Can Carrasca Independent. M'erigisc en Estat propi.

 Santrafel, a 10 d'octubre de 2026.

Hui fa justament un any del dia més al·lucinant de la meua vida, perquè ausades que allò de tornar a prometre'm llibertat a Carcassona, viatjar a Mirapeix i Foix i pujar a Montsegur va ser-me fita gran... Un any després em veig abocat al desastre, però... 

Un desastre que crec tenir controlat. Més que res perquè no és intern, en absolut. Els murs són ferms malgrat la mala salut que gaste. El psicòleg em deia fa poc que li preocupaven seriosament les muralles que havia bastit contra la gent, així en general. "Qué piensas hacer con ellas?", va preguntar-me... La meua resposta va eixir-me rebotada del cor i la crec justa i necessària: "Decorar-les". Ell, que va flipar amb la resposta, així amb els ulls esbatanats a més no poder com estava, no va acabar d'entendre'm. He de buscar-me un bon psicòleg, sí... Perquè si algú pensa que no necessite murs... Davant l'allau d'estupiditat humanal que trenca a cada pocs instants a mena d'onades marines contra la base del meu món. Hi ha qui em pregunta, dels qui no m'acaben de conéixer del tot, que com aguante tant... Si he pogut amb trenta-sis còlics renals i a dos ex més que tòxics, podré amb tot... 

Un any després de reprométre'm que voldria i, en voler, podria, on m'estic? Doncs enmig d'un pantà moral laboral irressoluble que implica, fins i tot, mort. Sobre el meu penyal mirant que no he tingut forces aquests dies per seguir aprenent en volar perquè el meu cos té certs límits que em cal respectar en acceptar-los. Aprenent que si perd el poc d'empatia que tinc pel proïsme, acabaré sent el monstre del tant vosaltres que pul·lulant veig passar per tant de camí. Cotxe nou, a punt de conéixer els resultats de les proves que m'han fet de salut per veure allò dels marejos i, una vegada superada la flipant picada de la taràntula al peu, caminant de nou... Què més vull? No, allò que l'altre dia em van dir d'estar mal follat, no m'importa ni gens ni gaire... Eixa part vital la tinc més que superada i tinc claríssim allò de l'acudit, això d'aguantar un porc sencer per un xoricet... Què més vull si sé qui m'estime i qui m'estima? Si no tinc més pretensió que seguir alenant, escrivint, dibuixant, crear... Crear i fruir d'allò creat pels tants amics artistes que m'envolten i de l'art dels quals m'alimente...

Doncs faltava una cosa. Tindre ma casa meua.

Això ha succeït durant aquesta setmana terrible. La meua llar, que he aconseguit fer tan cómoda com funcional, ha deixat de ser un coprincipat per passar a ser una República Independent monàrquica, dictatorialment democràtica, feixistoidement anarquista i, sobretot, armada fins a les dents. 

Des d'ara, fite amb una escala d'impossible existència on tothom fa allò que li rota i no hi cap la humanitat dins d'un carrer absolutament abandonat per un ajuntament de majoria absolutista cacofònic i cacistocràtic. I no és que em plante jo contra el món sencer, és que ara em veig amb cor de plantar bandera per poder seguir... 

I com ho he cossificat tot això? Doncs d'una manera ben pragmàtica i simbòlica. Tenia un escut propi. Ara he fet el gonfanó i la bandera i ací vos la presente. Ja voràs que tarda alguna mediocre capitania d'algun poblatxo qualsevol en copiar-me-la... 

Però què faig, no l'alce ben alta? Per suposat. Can Carrasca ara serà país propi i sense codi postal... Tu saps la llibertat que em donarà aquest tipus burocràtic d'independència?

I no m'entretinc més, que he de posar-me a fer relacions internacionals ara mateix. I m'he d'adherir a la Unió Europea, si és que em voldran... 

Si no m'ho passe millor perquè m'afecteu massa, pobrets veïns meus... No direu que no sé com entretenir-me! Doncs entre tanta parida, la realitat que bull és intensament immensa. Afortunadament m'embafa els vidres dels finestrals i m'impedeix veure-vos la realitat tan trista on vos arrossegueu.