Santrafel, a vint-i-nou de juliol de 2024.
D' "après la pluie" de la inauguració dels Jocs Olímpics parisencs, han començat les competicions.
Enguany, però, la competició més interessant no es troba a cap pista, ni tartà ni pavelló, no. La tinc al meu davant, només que òbriga l'ordinador.
Darrerament, no puc ni connectar-me al Facebook a causa de la tanta idea retrògrada, avorrida i absurda que vol convencer-me que el món se'n va a ca l'ample. Que el més inútil del planeta, que ací troba via lliure i altaveu, bé pot mostrar i demostrar la seua estultícia aplaudidíssima, i ausades que la deixa patent. Que qualsevol qualsevol pot donar-me lliçons tant de cuina amb només tres ingredients que de saludable només té l'hola de per quan al costat del poal del fem et passes; de política internacional amb pantofles i a espardenyades; de saviesa profunda amb cap discerniment lògic ni científic; de cartomància reguladora intestinal de futuribles que ja estan ací i ens fan uh!; d'ideologia insultant dita a crits, com si la veritat fos això, cridar més que no pot fer-ho el veí. I eixe és el problema per a mi, no que cadascú diga la seua, que jo ja so majoret i sé com navegar-me destriant... És que no hi ha possibilitat de destrio quan tot és una mateixa taxonomia conspiratòria. I aquests dies més encara...
Tothom que no té on caure mort i bé que intenta guanyar-se els seus molts duros soltant-la per internet, s'està ficant aquests dies amb el tema de moda que demà serà, de ben segur, algun altre una vegada oblidat el despús-ahir, com convé a la immediatesa generadora del "like" nostre de cada dia. I el tema de moda ha estat la inauguració dels Jocs Olímpics de París. Una cerimònia que, com vaig comentar-te, fou totalment televisiva i que em va complaure gratament —i no veges com vaig acabar alegrant-me de no haver assistit en directe com a públic-comparsa mullat i pagador del beure... —.
Que diu l'esfera internàutica, que és el que m'interessa registrar en aquest diari meu per a memòria futura? En aquest cas, el terme "fatxasfera" que no sé qui, tan feliçment, va registrar, li ve de perles. Tot són crítiques furibundes des de sectors de dreta, més dreta i més dreta encara que s'hi senten ofesos, com tots els dies; humiliats, com poques vegades; guillotinats com mai... Les meues creences, els xiquets, la gloriosa història... Ai mare quant d'insult han rebut els qui defenen la llibertat entesa des d'una perspectiva ultrapersonal/unigrupal i, deixeu-me dir-ho, apropiacionista...
A veure, entenc perfectament que el col·lectiu de reines guillotinades hagen posat el seu crit al cel plogut i plumbi en veure a les finestres de la santa presó de pendons i perversos i ganduls que fou la Conciergerie, un trassumpte de la gloriosa reina Marie Antoniette guillotinada, amb el cap a les mans i el coll sense collars (on anirem a parar), tot cantant el "Ça irà" revolucionari... Entenc que amb tanta potència com donà el grup heavy Gojira, el primer per cert en tocar a una inauguració, i amb aquella aparició envermellida cantant que "Ah! Ça ira! Ça ira! Ça ira! Les aristocrates, on les pendra!", els aristòcrates de hui, i els qui creuen ser-ho, em protesten. Però si això ho cantava fins i tot santa Édith Piaf!, o és que la senyora Piaf només és bona quan la canta Celine Dion i ella sola val per tot un castell de focs d'artifici de final d'inauguració olímpica?
Perquè clar, ni la senyora Dion, —una deesa vertadera resuscitada després de quatre anys de dolències físiques per a una de les millors actuacions que poden recordar-se al món de l'audiovisual planetari—, s'ha pogut deslliurar de la crítica... Que si n'ha cobrat per cantar una sola cançó dos milions d'euros!, que si l'han duta dels Estats Units amb tota la seua gran família amb les despeses pagades..., que si quanta enveja du el món a les venes, senyora, que quins diners més ben invertits! Sap vosté que això ha quedat per a la història de Jocs, espectacle, televisió, cant, recuperacions miraculoses... Igualet que el seu post, o el meu, veritat? De tot cal dir...
A mi, va entendrir-me la gilipolleria mundial vestideta d'hipocresia, amb la retria d'enemics i lluites constants a què ens obliga la vida que porteu... Vejam. Que va emocionar-me irònicament el trobar-me tanta parelleta enfocada per la tele, de dona-dona, home-home, dona-home, tot provant que l'himne de l'amor de la Piaf, i ara Dion, és això mateix, un himne a l'amor... Senyora, una cançó fantàstica, sí, i cantada com mai i des d'un lloc sublim ("quin pedestal per l'estàtua! pel gegant, quin mirador!" va vindre'm al cap en aquell moment, un que és fan de mossén Verdaguer...). Però, ha llegit vosté la lletra? Quan diu això de:
"Si tu me le demandais
Je renierais ma patrie
Je renierais mes amis
Si tu me le demandais
On peut bien rire de moi
Je ferais n'importe quoi
Si tu me le demandais
Si un jour, la vie t'arrache à moi
Si tu meurs, que tu sois loin de moi
Peu m'importe si tu m'aimes
Car moi je mourrais aussi".
Anem a veure, i a pams, senyora!, no combat vosté allò de l'amor romàntic, heteropatriarcal, masclista, abusiu, imposador...??????? I s'emociona amb una lletra que diu que per amor cal renegar de la pàtria, apartar-se dels amics només perquè l'abusador narcisista així ho demane? Morir d'amor a aquestes hores????? Però de què anem, hipòcrites de... I jo, com a víctima que vaig ser de maltractaments per un egòlatra d'aquests, que els meus bons anys de teràpia m'han costat, només puc fer que aplaudir l'actuació de dos milions de la senyora Dion i treure un gargall del més endins mocós de la meua gola i escupir sobre la closca pelada dels cretins, que demanaria en aquest cas monsieur Papasseit, tot fent voltes al trapezi sense saber on va el món... Però clar, un servidor entén aquestes coses i les respecta. I respecta totes les lluites que ens duguen a millors, i qui no lluita també.
Ara bé, no puc entendre que alce la veu qui tantes vegades ha fet callar, i cremar, la gent per opinar distint. La inquisició religiosa ultramuntana no l'entenc, de veritat. I tot se m'ha fet imatges repetidíssimes dels anells olímpics tatxats en negre amb un símbol religiós mentre s'usa un llenguatge amenaçant de barri baix (a Madrid, de Salamanca) diguent allò d'anem a respectar-nos!, "¡vale...!", deixa'm que et robe la visa... No sé el perquè els seguidors de la religió grega que originà els Jocs s'han pogut sentir ofesos perquè s'hi represente el Banquet dels Deus clàssic amb la participació estelar del deu Dionís. Quins crits exagerats els dels seguidors de les festes Bàquiques. Que com s'atreveixen a treure el gran déu de la vinya i del vi, del Teatre (perversos actors) de la rauxa, dels banquets, de les orgies encara..., vestit de blau com si fos un barrufet! Com treuen el nocturn, el generós, l'alliberador, l'audaç, el jove, el nítid, el calent, el crornífer, l'espumant, l'ebri, el benigne, l'imberb barbut i ros...? Val per les branques d'heura, pàmpols i raïm que tapaven els atributs sexuals del cantant que l'encarnava, el Philippe Katerine però de blau?, i on eren les pells de pantera o de tigre que li corresponien per grau i costum? Igual, això, hauria confós més els no-iniciats, en veure'l tan ben envoltat de drag-queens... Què diria la filla de Dionís, Sequana, la deesa del riu Sena en veure a son pare blau com l'aigua tan bruta que no deixarà nedar els triatlonistes, redell! Què ningú no pensa en els infants hui en dia...? Qui dius? En qui?
 |
| Com hauries preferit el Philippe Katerine, marronet-guiri o blau barrufet destenyit i brillant? |
Jo també em sume al malestar dels impenitents impertinents dionisíacs, xe. El color blau li sentava mal al pseudodeu segons els meus criteris estètics. Però d'ací ja no passe, ben clar ho tinc: perquè és art, açò només és art, i del d'ara; i els Déus són eteris, a més d'eterns i, per tant, reinterpretables en la seua tan negadíssima com corrent mutació. És aquesta només una interpretació humana de tantes com podria haver-hi hagut d'aquells misteris sacres, i prou. Ausades que hi ha canvis en aquest negoci sociocultural!, el que passa és que la nostra curta vida i la imposició de l'actualitat vigent de formes no ens permet tindre un camp de visió més ample, i menys si diguem amén sense estudiar en més d'un llibre o dos sobre el tema. Sempre, però, hi haurà qui dirà que no hi ha testosterona suficient com per ficar-se amb Osiris o Baal o amb Yahvé, els seguidors dels quals han estat especialistes en genocidis diversos, conten els qui en saben...; però és que les paraules "sempre" i "mai" ens perseguiran mentre hi haja qui vulga veure's el centre del món, melic ple de borrissols i brutícies que criticarà el d'un altre de més net, candidat voluntariós a veure's ofés a la primera ocasió que puga presentar-se, perquè això, acabats els martiris rojos i en decadència els blancs (busca-ho, treballa un poc...) li aportarà sensació de martiri públic persecutiu i tal... És a dir, in saecula...
Ja veus el percal que s'hi talla... Que si massa depressa, massa lluny, massa espai, massa ràpid, massa trontollant... Sort que París, des del seu "sempre", té clar que "flvctvat nec mergitvr"..., per més que me la maregen les onades del món, ella bé flota... Les millors oracions que he escoltat sobre la vacuitat del món aquest van sobre que hi ha "coses" que no es pot innovar, que han de seguir de totes la "tradició" en referència amb les barques amb els atletes... Era tradició veure l'avorridíssima i eterna desfilada dels atletes sobre la pista fent el complet gi-li-po-lles o desfilant com abans encara en formació militar impertèrrita?, m'haurien d'explicar què és la "tradició" quan la "modernitat" és tan atractiva... Veure-te'ls feliços, en comandeta, saludant, cridant, cantant, movent banderes... Impagable. No ho passaren bé ni res els mulladíssims i ara refredats atletes, que, pobrets meus, no podrien descansar després bé a unes vil·les olímpiques on els llits són de cartró, els matalassos plàstics i no es pot ben follar (ai Dionís..., quanta contradicció organitzativa). La millor de les frases em ve, però, i ho agraïsc, d'Alcoi... Quan la gent va veure el cap batedor-Joana d'Arc a cavall per sobre del Sena, van pensar que era el Cap Batedor i que després venia l'esquadra d'Aragonesos..., jo, en canvi, vaig pensar en una determinada i ja anyada d'Alcodians... Manies.
Ah, que s'ha dit que el cavall de veritat que circulava pel pont de Iéna va patir maltractament i...
 |
| Cap batedor en zona de circulació restringida... |
Que si París no ha estat cultura, ho dius per l'emmascarat de l'Assassins Creed?, no és cultura un videojoc de masses?, com si París fos "la cultura" o almenys "la cultura" segons qui se l'apropia i en fa de jutge tot sent-ne part... (de qui pontifica, no de qui la fa, per suposat).
Que si la decadència de França?, per què, perquè una donota preciosa africana canta amb la Guàrdia Republicana una cançó de Charles Aznavour entre pirotècnies? Quina deshonra és aquesta? Quina seria per a tu "l'honra" correcta? Que hi havia un excés de Drag Queens?, quans minuts en suportaries tu, cap? Que això o allò no és la cultura francesa? Ah, no és el món de l'ara? Què és excès?, allò que no va amb mi, amb el teu jo que creus plenipotenciari? Però qui pot arribar a soltar aquests disbarats sense vergonya ni recança? Hi ha tant i tanta que es creu centre de la galàxia sense deixar de ser-ne forat negre... Al segle XXI avançat, una societat multicultural, polièdria, supraracial, comunal de tradicions i procedències només pot espantar qui vol tancar les portes. Ah, que és aquesta la gent que diu i torna a dir, bramant-hi. Clar... Bé. En una França tan transtornada dins una Europa polaritzada, el que diga JO no pot acceptar-ho mai el TU. Aleshores el diàleg es fa impossible, a no ser que et consideres ELL o ELLA, agafes un pot de roses i vages menjant mentre veus com es maten entre els uns i els altres... Posa't casc, que si això passara, encara et tocarà rebre... A mi, em molesta que alguns països hiperultramaxireligiosos censuraren part de la transmissió; entre ells, la autodenominada pàtria de la Llibertat: els Estats Units... Llibertat..., com embrutem a cada dia el nom més bell... El dia que guie el poble...!
Quan algú pensa tindre la veritat, i creu que la seua és l'única, i a més, que és l'absoluta, en una societat normal el tancarien. Adés fundaria una religió. Ara s'hi posa de gurú messiànic a les xarxes socials.
Quin món aquest el de la immediatesa d'imatge i el curt raciocini de pensa i parla... I encara hi ha qui està posant el seu crit que ja passa Mart i va cap al cinturó d'asteroides perquè Lady Gaga no actuà en directe. I penja imatges que expliquen que mentre ella deia per la tele les paraules que quedaran pel sempre "Bonsoire, bienvenue a Paris", al lloc on se suposava que havia d'estar, hi havia banderers fent voleiar banderes olímpiques, i rosa!
La "Vie en rose" de la Piaf, la Piaf de nou... Pobre París... Què no entendran que tot és postureig, els posturejadors? Ni el foc olímpic del montgolfier aquell és foc, que és aigua i llum! Que hi ha res de veritat en tot allò que per a la televisió es prepara? L'emoció ja no està en el que existeix, sinó en allò que et fan copsar els realitzadors, directors, programadors... Te l'han creada? Has flipat amb Lady Gaga? T'has enervat amb l'himne cantat per una Marianne de les Antilles franceses? Doncs ací tens la vertadera emoció que et proporciona la vida moderna. I així i tot pots tindre stendhalliades...
A París, poc hauries vist més enllà de la pluja..., la teua cartera més buida encara!
Supose que la conclusió dels Jocs portarà més enrenous encara, i que aquests dies encara apareixeran il·luminats que en lloc d'aplaudir les gestes dels Simone Biles i els Léon Merchand, ens treuran draps bruts que veurem nets perquè nets hi seran..., perquè el brut només serà la intenció i el cobrar... Jo, que no tinc veritats sinó dubtes guiadors i em mofe dels absolutismes, espere això mateix, un bon final de Jocs, esplendorós com mereix la Ville Lumiere..., lluminosa en tants sentits, incloent el de l'avenç de, també, tantes i tantes coses i causes;amb tots els drons i la pirotècnia que tindran pagats i guardats pel dia 11 d'agost. Quina joia que podré, si res no passa, disfrutar assegut al sofà i per la tele, amb la lliçò ben apresa. La processó de sant Hipòlit, bé la podré veure l'any que ve. El santet, a qui tant m'aprecie, bé que m'ho tindrà perdonat, que ja em coneix. París bé val missa i processó.
Comentaris