvar jurídicament i política la pròpia pell davant l'evidència de les inutilitats manifestes dels molthororables de torn davant les cafrades comeses, siguen oratges naturals o provocats lingüístics o... 

Eixes tècniques tenen molt de les usades pels maltractadors narcisistes en l'esfera més propera. Dic que tant et vull que et trac un ull? I sense dir que et vol, encara...! Atac, autovictimització, culpabilització a la víctima, represàlia seguida i vinga a repetir el valset de l'acusar l'altre del que tu fas... De manual. És diferent açò que dic a allò que vam flipar en veure al despatx oval aquell famós? El nou ordre mundial aupat pels neofeixistes populistes té aquest tall. El macropoder econòmic ja no vol més Carnestoltes i, si cal capgirar-ho tot per prendre les regnes també en el visible, doncs es prenen. Alto!, però sempre  des del discurs del bé comú i el profit de la humanitat tot eliminant restriccions als guanys propis i deixant a la cuneta qui siga, països sencers si cal, i sense soterrar per tal que els voltors encara seguisquen guanyant més. I encara no han començat més que a somriure... 

De l'estat del benestar al malestar ofegador que ens espera, només hi ha uns quants anys de deixadesa social grupal que ha dut a una pèrdua de moral absoluta regirada en personalisme. La incomunicació dels ultracomunicats ha estat usada pels qui ens la faciliten de manera exemplar. I així estem, amb una societat que es reconeix individualista i solitària, on qui sap i poc s'amaga per no rebre i el benifet personal per mereixença autocreguda, però sens mèrits, senyoreja aquest neofeudalisme tecnològic proesclavista que atiem sense saber el què ens espera en girar el cantó. Com esperem que siga la generació novella que puja sinó filla de la distopia en què ens trobem? El jovent és reaccionari perquè és ara aquesta la manera adolescent d'oposar-se al sistema pervertit sense que puguen ni sospitar que estan posant-se a tir de les escopetes dels pervertidors. Els hem fet ignorar, i que ignoren, el d'on venim de fa no-res, comoditzant-los l'experiència vital de tal manera que el mira'm i no em toques és el pa nostre quotidià. Que el vidre del què estan fets es trenca només que proves a passar les línies vermelles de la conversa, la transmissió de coneixements, la reflexió mínima..., totes elles escapçades pel sistema educatiu tentacular de l'això és el que tenim. 

A la fi, i per no fer-me més llarg ni complexe, arribe a la conclusió que és necessari, obligatori fins i tot, si volem que cert posat humanista que queda no acabe per morir, que aquests governants que ens hem donat, deixar que actuen... Que aquests adalils de la Llibertat testicular hormonada de canyes i tapa mostren a les clares el seu tarannà actiu tot i traient-se les caretes simpàtiques de pallassos terribles. Si no fan, i fent deixen clares les seues cartes, si no els patim, i tots, no n'aprendrem i sempre hi haurà qui se'ls enyorarà i es voldrà fer tornar. Que tinguen temps per a usar d'aquells que pensen que dins del sistema neofeixista medraran, i manaran sobre el proïsme, sense albirar que només són la prescindible carn de canó per tal que els qui realment manen —i els desprecien— assolisquen el seu lloc suprem. Han de veure'ls triomfar per corprovar amb les pròpies llagues que han estat usats, per a decebre's.  Encara que això supose, ai, un novell Apocalipsi, global o de carrer, que puga servir a tall de vacuna futura... Si és que queda futur!

És allò dels guanyadors de la Segona Guerra Mundial fent contemplar els derrotats ciutadans alemanys la realitat immisericorde dels camps de concentració propis. El si no ho veus no ho creus fa que els fatxes siguen "necessaris", i perdona'm, dins la societat d'autocomplaences decadents que hem arribat a parir. I enten-me bé, ho crec com a mena d'últim ressort per tal que la societat no esclate. I després de l'espectacle trumpià n'estic convençut. I tot, perquè aprenem a hòsties, —i desaprenem tan fàcil, i ràpid...—. Entra amb sang la lletra? Si la resposta és sí i ja no queda seny, vençut per la set d'injustícia o de venjança caïnita, caldran víctimes. I serem moltes les víctimes. 

Ens tocarà patir. Patirem...