El Rei Pàixaro entra a Biar...
Santrafel, a diumege dihuit de gener de 2026. Ha plogut finament i he passat fred. No ha plogut massa tampoc, en algun moment semblava aiguaneu la pluja. No era tant. Tampoc no ho era el fred, em deien. Jo, gelat fins el moll dels ossos per la meua mateixa i nova natura, només que pensava en el bé del cel que era el caliu de la gent, i el de les foguerades que, al llarg del curt camí, anava trobant-me. Ha plogut. En absolut allò que anunciava el cremor de l'ara mateix, l'exageració alarmista, la por a que l'assegurança haja de pagar per la tendència que tenim a viure entre l'oratge. En temps d'alarma, del que s'acaba el món per la imperícia manifesta de qui li fa de titellaire, un queda't en casa encobert en el mal oratge n'assegura una pau de consciència que s'encomana en quedar-te... I malgrat tot, i per això mateix, i sumant la meua càrrega personal, em calia arrossegar-me a un Biar que cada vegada m'és més llunyà en tot i en tant. Vida no sé ...
