Ai low Saint Raphael... (I)

 

Santrafel, a dimecres vint-i-tres de setembre de 2026.

Abans, ja fa molts anys, tan ràpidament com passen, sabies que arribaven les festes de Santrafel perquè els veïns s'afanyaven a penjar pels carrers banderetes i garlandes i fanalets de paper primer, després de plàstic. Els de més possibles, afegien alguna llum per alegrar els carrers... 

En acabar-se la força del costum primer, veies penjar senyeres dels balcons i aquells cobertors blaus amb la imatge del sant patró i la llegenda dels vint-i-cinc anys que, ves per on, trenta-set anys després d'aquells vint-i-cinc, encara adornen, molt escardusserament alguna sotafinestra... Una n'he vist mentre anava hui caminant a treballar, la meua senyera, la de la veïna del segon, una imatge de l'arcàngel més nova i colorista en el carrer del costat i eixa història anglòfila que s'han muntat, feta bandera, del novaiorc santrafaelià que em mostra i demostra que tot es perd davant la puixança de les modes que, ves per on, somouen la soca en perdre l'arrel... 

Ara mateix, i sense cap mena de dubte, l'avís de la festa és el munt de tanques vermelles plàstiques que l'Ajuntament ontinyentí ha dipositat en alguns cantons i cam insegurs per tal de tallar properament l'accés al trànsit rodat de vehicles. Ja veus com varien els temps i els costums. Ara, és la prohibició o la regulació constant el símbol constatable per part del consistori... tant moodern ell. 

De la que es muntarà dissabte a l'aparcament de baix de casa, provarem de gravar vídeos. Vos aconselle, i fieu-vos d'un servidor, que vingueu a peu... 

I m'entristeix la veritat del món. 

Saps? Preferisc quedar-me amb la bellesa emotiva del record.