"Cançons de Camacrua", i nosaltres presentant-les...

 Santrafel, a dos d'octubre de 2026. L'Àngel Custodi.

No sabia com començar aquest escrit ni què contar, igual com ahir no sabia realment què pintava jo a Cocentaina en la presentació del nou treball de l'amic Esteve Ferre al seu propi poble. "Les cançons de Camacrua", quina gràcia... A la fi ho vaig entendre... Com sabeu, i em perdonareu que tire la càrrega del tot sobre el mi mateix, però la meua vida és, justament, el mi mateix aquest quan penseu que és dels altres, i alguns encara de vosaltres que va... Això, els amics més amics sabeu que estic passant un temps nefast en la salut i ofegador en la dissort de com va movent-se'm la barca... Temps, com tants altres, dels tants que demanen però s'obliden del tu quan no cals; dels qui exigeixen sense més; dels qui forcen camí sense que hi haja camí que trescar... 

Doncs bé, en mig de la maror, quan Esteve va suggerir que podria, vaig dir-me de poder. Per un instant envoltat de tronades, avisos d'emergències i sotracs de diversa índole, potser seria interessant apropar-nos a la cada més difícil Cocentaina per passar-ho bé explicant en el possible l'obra d'un amic inexplicable per inabastable, incomprensible, inclassificable, incommensurable..., vaja, l'ovella negra per a la pulcra societat socarrada que només du la mascara en el nom, i pel que observe, també en el cor... Farem cas a la tia Alaska quan canta allò de "No quiero más dramas en mi vida. Solo comedias entretenidas". Sumem-nos a l'astracanada en el pulcríssim temple de la cultura que és la famosa biblioteca del Pla de la Font i, a més, en vindre també el tio Juanjo Alcaide, la facècia serà encara major, que bons som...

Val a dir també que l'anàrquic Esteve no tenia més guió elaborat que el ja vorem com anem fent. I jo que soc d'un quadriculat supí i em perd en la disbauxa de la improvisació, vaig arrupir-me del tot fins que en veure que el bou no tupava i que allò era un petit comité de veritat informal, doncs au, a vore si acabem al piló de la font i d'ací no passa la sang cap al riu. En cas contrari, quin regó per l'horta...

I res, crec que la cosa va eixir boniqueta. Esteve armat amb la guitarra és un magnífic soldat de la bellesa i la sinceritat de sentiment. Que mereixia més públic i que mereix més atenció, potser, però clar, sempre fan fill predilecte el més cafre amb l'essència humana però més dòcil pel poder establert, i a tot arreu... Sempre fan... Mai no val el propi valor sinó la fama que et posen els qui gogen posant-te mala fama per motius tan estrafolaris com l'enveja que et tenen o el poc profit que et poden treure. I d'això, ja n'anem prou servits, ja et dic, arreu...

El millor de ser part de la minoria més minoritària d'una cultura minoritzada pels seus propis comercials minoristes és que sempre tenim permís per riure'ns d'ells i fer-ne befa i mofa a través de la ironia. Ironitzem doncs... Però no ho fem. Per què no ho fem? Perquè ells de la palla en trauen fem, i del fem, melons... Perquè no és el nostre paper, encantats com estem per resseguir allò tan noble que es diu bellesa, sinceritat, creure's el que defensem a tota ultrança i una vegada ens han tret un ull amb el tant com et vull... Ja res no ens importa perquè ni tant sols ens importa acabar al piló de la font. Un servidor ja l'ha tastada eixa aigua en el Pla de la Font, i aquella ocasió la tinc per bateig.

Què li farem? Cantar. Contar. Això mateix. Córrer la cortina de tot l'olor que trobem al darrere de tot el que al darrere hi ha i començar a fer això mateix que ens pertoca. Cantar, fer malabars si cal... Jo?, escriure uns poemes que ni els més propers volen (al final vaig regalar-li a Esteve un exemplar del poemari que vaig dedicar a Cocentaina i que ni la família ha volgut...), Juanjo vinga a fer unes fotos esplèndides però que no tenen recorregut en un món que recorre a la immediatesa, al pa i peixet, a la inconsistència anímica que destrossa els cervells dels qui han quedat orbs de tant no mirar i, damunt, et miren per damunt del muscle amb uns fums que espanten, carregats de tants pecats mortals com podem imaginar que puga haver-ne... Esteve es dedica a sobreviure davant la tronada mundanal en cama crua... En cama crua com infant escanyat per la vida mateixa. Per la maldicència de les veus brutes de mans tacades de silencis que proven a callar culpabilitats per tal que no se sàpia, que no es diga, que no es note... I així anem, feliços en escoltar que algú escolta encara. En saber que de les paraules més senzilles i els acords més nimis, pot eixir alguna cosa tan gran com el res més buit i a l'hora el tot més ple. Refractari del tot al desànim, al deixar-se vendre en la gran Fira de les banalitats menys santes... Els més pecadors ens volen a tots sants, perquè, a la fi, som negoci.

Els qui s'hi neguen no conten. A no ser que, en ser que moriran, algú hi veja negoci... Total, ja no podran cantar les quaranta i ompliran butxaques de cinquanta en cent per qui sàpia veure l'oportú del negoci. 

Jo vaig passar-m'ho molt mal. Però amb les grapes a les galtes feia una ganyota de riure... Sort que amb la bona gent, eixe mal és menys i no m'arrepentisc per res d'haver jugat el joc. En arribar a casa, amb el peu destrossat com el tinc, amb la moral desfeta per tot el que ha passat darrerament al meu institut i que m'ha afectat com no pots imaginar ni tu ni els qui m'haurien d'haver ajudat... Amb tant, crec que he fet una alenada en el malviure que m'és el viure. M'agafe al moll de les bones paraules de millor intenció de l'Esteve, m'empastille i prove de fer el que no podré en tota la nit: dormir. 

Gràcies Juanjo, gràcies Esteve. Si no fos per les vostres ciències i inèrcies, no hi hauria món que volgués rodar i rodar...