A Real, aprenent d'Alfons Cervera amb l'excusa del seu "Maquis"...

Santrafel, a tretze de desembre de 2025. Santa Llúcia.

Quan el tio Paco va dir-me que una de les activitats que l'associació Josepa Blasco organitzava a la Biblioteca de Real la presentació del llibre "Maquis" d'Alfons Cervera, mare... Vaig marcar-m'ho en vermell al calendari de necessitats del mes de desembre! Això sí, va sonar-me molt rar. Paco, vols dir? Si el llibre, què tindrà, vint-i-set o vint-i-huit anys? Ara presentar-lo? I es va riure, i rient, entremaliat com sempre, però des de la bonesa càndida de qui se les sap totes, ja sabia ell que jo arribava a entendre què volia dir... 

"Mera", vaig dir-me, tot va a bon vent. Una oportunitat única d'escoltar un narrador imprescindible, cronista dominical constant des de fa tantes dècades, d'un món que, si es salva, és per com ens el conta. Fa tants anys que no l'escolte, el senyor Cervera... I si, a més, puc mercar-me el llibre, que no l'he llegit malgrat la seua fama, bona crítica i èxit europeu que suposa..., doncs, res de millor, no? A més, el tema sempre m'ha interessat. Encara una altra, m'abelleix veure en acció els somriures i les complicitats que Paco i Pepa han trenat per tants anys amb l'Alfons Cervera. Me n'han parlat tant, tant, que ja és com si el coneguera... No hi ha dia que no estiga amb ells que no isca l'Alfons, sempre de manera afable, curiosa i de saó, en la conversa. El tenen, com convé, com un tresor. S'ho val... 

 

¿Què podré destacar sense faltar a veritat de l'allau bo de temes, propostes, intencionalitats, reflexions, seguretats, incògnites i recances que va abocar-nos amb aquella veu tan ben modulada i ferma i aquella intel·ligència que sap expresar, i de manera clarificadora i autoresolutiva, tot un món intern, un ofici tan ample com fondo, una estima pel món immediat tan abraçadora? Tres hores de conversa, vora tres hores, donen per a tant, però mai no per a massa... 

Empeltant la vivència escriptora amb l'anecdotari de qui escriu i la realitat vital del com escriure, passà un temps que als present sé que va enriquir-nos. A mi moltíssim... Des de la idea del com és realment la memòria històrica de selectiva, reomplidora d'uns oblits necessaris, seguidora de la pròpia comprensió personal que ens fa més polièdric encara qualsevol succeït que voldrem recordar... L'exemple de com contarem demà cadascú dels setze assistents aquesta trobada va complaure'm, des de la seguretat meua que hui mateix, en dormir-la, aniria a contar-la. Què pensaran del que dic els companys de la taula parada de ganes d'oir i, sobretot, de comprendre... Jo mateix que m'oblide del tot vull per ací anotar-ho per evitar-me demà no tenir on poar... I com és de bonic el mester de, en oir, més aprendre... 

Va explicar l'èxit de la novel·la a partir que fou la segona que tractava el tema de la guerrilla antifranquista immediata a la derrota republicana i que s'allargà a les nostres serres, vora poble, vora la vida vertadera, perseguits pels llops guardiacivilers d'aquella manera fins que en el 51, quan ja el Franquisme fou protegit com anticomunisme eficaç per la guerrafrèdica Nord-amèrica, va desfer-se en oblits que ha costat recompondre, fins i tot personalent. L'Alfons Cervera que va inventar sense massa més base que el que havia aprés al poble, llegendes i por, tot el món maqui, resulta que va apropar-se del tot, diuen que el que més, i ho diuen els mateixos maquis, al seu món. 

Ell ho valora a partir del fet de la immediatesa a la vida real que era aquella vida de fures, paral·lela en temps i lloc al món que voldrien. Jo que devoraré la novel·la en poder descansar de l'horribilitat de l'ofici que em dona de viure en el físic però ja no, i res, en el referent a l'esperit, em permet dubtar-ne fusterianament. 

I sospite encara, i no em costarà reconeixer-me equivocat si l'erre, que per més que el senyor Cervera volgués fer una novel·la cívica, ha d'haver-hi una èpica pròpia, una exaltació potser involuntària però sempre convenient, d'aquells fets que han refet a partir d'ell les memòries d'uns protagonistes que ell confessa que poc sospitava. Havent-los escrit la vida que ells tenien sense tenir-los presents en carn mortal, el premi moral criador el fa demiurg admirable pels qui ens atrevirem a entrar en les seues pàgines... 

Va complaure'm massa més del que jo podia ensumar-me el seu modus operandi escriptiu. Ara va i em diu que no es prepara res i tira a doll sobre la pàgina en blanc que no sap témer... Recontra, a la manera del mestre Maragall, que esperava rebre la inspiració en ser que treballava, la divina, o del senyor Picasso, que preferia la més laica de la suor treballística. I jo que pensava que un servidor era una rara avis per actuar, a la bandolera, d'eixa mateixa manera... He, he, he... No podré mai criticar, ni ho voldria, i mestre Cervera va assegurar que tampoc, qui es prepara fins i tot l'arquitectura de les comes i fa bastida per sostenir els sintagmes... 

Però allò que et ve, que és més fort que tu i ho has de treure en escriure-ho, que no t'allibera i que només suposa que voluntat no de crear perplexitat sinó per tocar el voraviu de qui suposes que llegirà... Ai! 

La literatura ha de generar espectatives i resoldre preguntes, no deixar-te en eixe ai que t'acabe de llegar i que potser quede indefinit... Però ha de molestar, emprenyar en el sentit de no cercar consens sinó diàleg, discussió de la del verb discutir amb discrepància, la que ajuda a créixer... 

La pau dels cementeris no s'escau ni a allò que escrius ni a la societat de la banalitat, del postureig, del quedar bé amb tothom (quin impossible més nefast, tan com perjudicial per a l'avenç humà...), del callar per no ofendre... I això en l'època dels ofesos on ens trobem, té mèrit escoltar-s'ho a cau d'orella. Molt de mèrit.

És el llibre que ell volia escriure de la por... De la por feral. D'aquella que no pots explicar, que s'hereta de les foscors de les cases, de les solituds no desitjades, de l'autoafirmació davant el buit de la foscor, qualsevol foscor. Això sí, canviant el terme comparatiu del Maqui al Guardiacivil, faltaria més que per això cadascú és amo de les seues pors, a més de víctima. I per decisió personal, és així com li calgué fer-ho. I el premi han estat els tants lectors. Jo en seré un de nou. La conversa no em calia per fer-me connivent, no. M'ha estat útil per a seguir les creixences tot i veient que compartisc molt més que no podia suposar amb aquella dèria de voluntat de creació, des de l'ofici, de misser Cervera...

Un encert majúscul la proposta, cada proposta està sent-ho, d'aquesta gent realenca. Quin goig poder gaudir-les. Són saba que renovella les meues malaltes branques i em donen esperances de prémer més la terra per tal de fer-me-la pujar per tal de vitalitzar la vida... 

Després, passàrem en tornar cap a casa de Paco a veure el nou centre cultural que l'Ajuntament de Real està enllestint, i no allargàrem massa més la vetlada. Realment anit vaig arribar, entrat ja el dia de santa Llúcia, més que esgotat a casa. Molt més. És el que té la voluntat d'absorbir d'aquesta terra bona que tan esparsa com difícil de trobar és en l'ahui... Quan un llibre és escusa per al molt que pot contar-se de com roda el món per part d'un dels seus engranatges, quin luxe esdevé l'escoltar-lo amb bona atenció...