Boira que creix...
Santrafel, a dèsset de desembre de 2025. Ahir va ser un mal dia. Hui no ha sigut millor. Són unes setmanes fosques i no ho dic perquè ploga o perquè espere amb desesper el Solstici. L'únic que aportarà serà apartar-me per uns dies d'un lloc de treball on cada vegada és més i més difícil el treball i on la conjugació de l'infinitiu treballar te la fan improbable, per no dir impossible. No hi ha res impossible. Un dia d'aquests, tal i com va el món, veuré amanéixer pel Ponent i un capvespre llevantí... Jo vull ser jo mateix, i ara mateix només em trobe cómode en el jo, fent Betlem... Per això, em va extranyar molt que el meu cos volgués reaccionar deixant-ho tot quan l'amic Juanjo Alcaide em va enviar unes fotografies precioses en ple pas de la vesprada a la nit, ahir. La ment hi veïa en elles una inspiració rara... Reflectien un Bocairent vestit de Nadals i cobert per la boira. Amb els carrers buits i el tothom recerat en llocs que s'allunyen de la suposada vita...
