"I..., qui s'ha cagat?", un conte geganter, i cabeter, que havia oblidat...

 

Santrafel, a dèsset de març de 2025.

Fa pocs dies, un amic va demanar-me si havia escrit alguna cosa sobre les mitologies del Pou Clar o d'algun aspecte referent als personatges mítics d'Ontinyent. Va vindre'm de sobte al cap que fa molts anys vaig escriure alguna cosa sobre dos punts geogràfics d'allò més suggerents, el Cagalló del Gegant i la cova propera dita l'Abric del Gegant... Vora el riu que rebrà nom en arribar al pou més Clar i al Gelat, i allí recréixer. Dues fites del barranc de l'Adern estimat... 

M'ha costat trobar-lo, el conte. Era el darrer d'una sèrie que vaig anomenar "Un aplec de contes" i que procurava presentar, en sis històries, el llegendari d'algunes de les figures que assistirien al que fou el III Aplec de Gegants i Cabets d'Ontinyent, mira si ha plogut, de 2006... 

Havia oblidat del tot aquells contes i, hui que m'he estat covant un bon refredat a casa mentre fora l'oratge es mostra viu i discutidor, he buscat i rebuscat al meu rebost de records negatius que he volgut fer lluny de mi, i allí que estava. De retruc, m'ha pegat per seguir rascant, i m'he trobat el que per a mi és una autèntica meravella: els esbossos, els originals, el producte de molts anys de treball imaginatiu en pro de la cultura d'arrel tradicional de la meua comarca. Dibuixos festius, d'elements de patrimoni, de cartells, de tanta cosa com m'han aparegut de sobte duent-me la tanta joia amb què vaig projectar-los i fer-los i el resultat nefast que varen dur-me en ser que qui més els havia d'haver usat, va usar-me a mi... 

I res, que m'he decidit a publicar aquell conte tot afegint-li una dedicatòria a la persona que va fer que me n'anara d'aquell món. Perquè sé que n'està orgullós d'haver-ho fet i cal premiar-li-ho agraïdament. Jo no seria qui soc sense aquell calvari. Ell bé va quedar retratat, sent jo sols un dels tants malferits per la seua existència... I ja prou.

Ja veuràs que és un conte senzill que remet al novell d'uns gegants, els Jueus, que llavors estrenaven. Veus? No hi ha res com que passen els anys i, tornat com ho soc del meu exili, seguir veient en dansa els teus fills que ja són fills de tots, i indiscutibles... 

La vida, no ho dubtes, a cadascú ens du i ens porta on mereixen els nostres actes.

I tot canvia. Ja fa tants anys que no oneja al damunt del Cagalló del Gegant la bandera ontinyentina...

La vida que et deia, que segueix tot rodant i rodant...