L'alta

 Santrafel, a dilluns deu de març de 2025.

Bon dia aquest deu de març. El del meu retorn laboral.

Divendres molt passat migdia, la metgessa va signar-me l'alta laboral. Tres hores després havia eixit ja del meu infern ontinyentí. Que el primer lloc on acudira —amb el jo operatiu ja amb el cotxe— fos Cocentaina entra dins del meu més previsible i simbòlic, però puc assegurar que fou del tot una tria anecdòtica. Calia enllestir uns certs negocis que ja m'eren urgents, com per exemple omplir el rebost amb productes que, de cap de les maneres, pots trobar-te a la ciutat meruda, però sí a la vila comtal... Les coses, com són. Que el primer desplaçament seriós fora al Real dels Alcalans, això ja són figues d'un altre paner. 

En aquests cent set dies de la meua baixa, he comptat amb l'ajut constant i el recolzament impagable i del tot fidel de dos amics a qui he vist constantment, i em cal constatar-ho: Juanjo Alcaide i Isabel Gumilla (i del seu pare i del marit..., he, he, he...). Però hi ha d'altres persones que, dia a dia i cada dia i sovint diverses vegades en eixe cada dia encaraa, m'han escrit, cridat, animat, suportat... Un alé constant el de Pepa, Paco i Mireia, als quals, per les distintes i tan complicades circumstàncies que la vida t'aporta, no he pogut veure... Eixe viatget, doncs, era precís que fos el primer. I vaig arribar enmig de les falles realeres, ja veus. I va ser una troballa d'allò més tendra, i també divertida...

He d'agrair també el recolzament i l'ànim de la meua germana Noemí, que tampoc no ho ha passat gens bé, però gens..., i del meu cunyat Tono. El meu nebot Abel també ha revolat pel meu món, però ell acaba en no res el Batxillerat i ha de tindre el cabet en la faena, que, en un iàmbic, ha de començar a menjar-se el món, musicalment... I clar, he de donar les gràcies als amics i amigues que han tingut a bé dedicar part del seu temps a visitar-me; han estat un gran ajut, un recolzament fort... Vertaderes crosses per l'ànim que, poc a poc, han fet que aconseguira des del no poder caminar en absolut a que em faça unes caminades recuperatives que mai no hagués jo sospitat que puguera... Sí, molt d'esforç i tenacitat, i atreviment constant encara (i imaginatiu, perquè no pots ni imaginar com és de difícil, i sovint lleig, caminar per Ontinyent... En dir-te que per on més he rodat és pel polígon industrial del Pla de Sant Josep perquè...). Molt de tot; però sense les vostres paraules directes d'ànim, i les dels amics de lluny que han fet treure fum del meu whatsapp... 

També he de constatar silencis. Silencis freds i gebradors. Tant que és precís, i urgent, que me'ls escolte per, ara mateix i en el futur, usar de bona manta escalfadora davant el que sé que ha de vindre: la banalització del que he passat, la culpabilització de la meua persona front a la impossible assumpció remorditiva i olé..., la tergiversació del propi i evident comportament...  Què vaig a dir-te?

I problemes. Un fum de problemes que m'han devingut sempre des del fora. Car, de dins, excepte per com han trigat en tancar les tantes ferides físiques de la panxa —set pous d'aquells insondables que m'han fet amic íntim de la blastoestimulina— i la intolerància permanent a alguns aliments que ara ja sé que no tornaré a tastar mai... Doncs això, que res més m'ha succeït d'inesperat. Però des de fora... Ai mare, ausades les tronades! Certa amiga va arribar a dir-me que, en poder de nou prendre notes, ho recopilara tot perquè eixes males influències externes mereixien l'honor d'una novel·la curta. Jo, en canvi, i aprofitant les pèrdues de memòria que em sobrevingueren per l'anestèssia, preferisc deixar ací constància, en aquest meu dietari bloguistic, i després, oblidar-ho. És el millor per a viure... I en això té raó una certa familiar que, durant els darrers anys, ha insistit que sóc més feliç des de la meua ignorància i, així, tantes coses m'ha callat. Ara he callat i l'he fet ignorant del meu procés. Qui la fa la paga i, jo, fent-la, sé que la pagaré també. I ja no m'importa... Bé, al cas! Els problemes han estat tots burocràtics, burrocràtics que dic jo... A l'endemà mateix que em pegaren la patada en l'hospital de Xàtiva, i sense poder ni parlar, ja em tens parlant telefònicament amb la inspecció de Muface, vinga a demanar-me documents i explicacions... Un metge substitut que més parlava en francés que no en castellà, i burlant-se de la mala praxis de la meua metgessa de capçalera, va trabucar la meua baixa laboral de tal manera que fins a aquesta setmana, vora tres mesos després, encara no s'ha pogut solventar l'embolic! I pense que només arribarà a bon terme, el resoldre'l, ara amb l'alta... La falta absoluta d'informació des del departament cirugià xativí, també ha estat un bon disbarat a anotar, fins al punt que caldrà retreure'l en completar el procés. Però entre els uns (gràcies a la psicòloga i l'endocrina), i els altres (el bon tracte constant de la meua metgessa), he pogut apuntalar la meua tantíssima ignorància, i eixir avant.

I ací em tens. Justet als tres mesos de l'operació i cent deu dies després d'haver necessitat la meua primera baixa laboral —perquè la preparació per a l'operació i el fet que no trobara resposta sobre els tumors, van deixar-me tan fora de joc que és cosa de no dir i que els qui es creuaren en el meu camí segur que recordaran pel temps per com els copsà el meu decaure...—, doncs això, que he tornat...

Hui he fet les meues primeres classes... 

Gràcies a la meua professora substituta, Mónica Frasquet, per la seua dedicació... Gràcies als companys, que han estat respectuosos i somrients. I sobretot, gràcies als alumnes, que sempre són tan agraïts. Molt amables per la bona rebuda, especialment als de tercer d'ESO que han volgut fer-se foto i tot... 

I res, seguim dient com déiem ahir, no?

I a anar anant...