Dilluns Sant preciós a Oriola...
Santrafel, a trenta-u de març de 2026, Dimarts Sant. Tants anys com fa, torne a Oriola un Dilluns Sant. Atrevit, sí, per suposat; però m'havia de provar en distints sentits dels tants com hi ha... No hi tornava des de l'any quinze, aquella Setmana Santa tan dolguda per la infame companyia i les tan fosques intencions que em duia, totes elles adients a una processó de silenci que recorde davant la porta de l'Església de Santiago, gòtic florit, a les palpentes on només es veia que un bosc de creus que tant de pi no ha tingut mai la muntanya... Abans, però, quan treballava a Bigastro i intentava el viure a Jacarilla, Dilluns Sant sempre em podies trobar als carrers d'una Oriola que ara m'he trobat més madura, neta fins un punt que m'ha sorprés, i a parts renovada com abandonada... Què li farem. Tots envellim. Ella, pel poc que he vist i gaudit, és per a bé. M'agrada recórrer aquells carrers que, en la Santa Setmana, sempre duen a jovialitat per l'anima...
