Cocentaina, a dijous 9 de març de 2023.
Baixe de nou al poble de l'eternal lluna quadrada en el ple, que tinc per meu, i no sé ni com baixe. No m'ho preguntes tampoc. Només sé que em trobe vora el bell Pla de la Font, al vell escorxador, per escoltar la xarrada que sobre seguidilles hi realitzarà l'amic Joan Antoni Cerdà i Mataix.
A veure, m'arromangue. Resulta que la gent aquesta cocentàinica va conéixer l'obra de Joan Antoni, o això conten, gràcies a aquell gelat tan dolç d'estiu que fou l'espectacle "Tota a Floretes. Balls i cançons de la Serra de Mariola" que s'empescà el grup Sagueta Nova i que de tan bo, i com jo no tinc aturador, no pare de burxar i burxar perquè el representen de nou als pobles mariolencs afectats per tan bon treball... I entre les rareses oferides, aparegué unes "Seguidilles de Cocentaina" que a mi encara em tenen nerviós...
Bé, allò fou un joc interessant de reconstrucció musical d'una dansa ans popular i ara perdudíssima que es trobava en els papers aquells mirífics de Just Sansalvador d'ara fa cent anys, quan l'home va arreplegar per tot el Comtat allò que de cant i sonada trobava. A veure, tot ple de la lògica reconstructiva dels darrers lustres: agafes la partitura; li afiges acompanyament adient i coincident, les Seguidilles de Penàguila en aquest cas; segueixes les instruccions del recopilador, ball de quadre; busques passades de la zona, properes; afiges a la minsa lletra altres tretes de costumari i nyas!, ja tens la meravella que es presentava anit al vell escorxador socarrat... Una bona feina, gens definitiva, per favor, però sí be encertada en la forma i funció. I eixa funcionalitat no pot ser altra que no siga reprendre les formes velles per fer-les vives entre nosaltres, per repréndre-les i tornar-les a fer presents als carrers... I ausades que resulta bonica...
Però clar, Joan Antoni no és dels de fer per fer ni dir que fa i no fer, com tants altres que m'he trobat al camí dansador de la vida. I res tampoc de posar pals a les rodes, que ja prou costa rodar, que de volta i mitja ens du la vida... Va i s'espolsa bon berenar: "Les seguidilles de Cocentaina en el context del ball tradicional valencià". Que si t'encantes, amb el tantíssim material oferit, els sonadors de la Torre de les Maçanes i els balladors de Biar..., bo de Biar, si dansà fins i tot el senyor Alcalde de Banyeres de Mariola (ai, que només he conegut tres alcaldes dansadors, i això encara m'emociona veure-ho i dir-ho. Imagina't si la nostra societat està malalta, o ja no és nostra...); amb tanta cosa amable, allí ens toca l'hora de maleir quan a l'endemà divendres toca alçar-se enjorn per treballar...
A mi, les seguidilles, sempre m'han agradat, potser per la seua alegria... Sí, aquelles peces de lletra bova, en què el rector sempre en fa alguna, dins dels límits permesos de burla social cap a l'estament de la vara moral, i ell mateix, o la mateixa filla de l'alcalde, ha tret música i lletra i ball, perquè en té de pessetes... Que si murcianes, que si manxegues... I ben clar he tingut des de menut, d'escoltar-me Al Tall segurament, que de tan bones com són, la Comare no les balla perquè les guarda en gerra d'oli per quan curtegen. Joan Antoni obri ahir l'orsa, i ausades que em vaig divertir d'escoltar raons adequades, molt ben dites, aclarides... i incitadores també!
I és que, em cal dir-ho, és Joan Antoni Cerdà un dels patums sociofestius efectius que m'agrada escoltar o llegir quan li ve per obrir la boca i dir o prendre teclat i escriure. No només sap sinó que, en haver practicat i raonat de sempre allò que diu, pot dir amb una solvència que assenta càtedra. Té raons, investigació fonda, experiència contrastada i, sobretot, gana de no guardar-se el que sap en benefici d'un tots que mai no li estarem prou agraïts.
I la dansa que presenta és la del poble, la tradicional, la que viva volem, allunyada de cartonatges i encartonadors... Vaig riure mirant-me al darrera meu un ballador conegut del meu poble, pensant com riuria aplicant el negatiu d'allò que escoltàvem a la realitat dansadora del seu poble, on allò fatu i postural fa del tradicional secta i subvenció cercavotants des del trist poder i tal.. Però deixem-ho estar, que cada terra fa sa guerra sent la mateixa guerra la que ens l'assola, la terra... Com convenia en la xarrera amb el meu veí de cadira, de preta arrel morisca, per a què vols fer si no és per a divertir-te?
I res, que divertits quedàrem, i admirats pel treball que encara es fa, i es pot fer... Jo mateix vaig quedar-me temptat de fer tres o quatre lletretes seguidilleres... Ara quan acabe els exàmens i les avaluacions, i mentre dure la Quaresma, que és temps de preparar aquestes coses...
Ah!, que una cosa més vull deixar anotat per ací, per recordar-me'n demà... Un moment ben tendre per a mi... Trobar-me sorpresivament entre el menut sonet que ball movia, el fill major de Joan Antoni, Arnau, amb els seus deu anys, fent rac-rac, ben racracrejat, a la pandereta... Veus?, és la vida, que dansa...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada