"Ito", pas masero...

 Santrafel, matinada del dijous cinc de setembre de 2024.

Arribe ara de Beneixama. No puc dormir. Necessite treure el que duc dins i em corca.

Aquesta vesprada, m'ha cridat el meu nebot Pablo per dir-me que en el concert que hui feia la banda beneixamuda per encetar ben encetades aquelles mirífiques festes, estrenaven la peça que els seus amics de l'esquadra "El Botijó" de la comparsa dels Llauradors, han dedicat a la memòria d'Ito, de Javier Albero, que va faltar fa ben poc temps deixant-nos a tots amb un nus a la gola que és encara difícil de passar... M'envia tota la informació possible... Un pas masero que ha composat el mestre Mario Roig Vila, director de la banda de la Societat Musical La Pau i que promet per un costat ser ben bo i, per l'altre, fer-nos erissar la pell en escoltar-lo... És que va dedicat per a Ito, que em fou alumne benvolgut allà a l'institut de Biar... 

Ni m'ho pense i ja estem quedant. Allí davant l'ermita de la Divina Aurora i depresseta que s'omplirà. Amb Pablo baixaran Maria i Aleix... Quina bona gent, mare! 

Jo arribe prompte i m'assec just al final d'aquella plaça. La d'alumnes que s'hi apropen... Alumnes..., he de dir "antics", però no m'ho són, que me'ls estime a totes i a tots ells i procure, si no seguir les seues trajectòries, sí que em diguen, que em conten, com estirant pel temps aquesta, diguem dèria certa que els tinc. Si ho són d'amables, agraïts i simpàtics. És un goig per a mi, no pots imaginar la mesura ni jo alfarrasar-la tampoc, el passejar-me per aquell poble on tanta estima note que m'arriba... Quina gent magnífica... 

I entre els comentaris d'uns, les afirmacions d'altres, el xafardeig tan necessari... Per on passes escoltes allò d'Ito... Tothom està espectant i, per més que la banda s'hi esforça i mostra ben bé el treball intens que ha realitzat per fer començar per fi, i ara ja sí, les festes, l'espera de tants va per eixe final. Jo ho passe bé escoltant la proposta musical. M'agrada especialment el pasdoble que Juan Bautista Francés Parra ha dedicat als Estudiants beneixamuts en el seu centenari. "Cent l'Estudiantina". Clàssic per on el mires i adient del tot a tan feliç comparsa... I em deixa del tot al·lucinat el veure que els quatre allí asseguts coincidim fins i tot expressant-ho amb certes paraules mimètiques, la nostra opinió sobre melodies, passatges determinats, obres, referències... Xe!

Abans de l'estrena, parla Mario Roig. M'espante fondament en veure que, si no hi hagués cap micro, se l'escoltaria d'igual manera, de tant silenci com hi ha, quasi sacre, emotiu i tot, que m'acora...

He necessitat anar a felicitar el senyor director i autor. Per la preciosa marxa que, des d'ara, en escoltar-la, ens durà a la memòria cordial aquella vitalitat inaturable, gestual, aquella mirada riallera a més no poder de l'Ito. Però també per les seues paraules. I tant que Ito va ser amo de si mateix que fins i tot va decidir el com i el quan del seu adéu. Però és que han sigut unes paraules desacostumades que jo no havia oït en cap concert, ni, per suposat, són pròpies d'una societat hipòcrita com ho és la nostra, no. Són per a dreçar-la, i tant, amb la seua bella fortor: quin encert i mesura, i quina claredat elegant. Quanta falta ens fa parlar en veu alta d'aquesta manera de partir i quina por encara  a fer-ho trobem arreu... Això li he dit perquè de ben endins m'ha eixit. I per això mateix, reitere ara, i per escrit el meu agraïment, i l'enhorabona...

 M'he mirat a fit, però de lluny, les cares dolgudíssimes de tanta gent com se l'estima. Aquest record que ara neix, l'espere fruitador. Que done bona oliva, com aquell arbret que, després, i amb tot el respecte, hem necessitat visitar... 

Demà ja, divendres, serà l'hora de l'Entrada. Espere escoltar-la veient desfilar els seus sense ell..., sent ell ja música. Serà un moment d'aquells que no voldries però preciós... Pablo i jo ens hem mirat, que ja vam viure idèntica situació en Albaida, sí, fa un temps... Serà bonic perquè veure com l'estima va teixint el temps com passa amb les persones que, en viure, el fan, sempre és ben bell... 

Ai estimades i estimats meus, com sou de belles persones. I quin record més bell heu deixat per al sempre...

Torne caminant cap el cotxe després d'acompanyar els biaruts al seu. M'agrada caminar. I d'entre alguna porta oberta, quan passe, d'on ix música i alé de festa, encara m'escolte algun crit diguent-me "Tio Seeergiiiiii....". 

Tinc ganes, però, d'arribar a casa i tornar a escoltar el pas masero...