MilanoCortina, oh, oh, oooh... Crònica d'una inauguració olímpica massa...

 Santrafel, a sis de febrer de 2026.

Tenia jo molt d'interés en veure una nova inauguració olímpica, addicte com hi soc a tan alt espectacle. No em cal explicar que es tracta de l'espectacle de "màrqueting" polític més important del món cada dos anys i, a banda, sempre un apoteòsic aplec artístic... I ausades que en les darreres edicions han estat més interessants els jocs lumínics hivernencs que no els estivals... 

La cosa ha començat d'un avorrit...

No semblava la cosa massa espatarrant...

La primera història; després del magnífic desastre que fou el París plogut, amb elements que han passat a la història de l'entreteniment de masses refregat per l'artístic simbòlic representatiu i tal i pasquals, era cosa de veure si Itàlia, en la seua vessant piamontesa-veneziana més rica, podia apropar-se en qualitat o només en postureig... Després, la vessant organitzativa... Es parla molt sovint de la magnificència de l'art i el saber fer dels italians quan, en realitat, el realment magnífic és com saben i han sabut vendre allò que tenen, que ja és ben tòpic i, per tant, rebregat... Quan l'interessant sempre ha sigut la capacitat de ficar la pota per la desorganització i improvisació que ha caracteritzat aquesta gent ufana i superba en el xovinisme... Que hi haja dues ciutats organitzant el tuacte, Milà, grandiosa capital d'un pseudoestat secessionista, el poder econòmic major de la nació d'on han volgut sempre separar-se, i Cortina d'Ampezzo, la casolana vila pija per esquiadors de possibles que no passa de poblet en la serra amb ínfules... Massa capacitat d'organització calia. Massa oportunitat d'enviar-ho tot a l'ample...

Massa igual a tot... 

Ei, tot al contrari. Massa bé els ha eixit tot i massa sort han tingut amb l'oratge, amb la tria d'escenaris, amb l'aposta atrevida de fer-ho tot dues vegades i a nivells planetàriament diferents... San Siro a Milà com a escenari principal i el carrer major de Cortina que ha afegit una calidesa humana que en ocasions arribava si no fos perquè tot semblava plàstic, per a que m'entengues, com l'Entrada d'Ontinyent... 

Però ha aparegut el color i... 

Una terça cosa em preocupava... I sí, s'ha deixat sentir eixe toc mussolinià del maquinisme futurista del Marinetti i tal a l'estadi milanés. En una Itàlia cada vegada més capdavantera del retorn del fasci europeu, algun tic s'havia de notar. El "prietas las filas" de les banderes, la gelor absoluta de moviments de masses, la racialització alpina dels protagonistes principals. 

Estètica massa feixista... 

Sort dels esportistes, que s'han mostrat alegres, vius, diversos, absolutament lliures en el desfilar tan rar que, a un temps, i de manera i quantitats i recorreguts diversos, tenia lloc a Milà, Livigno, Pedrazzo i Cortina... 

Visca Jamaica! Sempre i massa!

Tot un encert en comptar amb escenografies comunes senzilles dins la complexitat d'adaptar llocs tan diversos. En primer lloc ha fet que tot haja estat, a més d'increïblement ben combinat en la realització, molt més àgil i divertit que en tantes altres ocasions, incloent la desfilada pel Sena darrera, que es plantejà bé i acabà d'aquella manera... Després, ha facilitat la presència dels atletes en les seues seus immediates on, demà mateix, ja estan competint. D'altra manera, donades les distàncies reals existents entre les diverses seus, no haurien sigut capaços tants d'ells de poder-hi acudir i, per suposat, viure un moment que deu ser tan especial en les seues vides. 

Ole el Bocelli... 

Per a mi, a més, ha tingut un punt especial. Poc sovint s'ha vist la neu real (o simulada, que ves a saber) en una cerimònia. I ací els atletes la xafaven... Simbòlicament diu molt, aquesta història. S'hi sentia l'hivern real. I això que els vestuaris anaven d'acord amb el fred que s'intuia, des de l'escalforeta de casa, en aquelles contrades dolomítiques. Ai... 

"Venga, a pasar por el aro...".

Només a tall d'exemple, la roba de l'equip de Brasil ha estat mostra fefaent d'aquestes dèries gebradores...

(Els més elegants, els mongols).

(Els més marcians, els alemanys)

Un servidor que es complau de la dansa, la tradicional, i abomina la comercial pseudofestera, n'ha quedat fart dels tants quadres insípids que ocupaven temps i gastaven diners... Tan gelat com l'actuació extranadalenca de la Maria Carey, fotent un "Volare" patètic. 

Ara que l'havien tornada a congelar, massa... 

Sort que la diva Laura Pausini l'ha contrarestada amb un himne d'Itàlia tan allunyat del xinta-xinta habitual de cavalleria que és que ha fet pensar en la meravella parisina de la senyora Dion. 

Massa himne, aquesta dona!

La resta, molt bona il·luminació, tot fugint dels leds coreans de fa huit anys i dels drons de llavors i del Beiging de fa quatre... Molt de gust amb les robes, amb l'homenatge multicolor a la cultura italiana que va de Boticelli i Leonardo i Verdi però quan s'ho passa bé és amb la Rafaella Carra i mesclant Maquiavel amb el disseny de la cafetera italiana de tota la vida... 

He trobat a faltar més Milà i més Dolomites i menys llocs comuns que pugueren ser dissonants justament per la seua autenticitat. La moda dels vídeos eurovisius segueix molestant-me. Però fer arribar el president italià, venerable, en un tramvia milanés conduït per Valentino Rossi, ha tingut el seu què... 

Massa grans!

He començat veient la retransmissió pel canal Teledeporte de TVE, i en pocs minuts m'he vist absolutament obligat a canviar-me a Eurosport a causa de l'absoluta imbecil·litat dels comentaris dels patètics presentadors del programa. 

Els comentaris de la cadena europea tampoc no és que foren per guanyar llorers, però almenys respectaven les músiques (per més que han donat la nota tapant a l'Andrea Boccelli amb el seu "Nessun dorma" puccinià), i per més que abocaren tones xovinístiques espànyiques, també parlaven, jo que sé, d'esport... 

O-re-lluts...!

M'han fet gràcia els punts d'humor buscat. Els cabets de Puccini, Verdi i Rossini ballant el "Vamos a la playa" dels 80 amb la lletra "Milano e Cortina"... Se't ficava al cap. I el mim de l'actriu, vaja, que ara no li recorde el nom..., sí, Brenda Lodigiani!, bé, explicant com parlen els italians amb gestos quan li ha fallat el micro, de deu... 

Vítol i vítol a sant Pinoccio! Vítol!

Ei, i impagable el Pierfrancesco Favino recitant, en mig d'un ballet acceptable, Leopardi... I també el raper Ghali (diuen que censurat per la melònica RAI, que no li ha tret ni un plànol),

Censura? Massa evident!

quan s'ha ballat seguint els mots impressionants del grandíssim Gianni Rodari explicant que podem esmorzar, jugar, treballar, netejar... Fer de tot en aquesta vida excepte la guerra... Els aplaudiments a Ucraïna al nivell dels xiulits a Israel, per suposat. Charlize Theron recitant Nelson Mandela, no ha fet un bon paper, no... Què més podria dir d'aquest enfrontament amorós i unidor de ciutat i muntanya? Uf, un fum de detalls. Que per molt que ho amagaren, que el pebeter principal l'encendria Alberto Tomba estava cantat, allà a la imperial porta de la Pau... Un disseny que s'obria i que no sorprenia en absolut després de les meravelles torxístiques de París i, sobretot de Rio de Janeiro, a la que s'assemblava però no arribava ni al joc aquest de la bola feta de vares de plàstic que s'obre i es tanca... L'imperial i fascista torxa de Milà front la mateixa en menuda de Cortina, amb el rètol d'un bar al darrere, el millor contrast aparença-vida de tota la cerimònia... 

Imperivm

Torxa a la plaça Major del poble, baix del Campanar de la Vila... 

Des d'ara, dues torxes, dues banderes olímpiques, dues d'italianes, quatre desfilades d'atletes... Tota estravagança és possible. Veurem com se les empesquen en dos anys Los Àngeles, que ja sabem d'avantmà que no passarà de ser una merda punxada d'un pal absolutament ben presentat pel Hollywood més servil als interessos que tinga Trump en aquell moment (per cert, xiulada massiva als esportistes d'USAr i llençar i al vicepresident Vance...), i, en quatre, els alps francesos que si fan com a París, podran quedar bé amb l'art i malt amb el políticament correcte, cosa que trobe d'allò més interessant.

Les models vestides de ninot de Michelin (Bibendum pels amics) revestides de manta sanitària per la banda de plata que encapçalaven els països a la desfilada milanesa duien el nom de cada estat participant, noranta-dos, escrit en italià sobre una mena de bloc de glaç més fals que un euro sevillà. Tant gelat m'ha deixat com el final apoteò... res, vingut a menys, dels focs d'artifici de falla vinguda a més de poble faller de tercera que han disparat en encendre la flama i prou. Molt de ballet de la pau, molt d'anell olímpic brillant, foguerer i boniquet allà en l'aire (sort que no els ha fallat com succeí a Atenes...), però els focs, que sempre omplin, no han fet un bon paper. I a Cortina ni una mala bengala; potser perquè no es creme i perdoneu-me el mal joc de paraules... Ha parat tot en pobre. A París, la pluja deslluí el final però el cant a la Piaf de la senyora Dion brillà com mai i oferí el tancament més èpic possible, impossible de superar pel mai... Ací, això, en pobre i coent... Però què li farem? Jo, afegir tantes fotos com puga furtar dels periòdics que ja n'han tret per acompanyar aquesta catarata de paraules, imatges i idees que m'he empescat. Cada dos anys m'incomunique del tot per gaudir d'aquests efectes publicitaris que mostren la combinació de mercat i art i política i que marquen l'alçada de tots tres en un merxandatge purpurinesc i confetitxer que no va més enllà d'esdevenir símbol. Ja veus si és important la xorrada... 

Un anell per dominar-los a tots... 

I jo, que encara crec en l'esperit olímpic... I per això mateix, per reforçar-me'l, he apagat la veu quan han arribat els segurament pastosos i, això sí que ho sé, llarguíssims dels qui paguen i fan i els qui treuen profit.

Si la montes a ple dia i al mig del carrer, després no vulgues mantenir el misteri... Fins el tato sabia que anàveu a passejar la flama més que a París i més que els anglesos a la reina morta... Massa!

Au, que comencen els Jocs, ja catalogats com dels més corruptes, insostenibles, antisocials i improvisats de la història. És el que té el fasci, que tot és cartró. Massa...