Aitana, Ina, Clara i Enric. Cançons a la vora de la mar, vista des de Polop de la Marina...
Santrafel, a Nou d'Octubre de 2026.
Mentre tornava, port de Confrides amunt, ja massa tard per a tanta història, em vingué al cap que a la fi, viure és, justament això. Provar de resseguir camins difícils en plena foscúria i amb els llums alerta per si ve algú de cara no enlluernar-lo. Això segur que és l'empatia que ens fa humans. Desllumats com ens té el món... Arribava a Polop de la Marina amb una mica encara de claror i després d'un dia que, sent per oblidar, va tindre moments d'aquells d'intensa voluntat de bé, magnificadors per contrast del desastre absolut que ens envolta. Ara que ja estic bé de la picada de la taràntula al peu, i no ha estat la cosa cap broma, resulta que el meu institut s'ha convertit en una trampa mortal per l'esperit, pel mateix viure... I a sacsades com toca anar, i sense les forces necessàries per pegar a córrer en tantes direccions com m'agrada viatjar, m'he d'abraçar als pocs instants feliços que puc aplegar, si vull seguir viu.
Perquè ho dic sovint, i repetint-me em cresc: si m'alimenta alguna cosa, és l'art que em regalen, i de ple i amb abundor, els amics amb que eixa vida eixuta, m'ha estat, ves per on, generosa... Uns amics que no tenen aturador creatiu, vital, d'essència. I que comparteixen el seu bon geni i enginy, amb tothom que s'hi apropa. I jo, devot, m'atrevisc a treure'm el barret i, famolenc de bé i de bo, m'apresse a acumular-ne de belleses tantes al seu dins...
Heus-me ací de nou després de tants anys, a un Polop de la Marina net, molt polit. Circumstàncies desagradables que no citaré em donaren una esquerpa benvinguda. Tot s'aclarí, però, en trobar-me amb l'Enric a la porta del Pòsit. Des de llavors, tot conversa amable, amb tothom flipat per les salvatjades vitals que em demanaven contar i jo, absort amb la bellesa de la música que deixava anar el cello de Clara Dols mentre assajava... Li vaig dir a Enric que eixe instrument jo el tinc associat amb la gràcia vital que du la tendresa. Va parlar-me ell de les capacitats de certs instruments per atrapar-nos l'ànim i contar-lo...
I en un breu iàmbic, ens trobem ja a la plaça de la Puríssima, amb l'escenari ben parat. Pugen els quatre ans d'hora perquè la gent que s'hi agombola a les taules, festers de Sant Francesc sobre tot, que hui diuen que finen la celebració, ja du moltes hores de marxa i la nit refresca...
Senyores i senyors, Aitana Ferrer i Ina Martí a les veus, Clara Dols al violoncel i Enric Murillo al teclat i dirigint-ho tot amb ferma destra, presenten l'espectacle "Cançons a la vora del mar" per a tots vostés. Un viatge poètic a través de la nostra literatura poètica marinera a través de tries que l'Enric ha fet encara més impressionants a través de la seua tan rica com intensament cordial visió humana i musical...
I per a sorpresa d'un servidor, em trobe lliure entre un públic tan heterogeni com allunyat físicament de l'escena... I esquivant els patinets, quina nit els patinets..., vaig posant-me ací i enllà per fotografiar i enregistrar els artistes... Fins el punt que serà una de les ocasions que més he pogut fotografiear mestre Murillo, sempre arrecerat, com si tingués algun pudor després de tants anys d'escena, rera les partitures que sosté el seu faristol...
I quan tant Ina com Aitana diuen que el temps els ha passat com en un sospir, me n'adone que a mi també... I quin plaer escoltar de nou alguns poemes d'aquells que em són vera glòria tan ben entonats i interpretats. Són una gràcia en estat cèlic, aquesta gent. I llavors, mentre em conduisc entre els meus mareigs, me n'adone que si el temps passa, ho fa, amb ells, de manera tan gràcil perquè ells mateixos són bellesa.
No només les notes que deixen fugir de manera tan destra, la tria feta, el constant assaig, l'entonació exacta, la protecció davant els danys que l'oratge fa a l'instrument vocal, la cura constant d'allò seu... un TOT majúscul els fa a elles i ell també majúsculs. I sí, llavors, exactament llavors, veus que tot creix i floreix i fruita en un mateix instant. L'instant que es mostren en públic com a la bellesa que són. Una bellesa fugisera, intangible, etèria per efímera, il·limitada. Fresca com la necessària Primavera d'Hivern que vivim, que ens la fa viure fent-la certa...
Em venen moltes ganes de passejar de nou aquest poble... Algun matí d'aquests hi tornaré, n'estic segur... Fa tants i tants anys que tot m'ha canviat de lloc, però a millor pel que corprove...
Ara ja és massa de nit en massa aspectes... Elles ja estan ben a punt d'enllestir el treball en què el cor posen i que tan fàcil sembla, perquè sembla sempre fàcil que l'aigua puga dollar en la font, i no ho és gaire...
I vinga a rodar... Demà, Enric, per hui, estrena a Dénia una versió bandística del seu "El vell Montó" que ha de ser cèlebre i que espere poder escoltar prestament i amb delectança. Despús-demà actuaran a Onil..., què no m'aproparé jo a escoltar-los de nou? No només a gojar de la seua esplèndida companyia, no... És que la música que fan, m'encisa. Fet com estic a gaudir del fet musical, tot és fer, aquesta m'arriba de manera excel·lent perquè és la que he trobat més meua de sempre, aquesta i la tradicional, la que diuen que és "folc", la que... Em comenta Enric que ell va vindre a Polop amb la seua orquestreta a tocar en festes quan tenia uns quinze anys... I d'allò ja en farà... Cinquanta-dos? Doncs mira si és meua de sempre, Enric, que jo en tinc ara un més del que tu calcules que hi vingueres...
I ací, el "Criatura dolcíssima" de Joan Fuster, vist per Enric Murillo...
I encara una cosa abans de desitjar bona nit al món i bon dia i bona hora a qui ves a saber el quan i quina circumstància em llegirà... Molt, molt agraït els estic que hagen volgut incloure el poemeta d'un servidor que els vaig dedicar, a Ina i a Enric, un dia de l'any vint-i-tres que em mostraren tantes belleses de Sueca i Cullera... Resulta que hi havia dos versos que raspen a l'hora d'entonar-los, amb la vivacitat que ha donat el senyor Murillo a les meues paraules. No hi ha problema que per a això estem! Poeta de guàrdia com soc, trec la llibreteta, busquem localitzar el problema i a oferir solucions tot escoltant els suggeriments. És així com les coses de la poètica cantada poden anar avançant. Així que res, en tres mintus solventem el tort i ja tenim una nova versió de l'obra... Si tot es pogués arreglar així al trist món que aquest món ens fa malviure...
Si vols escoltar el meu "Li diré a la mar" musicat per Enric i cantat per Aitana i Ina, entra ací mateix...
I encara tindrem l'humor de fer un volt... Hora i mitja de camí de retorn a casa ens queda. Quins moments més deliciosos que atresorem... Au, mil gràcies, Polop, un plaer... I nosaltres, si res no passa, fins a despús-demà..
Comentaris