Tota la terra, Pangea, a Biar...

 

Santrafel, a diumenge vint-i-u de juliol de 2024.

Bé ho diu la Bíblia, —"Fuig de cotxeries i drassanes i fes de ta casa el lloc de respecte que l'ànima atribolada benmereix", Car. 15, 22)—, i tot va millor quan això succeeix. Així que,en mig de la calor feral que alguns neguen des de la frescúria del propi guany interessat, m'interesse jo per veure, i amb un sol esguardament, la terra que desfem... Em diuen que en dos horetes, a un lloc tan desacostumat com el preciós carrer de la Torreta de Biar, la Banda de Música ens ensenyarà com batega la terra en el cant primigeni que escoltà el senyor Abraham Cupeiro i que ens volgué recomptar en la seua obra Pangea. 

I allí que em plante, apressat de temps i famolenc d'art. 

La banda, Societat Unió Musical de Biar, diguem-ho tot bé per si de cas, me la conec i l'aplaudisc sempre que em diuen que fa història d'aplaudir, i m'hi presente... No debades tinc entre músiques i músics gents que millor em tracten que la pròpia família, i com a tals que me'ls estime. Però del senyor Cupeiro he sentit molt però res no s'ha pogut concretar... M'ha fet gràcia que l'hagen fet famós per allò de la seua recuperació del Kàrnyx dels druïdes gals (aquelles trompes d'alt final animalitzat de les historietes de l'Astèrix!). Però clar, el que és en veritat i el que els mitjans de comunicació es complauen a dir, i expandir, sol ser separat per tot un planeta d'hipocresies... 

Millor plantar-se allí, vora la font de la Mare de Déu de Gràcia i la Torreta mateixa per provar a agafar un glop d'airet fresquet que passe entre la tantíssima gent agombolada i voler escoltar allò que oirem... I què hem d'oir? Això mateix, l'alé del món.

Alé fet d'expressions on sembla que la banda no hi estiga, disolta en el córrer bategant de la sang per les venes, de com de bé que m'alena!, tot interactuant amb la nostra respiració i el joc de màgies instrumentals que va desgranant el senyor Cupeiro (d'un arreu de la boleta del món que queda reflectit com a mírífic només a través de la sonoritat preciosa dels noms..., buguina, xiao, hulusi, frauta, hopi, coyok, Fula, Shofar, Zurna, Kawala, Gaida...), als quals tinc la sort d'afegir el so de l'aigua com rebota intensa sobre la pica i el constant repicar dels ventalls insistents que del públic s'escolta. Sobretot quan hi ha qui perd l'oremus i prova de rebentar al seu si les aspes d'un dolent ventall de plàstic com si s'acabara Pangea sencera... Ah, i em trobe allí asseguda la dona aquella que sembla que no ha parat de xarrar des del darrer concert que vaig presenciar de la colla Bassa la Vila... I encara uns turistes que semblaven madrilenys i que no feien més que estacar-me la punxa en el dit de l'orella fent burla d'allò que deia, i que poc s'escoltava, el senyor Cupeiro. És l'impost a pagar pels directes oberts a l'aire... I ausades que l'indret queda bonic, amb tanta casa senyorívola..., marc incomparable (xe, ja m'ha eixit el tòpic del Palau de Cocentaina, dona!) que caldrà usar més a sovint per a causes d'aquestes, sempre que es prenga en compte que tant corre el so dels músics cap a la costera amunt com dels xiquets com juguen cap avall... Potser si hagués hagut un escenari elevat l'acústica hauria millorat. La visió no, perquè amb eixos focus trepanant els ulls dels pobres assistents..., jo pagat, perquè ausades que van eixir-me fotos xules amb la lluminària! Ja ho saben, els senyors i senyores i entitats agraïts en la presentació de Joan Lluís Escoda. Gràcies done jo a la banda per l'atreviment aquest d'ocupar com cal el carrer. Em vaig sentir com en concerts dels anys 80, mira si va arribar-me fondo la sensació, quan la calidesa de la presa en possessió de la quotidianitat per l'explosió momentània i excepcional, obligadament efímera, de la "Cultura", l'eleva encara més. I en lloc tan bell... El detallet de Joan Lluís d'agrair en el gallec del convidat va commoure'm. Altres, per educació (en veritat mala educació pervertida en costum i autoodi) haurien tirat per villeneries... 

De l'obra poc puc dir més que va fetillar-me. Fins a tal punt, sí, que parle de màgia. Per suposat que em va dur als móns proposats pel senyor Cupeiro, totalment creïbles després de tant de new age banal com ens ha martiritzat la vida... Fàcil és jugar a inventar un món primigeni tot partint dels coneixements i manies generals a partir del folclor interioritzat pel públic comú, val. Què hi ha altra manera per tal d'arribar-hi a intentar-ho només? Però com que el joc s'ha fet amb gràcia i es a través de la senzillesa dels instruments que aquesta multiplicitat sònica de senyor, tot un bategar espectacular que du endavant i de manera ben sobrada l'espectacle, tot m'ho empasse, i amb ànsies. Els madrilenys parlant d'entrar "en trance" i de no sé quin presentador de Televisionespanyola, també... 

Jo vaig jugant amb els ritmes i les referències que vaig destriant, molt riques per cert. Però arriba un moment que em fa esclatar el capicor... Quan en l'apartat que dedica a l'Armènia comença a elevar el so del duduk, qui de veritat comença a elevar-se és el meu esperit fora de mi, arrapant-se als rajolets de la font, que he d'agafar-me per la cama perquè no se m'enfile als merlets que no hi ha de la Torreta mateixa... Ja després, tot va passant i curt que se'm fa... El moment Kàrnyx, inevitable, després del darrer esclat atlantista cèltic passa amb un iàmbic i l'aplaudisc tant per l'interessant com per l'efectista. Però seguisc quedant-me amb ganes de més, més música, més conversa, més...

Solució, fer-me amb el tot allí oferit en adquirir el cd de l'espectacle, que queda a l'abast de quan puga ser-me de necessitat alenadora, dedicat a Sergi Carrasca. Que què?

I res, que me'n torne feliç. Recontent per reveure somriures, fer-me més "selfies" per a la col·lecció i ben alegre, refent tonadetes de les tan ben sonades per banda i convidat, mentre vaig fent quilòmetres a l'espera de poder aparcar al vergonyós magatzem municipaloide tan ja de nit, i repensar com fer casal de casa... Una Pangea del meu món...