Sobre com mirar-me Ontinyent des del des d’ara...

 A l’endemà del quatre de febrer de 2025.

Una companya, quan vaig agafar-me la baixa aquesta laboral, va aconsellar-me que, una vegada anara recuperant-me en el físic, —més enllà dels efectes de la curació de la malaltia, també per la realitat del trabucament de les lletres en llegir—, provara de no avorrir-me... Un projecte, em deia, necessites, Sergi. Alguna cosa que et complaga de fer, de donar més sentit al que vius i ajudar-te a viure...

I sí, el tema de buscar projectes centradors, quefers entretinguts, que vagen en paral·lel al procés importantíssim, bàsic de totes, del refer-me en el físic i el mental, m’urgeix. Allunyat com estic del gir mundà, que no m’implica més que en allò informatiu mínim i gens afectador, i volent allunyar-me més encara de les bajanades alienadores que m’arriben cada dia de l’ací i de l’allà, un projecte... Sí, pot anar-me bé! Alguna cosa engrescadora, vital i que tinga a veure amb la refeta... I que no aprofite més que per a això, centrar-me en moments que és fàcil que les noves branques se n’isquen de les guies ara que em trobe acabat de descimalar en l’hivern per tal d’esperar aquesta nova i immediata primavera. I si pot ser per a més...

Hi ha una cosa que he de resoldre per força, i cap millor temps que aquest ni motivació que la que em torba... He de resoldre l’odi, sí, l’odi, em lliges bé, que m’han fet desenvolupar —i he arrelat— cap a l’estimat Ontinyent.

M’he dedicat a viure un evangeli de la paciència, podríem dir, davant les andanades que he rebut en els darrers lustres per part de polítics nefastos, que m’han arribat a voler afonar en el laboral i tot; per part d’agents culturals posats a polítics, que m’han rebolcat en el personal i anímic; per part d’amics pels quals jo només era que profit immediat i que han volgut sumir-me en la desesperació més fosca; per part dels qui m’envoltaven i han callat com a meretrius, que diuen, tot i sent coneixedors de tot el fum aquest ofegador, quan no còmplices conxorxats o a guany fet...; o els qui encara han volgut fer foc d’encenalls amb els trossets que quedaven del Sergi caigut per tal que es perderen les proves de les pròpies paraules, gestos, pors, mancances, accions i omissions...

L’evangeli que em toca ara escriure, és el de l’esperança. El procés d’autoredreçament reconstructiu està sent absolutament dur i en tots els aspectes. És, però, efectiu, això sí. En primer lloc, la salut millora des del meu copsament immediat intern. Després, hi ha una “voluntat de fer” ben clara que supera el “voler fer” amb fets tangibles, i constants. Una seguida que em té alegre i des de ben endins em naix i que podria dir que no he sentit des de fa dues dècades com a mínim. No hi ha lloc per a les paraules rehabilitadores quan són certes realitats les que les estan definint, i això des del mateix dia de l’eixida del fred quiròfan. Sí.

Quina culpa tindrà Ontinyent de com me l’han malvat els i les qui s’han erigit en enemics meus? Si és que també són enemics seus... Seus del poble i de la pròpia indecència d’ells...! Què no ha patit el lloc que tant he estimat dut entre i per les seues històries fosques i els tants fums? Deia el senyor Cela que el paradís queia ben a prop d’Ontinyent. I és cert... Per això, en ser expulsat Caïm d’aquell verger, se’n vingué cap ací i acabà bastint-hi una societat certament caïnita! I a fe que dol la mala gent d’un Ontinyent brutalista i brut, la gomorrita que jo anomene... 

Però, i la de bona gent que s’hi troba també, i s’hi acull i me’l fa llar? Una gent, majoritària, que viu i vol viure deixant viure, i ho fa aliena a la brutícia que tant bé he conegut i m’ha angoixat! I que encara se’n riu en contemplar el teatret socioculturalfestiu trampolí de piscines buides per a uns i subvenció captivadora i captiva pels més altres... Tindrà aquesta bona gent la culpa de res? De res que no siga inacció, passotisme..., o voluntat de salvar els propis mobles davant l’allau de fang i aigües de llinatge tan poc clar com copsa: supervivència.

Ara que tinc tan i tan clar el convenciment, quasi neoestoic, de la transitorietat i de la vacuïtat humana, i que el meu anhel no pot passar, ni ho voldria, per la vanitat atés que hem de morir algun dia i ja n’han passat quatre dels cinc que ací hem d’estar... Ara vull pensar què puc fer per abocar-me a aquelles aigües que deia per, guardant del tot la roba; que ben clar queda que em conec el percal, gravat a fuetades com el duc a l’esquena de l’ànima... I no cap tampoc fer per fer, que sense creure en els pecats, no m’és cap bona cosa. Si es fa, ha de ser des del convenciment que tot serà per a fi de bé. Que en el passat hi ha engrunes de bondat que poden assegurar llavor per un futur que no serà meu, no, en ser tan eteri com volàtil i insegur el que vinrà. Val; però que en reprendre-les, registrar-les i revitalitzar-les, m’avivaran el regal que és el present. L’únic del cert que podem tindre... Tot passa i tot queda, deia el poeta aquell, però si no hi ha un esforç per explicar de l’ahir, no pot haver-hi cap demà que puga fugir de l’ara nihilista, consumista banal, amb l’empatia inoperant, amb tant interés amb la disfressa bondadosa del desinterès solidari...

I què podré fer jo amb els meus minsos mitjans i les meues parques forces?

Poques ara, poques. No em cal jurar-ho... El camí el veig marcat del temps, encara, del tant dolor que he passat. Jo només tindré dels meus passos i els meus braços, com aquell fantasma maragallià que tant va espentar-me a fer, des de dins meu mateix, ara fa un quart de segle. I amb la consciència tranquil·la, quan em pose a analitzar per damunt de desgraciats, convinenciosos i derrotes tantes, —i malgrat que les medalles se les han volgudes penjar els uns i les altres—, perquè vaig contribuir a fer un món immediat més àgil i, segons se’m recorda constantment per part de gent enyoradissa, agradós. No vull cap joia, sinó respecte... Però això del record va per barris i el que pels uns va ser d’interés, a d’altres els va ser profit i, segur, per a uns altres més encara, dol. I bé que ho lamente. No podem fugir d’eixe rodar de Fortuna. Humans som. Això sí, tenint l’experiència com a mestra eficient, i amb els arrepentiments necessaris i correctes i obligats, i amb tanta pena pagada i ben pagada, la lliçó apresa, vaja...! Doncs serà cosa de buscar com tirar endavant; a poc i sense cavallades ràuxiques que puguen dur-me a aturades àsniques .

Els elements primaris de l’ànima, parats els tinc. No vull lloc per a la resignació, ni la falsa credulitat. Lluny estic, m’ho sé, m’ho veig, ensinistrat pel tant de temps patit, d’ésser temptat per la intriga ni l’estipendi de mercadal de bona part del veïnat entre el qual em tocarà navegar. Que només vull buscar que el guany de la creixença personal més intensa i vera. Si això, de retruc, pot redundar en guany social, anirà bé, que el dolç pot empalagar, però només amarga la meua diabetis. Llàstima que encara no he pogut desfer-me de la misantropia forçada per les traïcions a la idea i a la feina —i a la persona personada— de gents que pensava que amb mi compartien una sensibilitat de semblança en el fonament. Caldrà triar millor quants amics han de completar els dits de la mà, que diuen... Temps hi haurà. Només cal començar a caminar de nou. Ajuts? No n’espere, però, i qui ho sap això, si hi haurà mans que ajuden a pujar la costera? De ben segur que hi ha més que, com jo, han patit o encà pateixen. Si ens trobàrem...

I ara, què sé fer jo? No ho sé que en sé de fer... Hi ha tanta tecla que he tocat i ha fet com si so fis... De moment, m’abelleix reordenar, reescriure... La meua tasca laboral com a professor al meu mateix poble va deixar-me un regust de fel quan vaig corprovar de la desconeixença que tenen els meus alumnes (pobretes i pobrets meus, tan bona gent com són, i eixerits)  de qualsevol cosa que caiga a dins dels horitzons geogràfics que no sé si poden contemplar en eixir a l’aire ple i, si desapeguen la mirada de les modernitats, alcen la vista... Quina tasca han fet el lleva’t per a posar-me jo, els ho farem millor, els no tens ni idea de... Ni els noms de les muntanyes..., ni el propi ser del cos social, ni l’essència de la natura els han ensenyat, ni els ensenyem... Sempre temaris insolvents i alienants; sempre llibres botifarradors, llard embotit per empreses que negocien la transversalitat deshumanitzada que ens cal vendre, perdó, atendre, per decret... Per això vaig intentar, en la tardor passada, escriure quatre coses sobre el poble. Curtes i sacsades com s’estila ara perquè les puguen copsar i pair les animetes globalitzades pel tot s’hi val, i millor si ve de fora i fa llumenetes. Allò de provar a donar-los una miquiua d’arrel, de context... Ells bé que ho agraeixen! Podré seguir per ací? L’esforç és molt dur i la possibilitat de repartir els possibles fruits, endogàmica, curtíssima, impossible... Prohibit com estic pels “mitjans” comunicatius i festius i politiquius, quan no perseguit encara...

I què? En aquest món on el fet fet no importa fins que el factor que feia i ha fet ja se’n va —i no pot molestar l’interés vital dels uns i els altres dominadors de la mediocràcia que han bastit...—. Ah, sí, que bé provaran de treure tot el negoci possible una vegada soterrada aquella pedreta humanal en la sabata pròpia... Això. Que què hi ha per perdre quan ja hem mesperdut tant? Ho intente...?

I ara, pensant, caminant, m’ha nascut una idea que jutge que pot ser bona per reprendre’m reprenent-me... No tinc la poètica en la meua mà? I si poetitze aquells indrets de la memòria que em relligaven al meu poble, per veure si així puc revaloritzar-los en la meua estima? Tinc clar que no puc acomparar l’adés amb l’ara perquè clarament plouria com la Candelària... Que com deia mossèn Marc, és ben cert que ha pitjorat lo món... Però rebregar-me en allò bo que bo em feia... Ja va passar-me abans també, que la literaturització d’indrets i sentiments a través de poemaris sense més pretensió que l’enregistrament del sentiment mateix, m’autojusificava. Així, tinc dos poemaris, un d’ells publicat i l’altre inèdit, sobre Cocentaina. I un també, més circumstancial, però ben fondo, referent a Bocairent. Bastant cosa escrita tinc, en altres maneres, de Biar també... Llocs tots ells que m’han acorat i fet florir a un temps. I per què no intentar-ho amb Ontinyent?

Per què no contar el meu Ontinyent a base de poemes i rondalles? Segur que és també l’Ontinyent de molts més... De molts que igual el passen sense veure’l, ara que cadascú va més amb cadascú que mai... Si a algú, a més d’a mi, pot aprofitar-li la sessió escrita aquesta factible de teràpia... Això sí, clar que tinc els ets i els uts, no tornaré a deixar-me entabanar ni furtar, i allò que fera o faça ho tindré per meu i no del comú del general. Perquè ha de ser la meua visió, la meua versió i el meu ús la que m’alce... Que tinc molt més per a dir...

Potser, la cosa siga més de profit que no m’ho semble ara, i estic avesat a lluitar contra molins de sang i a caravent. Així que res. Mans a la feina... Si des d’ara i per molt de temps, que no vull marcar-me fites de cap tipologia que puguen fer-me de jou, fre o esclavatge, em veieu a qualsevol racó, assegut i amb una llibreta i un llapis a la mà, no us estranyeu. Estaré intentant treure mels de flors que igual no podeu veure, ni creure, mes jo sé que allí estan. I si em veieu mirar distret és perquè costa molt treure del cor tants cards per deixar-hi créixer lliris.

Au, anem fent...