Sobre la "inconveniència" d'anomenar-se Gómez!

 

La Vall d'Albaida, a dissabte 10 de juny de 2023. Vespra del Corpus.

Em comentava fa no res una amistat que s'havia assabentat,—i s'havia quedat estorada també, i del tot—, que un dels "escriptors" de per ací que més té, i merescudament, entre cella i cella, es deia de cognom "Gómez" i ho amagava!!!!  Vaig riure'm. Jo ho sabia, i ho sé també de tanta altra gent que se l'amaga, el "Gómez", o bé encara l'afig displicentment al seu "nom artístic" com a "G."... I de fa molts anys. Aquest "escriptor", un component d'un conegut grup de rock a Catalunya, i para el cabàs si vols que seguim... 

I em pregunta l'amistat el perquè ho fan... No ho sé, responc franc però amb riallera. Que què te de dolent el "Gómez"? No sé..., un patronímic castellà més, el huité més repetit a l'Espanya. Potser per això pot sonar massa a castellà en determinats ambients antimuggles, o potser a massa vulgar perquè algú puga pensar-lo pel seu sobrenom que voldrà popular si és que s'hi dedica a oficis que necessiten d'aquestes coses... Ja veus... Fins i tot en algun àmbit és usat positivament, mira't la "Família Addams" nordamericana, que enlloc de fer servir el nom original Gome (que diuen que ve d'Homo, l'home llatí), fan que el pare el tinga com a propi (que ja voldria haver-me semblat jo al Gómez Addams que interpretava l'excel·lentíssim Raúl Juliá...); i en tants altres casos també...

Què tenen vergonya? Què molesta? Allà cadascú amb les seues manies i necessitats... I tu?, acaba soltant-me... No has estat temptat mai de canv... Jo? I per què hauria de fer-ho? I no t'han dit mai... Sí, sí que m'ho han suggerit; i tant... Una editora valenciana ben premiada, supose que per la seua excel·lència en el desenvolupament de l'esclavisme en benefici propi i en la desagradabilitat personal, em va mig jurar que, signant amb el "Gómez", un servidor no es menjaria mai ni una rosca... Dubte jo molt que el que jo menge o deixe de menjar tinga res a veure amb allò que he heretat de mon pare Alberto, el iaio Eusebio, el besavi Pantaleón o el rebesavi Martín... Ah, i de l'àvia Crescencia i la besàvia Victória també... Perquè posats a filar prim, quan jo solte el reguitzell dels meus cognoms, poc podria amagar cap Gómez perquè se'm repeteix... Sí... Gómez i Soler Martínez Moltó Arias Boix Gómez Seguí... És que els iaios eren cosins i...

I ara que pense, també he tingut una proposta surrealista d'un prócer local que insistia que me l'havia de "valencianitzar" a Gomis...  Això sí que em semblà una gran animalada, sí, i li trobe encara més política pobríssima que interés pel rigor històric i tal. A més, si no vaig errat, el Gómez meu que tan castellà pot semblar a algun purista té a veure amb el fet dels troncs talats a l'alta Conca i els raiers o "maderers" que els devallaven riu enllà fins un ací prop que també...

Faça cadascú el que vulga, però em deixe fer... No em treu el son el tema. Ni un minut. La meua minvant presència pública, a voluntat, la tinc clara des d'un bell principi: els dos cognoms primers separats per una "i" que ha dut de cap a membres de taula electoral, interventors ignorants i tafaners i a desinformats diversos carregats de raons sobreres. I quan signe, ni cognoms, el malnom directament de la família de ma mare i perquè sí.

I xim pum.