"Si vas a París, papà...", ves espai amb els diluvis! La meua croniqueta acostumada de l'inici d'uns Jocs desacostumats

 

Santrafel, a dissabte vint-i-set de juliol de 2024.

 

Com cada quatre anys, a no ser que pel mig se’ns solte algun coet corredor tipus pandèmia, la Festa Major de la Humanitat, vinga, tot amb majúscula, s’esdevé carn i habita entre nosaltres per tal que ens quede clar que més alt, més fort i més lluny que els diners que es mouen en aquesta convenció de l’excel·lència humana, res no pot haver-hi. A la París de França que s’hi celebrarà des de hui, des de despús-ahir més exactament, la trenta-tresena olimpíada de l’era moderna i tal. I com en cada oportunitat, un servidor s’asseu, intenta abstreure’s del món per més que el món no el deixe i no pare de cridar al timbre, i au, a tragar-me les tantíssimes hores d’espectacle.

Ei, que no és cap espectacle més aquest. És, sense cap mena de dubte, el major que pot veure’s a la boleta del món. Marca tendència, mostra el concepte artístic imperant amb les aplicacions tecnològiques i queda, de ben segur, per a la història. Vols més?

Després del desastre immens de la inauguració dels Jocs passats de Tòquio, amb tanta tecnologia però sense ànima, superats de llarg pels inicis dels Jocs d’Hivern a Beijing, en tants i tots i més aspectes, m’espere un esclat d’idees a París. I molta extravagància... Només m’arrepentisc de no haver pogut anar-hi a causa dels meus problemes de salut. Perquè des que vaig saber que, per primera vegada la Inauguració es faria no en un estadi sinó a la mateixa ciutat amfitriona... Vaig tenir clar que sí, que sí, que... I en ser que no, no i no, encara m’he quedat content de no haver-ho fet, això d’anar i pagar per l’aigua que els ha caigut a sobre i per veure el tan poquiu que s’haurà pogut veure. Que per més que siguen més de 200 països, la gavarra de l'Athletic de Bilbao d'enguany va ser moooooolt més espectacular de viure, de ben segur.... A més, a qui anime jo, a Andorra, no?

No ens equivoquem. París, a més de la “grandeur” vinguda a menys d’una societat confosa, amb dificultats diverses i presumptuosa, ofereix oferint-se una campanya publicitària impecable, sobre tot amb vistes al turisme. Què els francesos no són mestres en el joc? Mira’t el Tour si no t’adorms en ple migdia... Tot són imatges precioses de paisatges i monuments que fan d’esquer... Dins d’un estadi, de París tindràs el que et conten. Però si fas protagonista, i de manera atrevida, la ciutat, el seu cordellat de carrers hiperfamosos, la monumentalitat, i tot amb la columna vertebral del riu falsament regenerat per a l’ocasió, tens el discurs fet. I guanyador. Perquè qualsevol t’omple un estadi de llumenetes. Però si vols contar un discurs amb trellat mostrant allò que t’interesse, deixa’t d’encabir-ho en un calaix de sastre farcit de pampallugues. El màxim que et quedarà és l’avorriment mortal de Londres, salvat només per un humor que els francesos no tenen (glòria eterna a les presències cordials de Mr. Bean i els Monty Pyton...). Tens París, fes veure  París, fes veure la tanta història cultural que França ha exportat al món en un lloc on t’abellisca acudir com siga, algun dia... Fes com es fa la Festa: transforma el lloc quotidià en l’aparador efímer lluminós que puga fer del teu producte la indiscutible capital del món. I, si pot ser, afig alguna cosa que a Atenes li faltà, Sidney encara està buscant-la i a Barcelona, en pobret i digne, li sobrava per tots els costats: èpica.

I ací tens un bon soufflé parisí que ha esdevingut un excel·lentíssim espectacle televisiu. Allí, i amb el diluvi que ha caigut, el públic esperaria que la barcassa més gran no fos la que duia els atletes francesos, sinó la de Noé, que a mena de cotxe “escoba” ciclista, se’ls aniria enduguent d’allí a tots, animalets mullats meus, després de la que els ha tocat aguantar i tiritar. Simples comparses com han estat de l'espectacle, posats allí on bé quedava en càmera... Ells i elles sí que han pagat l'experiment..., n'han estat la gasosa!

I plovent i tot que s’ha fet la cosa. En acabant, sorprès jo encara per la intensa cagarritada de penjar el símbol màxim olímpic, la bandera, cap per avall, i flipat per haver endevinat com seria el peveter olímpic, m’he rascat el cap... Xe, què serà aquesta la primera cerimònia del segle sense drons fent figuretes ni focs d’artifici?

Val, ha plogut, semblava això una gota freda d’aquelles nostres setembrenques que no hi havia manera de dissimular en no poder els càmeres ni torcar les lents, cosa que contrastava amb les tantíssimes imatges preenregistrades amb bon solet i que anaven injectant perquè tot tingués el ritme frenètic que la joventut mobilítica hui reclama com a metadona... Val a dir que sense massa encert... Mentre el cavall blanc de sant Jaume cavalcava sobre el Sena (Siena per a TVE) en una imatge sorprenent de veritat, o era Joana d’Arc? vinga a soltar imatges curtíssimes i així deixades caure com a l’ou sobre l’oli de la paella en destrellat. Havien d’anar tapant com fora els sis quilòmetres de cavallada aqüífera i, amb tanta preparació i tant de diner... Com acaben fent eixos ous ferrats? I d’ací la gràcia... Tant voler innovar i treuen un fotimer d’exatletes gloriosos de la France a dur la torxa al peveter de les Tulleries, però la bandera, que és on sempre han lluït els nacionalismes aquestos el seu ego atlètic, l’ha duta la cavallista. En temps rècord, sense cap lògica de continuïtat, la veus arribar cap al Trocadero sobre un cavall que podria haver estat signat perfectament el 92 per la Fura dels Baus, i en un esternut, ja la tens sobre l’asfalt i cavalcant un veritable cavall blanc perquè al darrere peguen totes les banderetes dels països, què bonic, mentre avança aquest capità de segona dels anys deu del XXI d’una capitania cristiana basada en l’Assassins Creed com a màxim. I aquesta mateixa persona tira cap avant, i du la bandera doblegada, l’olímpica... I en arribar sota l’asta, l’entrega a uns mínims militarets. Qui l’hissa, enganxa la tela al cable..., i ho fa del revés...

I heus ací que, per obra de màgia burlesca, el màxim símbol dels Jocs puja del revés, com la d’una nació vençuda... Supose que al soldadet de torn li faran passar més vergonya que al Dreyfus aquell històric quan el degradaren... Si me l'agafa el malcarat (carabovo també) del Macron, tan amarg... No passa res! Els de la tele han avisat a l’encarregat i aquest ha apagat l’aire perquè la bandera no voleiara. Mentrestant, l’home de la tele ha mirat cap a un altre lloc. Així que només ho han vist catorze, i jo que, des d’aquell moment, encara m’estic rient de la desgràcia aliena del xovinisme exacerbat... Si creiera en el pecat, aquesta nit em flagel·lava.

Bo...

I com és de decebedor el Trocadero per a cerimonietes d'aquestes...

Aleshores? Res, que la pluja té la culpa de tot... Almenys aqueixa pot ser l’excusa. Però la pluja no explica els errors de bult de l’espectacle televisiu. Poden haver-hi errades, com ara que no aparega l’estàtua de Simone de Beauvoir que s’havia anunciat en l’espectacle obligat d’homenatge a les dones davant un món on les dones no solen ser homenatjades, no... Però que se’ls passen tants i tants errors de bult d’edició, de continuïtat, de gravació... És clar que és un esforç sobrehumà, el que han fet els televisius francesos. De deu sense dubte, però al temps ha estat una transmissió tan deficient, tan deficient, tan... És com si tenint un material boníssim, l’hagueren desaprofitat, perquè donava molt més de si mateix. I a això cal sumar les presses (gràcies per estalviar-nos atletes en pesant desfilada, però amb tanta correguda pel riu, això semblava més una competició olímpica entre vaixells a tota vela motora i comentaristes que s’embarbussaven, pobrets meus. Que ni les famílies reials saludant —amb ponxos de plàstic barat que ni el Mercabrona— deixaven veure saludar). Les presses, sí, remesclades amb incongruents preses lentes del no-res més trist, de moments de dansa a destemps, de personatges que no havien arribat... L’etern passeig final de la flama, que donava ganes de bufar perquè s’apagara allí per les Tulleries, pesats!

I els aplaudisc als muntadors del xou. Ho han dit tot. Des de l’homenatge a la literatura francesa amorosa, que m’ha deixat flipat vinga a jugar un trio HHD ensenyant-se portades imprescindibles d’obres d’amorrrrr gales... A la tradició teatral, pictòrica, festiva (visquen els Montgolfier!), sentimental, vodevilesca (un deu per Lady Gaga cantant aquestes follies que no són per a ella, i la mare que ha matriculat els del can-can, que no coordinaven ni...). Sobraven, i crec que coincidireu amb mi, algunes extensions que hauria calgut llavar i tallar (altra referència, estic sembrat, al logo...). Han volgut marcar massa els ballets ultraactuals, polièdrics, multiculturals, polisexuals i a la fi, amb tanta pressa com tenien per a tot, se m’ha fet pesadíssima la desfilada de models que, a la fi, semblava més una burla a aquells estereotips humans de l’ara recollits. Pesat tot, sense fil conductor, marejador... Gasosa i barata. Ai... 

Ha sigut vore les ales, i tindre un "dejà vu"...

I també, crec, elements hiperdesaprofitats, per gens explicats, alguns elements que podrien haver reeixit i no... La referència a l’estimat Quasimodo ha passat desapercebudíssima, per exemple i l’ha acabat de matar la percebe de la comentarista teuveera... I l’emmascarat? Et passes tota la cerimònia jugant amb un emmascarat parcouer i perculer i acabes resolent la jugada fent-lo aparèixer a la fi i del no res, amb la flama per donar-li-la a Zidane i ja està? Qui era? El germà de Lluís XIV rera la màsquera de ferro? El fantasma de l’Òpera? Dona-li un final més digne, dona... En eixir Zidane ja te n’oblides del fantasmot, i si Zidane li passa la flama a Nadal (jo mai no em compraria un Kia, i ho saps), ja no esperes cap explicació que el que has de fer és provar que no t’esguite la bava i el semen dels ultranacionalistes "periodistes" (El País, ha tret això del passament entre futbolista i tenista abans que no altra cosa...). Més gasosa.

En resum, ha hagut un moment que he pensat que tant de ball sense més sentit que ocupar pantalla mentre es despoblava la barcassa dels atletes francesos, era motivat per una electrocució general en entrar la pluja en contacte amb els terres de leds...

I una vegada fet el repassó, i a imitació d’aquestes cerimònies carregades de tro final, excepte aquesta, et diré així per damunt i corrent què m’ha agradat. Vaig amb el llistat de bons vins servits, sense massa formatge, cal dir-ho... 

Les barcasses amb els atletes al damunt. Una gran idea que els ha eixit d'aquella manera en ser que el Sena no és gaseosa i han volgut experimentar amb ell... Però ha fet patxoca per diferent més que no per novedós. Ja veurem com supera el tema en quatre anys Los Angeles, que no té riu i a qui el turisme no li importa, però sí el postureig que mostre i demostre la puixança dels decadents Estats Units. Espere que de tan mullats i vinga a saludar, els atletes, no hagen pres alguna hipotèrmia, pobretes i pobrets meus, que estan a París després de molt d’esforç i per a competir. El fet de fer desfilar els atletes des de l'inici (visca la Grècia!) i mesclar-ho tot amb dotze misteris o retaules, alguns més encertats que no els altres però almenys tots originals, ha estat un atreviment també que, a peu i sense riu, caldrà estudiar pels futurs... No anava a ser tot tan intens com a Bilbao, insistisc, on darrere de l'u anava un apassionat dos. Ací, com si empomaren l'aigua en lloc de deixar-la caure, xe... 

La bandera francesa feta amb els pocs coets i en fum sobre el pont d’Austerlitz, amb una decoració superba, i al principi.

La participació d’Axelle Saint-Cirel, sobre el terrat del Gran Palais, agafada a una bandera tricolor i cantant “la Marsellesa”, sota la pluja i a tall d’heroïna digna de David o Delacroix, ha estat l’actuació de la nit, per davant de l’excel·lent Lady Gaga (perfecta en el Mon truc en plumme), si no hagués estat per la desfilada daurada d’Aya Nakamura i, sobretot, l’immeeeeeeeens final de Celine Dion per Edith Piaf sobre la mateixa Torre Eifel dels nostres gojos i els vostres pecats.

Les tantes Maria Antonieta decapitades a les finestres de la Conciergerie han tingut el seu punt, remesclades amb rock fortet i una carrossa barquera, molt semblant a la de l’escut de la vila de París, amb Marina Viotti cantant l’amor de “Carmen” de Merimee... Què no és París la ciutat de l’amor? Si jo et contara que he arribat jo a...

Ei, el meu aplaudiment per a l'actuació dels Mínions. M'ha encantat. Qui si no anava a robar la Gioconda? Però jo m'esperava també l'Obèlix... 

Tant d’acròbata, cabut, ballarí, músics, equilibristes, tant d’ARTISTA, xop fins al moll de la consciència i posant en ver perill la seua integritat física...

Els aplaudiments corals al pas dels ucraïnesos i els palestins. Jo m’he alçat del sofà amb aquests darrers. Promet que si guanyen cap medalla, la seua bandera anirà al meu balcó.

El meu aplaudiment als sostenidors de paraigües del president del COI i del comitè organitzador. La mare quins discursos per a dir panera... París... París... París.... Sí, hòstia, que hui sopes de bades a París, però que plou, home...!

Si el Sena ha estat el protagonista, la protagonista ha estat la Torre... Redell quines lluminàries! Si semblava per moments el segle XXII!!!!

Ole i ole el peveter... Això sí que és, junt a les lluminàries de la Torre, reinterpretar els nostres clàssics festius del XIX...

Bé. Felicitats als parisins i parisines que encara s’estiguen a la seua ciutat i no hagen fugit espantats, i a aqueixos també perquè dels seus impostos ha eixit el nostre goig... I una vegada vacunats contra l'arrogància xovínica dels locals, ara, a competir.

Quan es té l’escenari adequat, amb no-res tot queda bé, per més que els déus t'envien diluvis per aigualir el bon vi, pura gasosa...