Moltes gràcies, Sagueta Nova, pel vostre agraïment...

 

La Vall d'Albaida, a sis d'agost de 2023. Cabanyoles de Gener (d'anada).

Fa poc temps, després d'una me-mo-ra-ble conferència de Joan Antoni Cerdà Mataix a Cocentaina, on presentava la proposta de recuperació canònica que proposava des dels seus coneixements i amb el recolzament del seu grup "Sagueta Nova" de Biar, de les Seguidilles socarrades (i de la qual vaig parlar-vos ací mateix), això, que vaig pensar en escriure'ls unes seguidilles a ells dedicades. I fa poquiu, poquiu, vaig poder regalar-los-les... Unes seguidilles que juguen amb el nom del grup i amb la vacil·lació nomenclatora habitual del gènere. Basant-me en un fum de tòpics biaruts que tant m'estime i em conec, i en topònims i en gestos propis del topicisme enamoratiu (vos assegure que gens ortodox per a les "gentes de bien" que ara s'estilen per a desgràcia comunal, si bé vos fixeu), doncs això, unes seguidilles atrevides i punyeteres, com han de ser les seguidilles, no?

Anit, vaig trobar-me eixes "Saguedilles noves" publicades en l'endret del programeta de ma del seu espectacle "Qui les ha tretes". Tot un xou mesurat i correcte que si començara a rodar com voldríem, serviria d'exemple de ben i bon fer. Ara que el món de les "danses tradicionals" valencianes està, com sempre, tan desballestat... És possible una cultura documentada, treballada, gens artificiosa, natural... I sobretot divertida! Què no és això la festa?

Jo no em trobava massa bé de salut, però vaig acudir-hi. M'abellia trobar-me amb tantes amigues i amics com sabia que em trobaria i gaudir amb plena satisfacció d'un esforç sagueter que sé valent de debò. Però estava jo... Per això, quan van cridar-me a l'escenari per a agrair-me les quatre cosetes que en estos anys hem anat fent junts, vaig donar gràcies de no haver tirat a córrer abans, la que hauríem muntat! I ja ha estat prou amarg l'adéu laboral a Biar... Ara m'han fet gran i grat eixe adéu amb una preciosa teula, rebonica de veritat, que per a mi simbolitza molt... Vaig intentar tirar d'humor, tan neguitós i avergonyit com estava... "Ja tinc làpida"... I em reia... "Si ho arribe a saber m'hauria posat pantalons...".

El tema lapidari no és banal. No. És hora ja d'anar aclarint això que sé que ja s'ha comentat de la meua "retirada". Sí. He decidit que, fart com estic de com va el món i, sobretot, el món que m'envolta, i vist que jo ja no estic per salvar mobles ni móns... Doncs això, a partir de l'acompliment dels meus 50 anys, em retiraré del tot de la "vida pública". A treballar i a gaudir, sí, però amb aquests versos biaruts, el poemari que treuré aquesta setmana i la presentació dimecres del cartell del Tractat d'Almisrà, crec que ja he acomplert amb allò que volia i podia en aquesta vida de cultura volgudament activa i passional... Per suposat que els amics comptaran amb mi, i els respondré, però seran els pocs que m'han mostrat que ho són, els qui no m'han usat i llençat, els qui rebran la meua col·laboració des de l'anonimat de la mateixa... 

Des de "Sagueta nova", coneixedors de la meua decisió, m'han endolcit aquest adéu sense recordar, però, que un servidor és ja diabètic... He, he, he... He de fer broma. Mai no m'he sentit estimat com anit i per suposat no n'estic gens avesat a aquestes coses. I el que em costa pujar a un escenari...

Així que moltes gràcies. De cor, que és com faig jo les coses.

Quede la foto, el text aquest de remerciament i els versets seguidillers anotats a aquesta llibreta meua. Potser l'endemà de l'endemà m'escalfen el cor, quan vinguen freds...