Oint Borja Penalba a Real dins l'olor del café...
Santrafel, a setze de novembre de 2026. Dilluns de Fira. Baixe a Real de nou. No ho hauria d'haver fet malgrat les meravelles que em trobe i la bona companyia que m'acomboia. Cada vegada em costa més i més seguir la recepta dels metges de viure, de trencar la closca del meu ou i provar d'alenar afores. Hi arribe marejat. Segur però marejat. I no és l'oratge sinó la meua constant tronada privativa. No siga aquesta la meua nova normalitat, perquè jo salte! El mareig em durarà fins que prenga de nou i de nit el cotxe i em tornarà quan, en arribar, es faça l'hora de dormir, després d'agrair Pepa per la tanta cosa bona que m'aporta, ella i Paco i Mireia... Tenia quimera de mesurar personalment allò que Paco m'havia dit sempre del senyor Borja Penalba, més enllà de l'anecdotari que, per molt agrest que siga, Paco fa sempre misericorde. I sí, és tan bon músic com se m'havia referit, en solitari. L'home orquestra que va tastant i tastant per coné...





