Aitana, Ina, Clara i Enric. Cançons a la vora de la mar, vista des de Polop de la Marina...
Santrafel, a Nou d'Octubre de 2026. Mentre tornava, port de Confrides amunt, ja massa tard per a tanta història, em vingué al cap que a la fi, viure és, justament això. Provar de resseguir camins difícils en plena foscúria i amb els llums alerta per si ve algú de cara no enlluernar-lo. Això segur que és l'empatia que ens fa humans. Desllumats com ens té el món... Arribava a Polop de la Marina amb una mica encara de claror i després d'un dia que, sent per oblidar, va tindre moments d'aquells d'intensa voluntat de bé, magnificadors per contrast del desastre absolut que ens envolta. Ara que ja estic bé de la picada de la taràntula al peu, i no ha estat la cosa cap broma, resulta que el meu institut s'ha convertit en una trampa mortal per l'esperit, pel mateix viure... I a sacsades com toca anar, i sense les forces necessàries per pegar a córrer en tantes direccions com m'agrada viatjar, m'he d'abraçar als pocs instants feliços que puc aplegar, si vu...
