Sobre les pintures de l'ermita de Sant Antoni de Baix, de Bocairent

Capítol II

Santrafel, a dijous 16 de gener de 2025. 

Quan les pintures de l'ermita gojaven de compliment, color i llustre, seria encaterinador obrir la porta lateral del menut temple i, amb la llum que entrara amb nosaltres i la dels ciris que la pugueren pujar, trobar, al davant mateix, el pany llampant de paret que tant podria aborronar-nos en entendre'l. En saber-ne les significances ara mig esborrades d'aquell mur humitós i de la memòria desconeixent amb creixences de qui mira... 

Heus ací el sant Antoni de les Barbes Blanques, titular de l'obra, l'indret i la partida. Ve crescut en grandària que és com en l'abans, i també sovint en l'ara, s'atorga importància al protagonisme absolut. Ve nimbat i, acampanat com se'ns el representa, no està gens estàtic, que es gira violentat tot mirant cap a la seua sinistra mentre que a la destra sembla rebutjar un paisatge urbà amb ponts, arcades i un temple elevat sota muntanyes que serà, potser, una Jerusalem Celest bocairentina? Un qualsevol genèric d'on voldrà fugir per a trobar-se?

Què serà allò que li fa obrir encara més els tan esbatanats com també esborrats ulls per la sorpresa, allà a l'esquerra seua? És el vici divers del món mundà que me'l torna a temptar, a apalissar i a turmentar com a tantes vegades l'art humanal ha volgut representar-lo. Un cas foscal amb final ben lluminós d'aquella seua vida que ens ha arribat narrat pels deixebles, tants, que després el seguirien en la vida eremítica enllà a la Tebaida deserta de l'Egipte de llavors, com també a cada després en el temps que fins i tot tan prop d'ací s'ha donat en monestirs d'adob o bé rupestres. 

Els dimonis que cremem en la foguera i la semblen justificar, atacaren durament el sant en el seu silenciós viure, i l'atragueren al plaer també, a través de la temptació dels sentits. Veus ací la ira, l'enveja, la gola, la supèrbia, la peresa, l'avarícia i la luxúria com es rebreguen i creixen davant l'Antoni? S'alcen en forma de drac clàssic amb set caps de verdor atemoridora pels creients que s'hi acostaven quasi a les palpentes, o del meravellat imaginatiu que hi trobava complaença en l'aventura... "Tunc daemones in formis variis ferarum apparuerunt" i, en apareixer tals dimonis amb formes tan diverses, diu la Llegenda Daurada, me'l desgarraren... 

Però una llum immediata, vinguda des de dalt del cel, feu fugir tots els mals enemics satànics i recuperà el sant d'aquella tomba física i moral on me l'havien davallat. Era el Déu que s'endevina a la nostra dreta, al dalt de tot i entre núvols. Antoni li conversa: "On hi eres, bon Jesús, que no em socorries?". "Ací mateix jo és que m'estava, Antoni", li respon aquell seu Déu inspirador, que segueix alenant-li; "però volia veure't lluitar; i a fe que has estat valent. És per això que t'he guarit i, des d'ara, escamparé pel món la teua glòria"!

La llum de Déu me l'omple, el sant, que sembla apartar-se ja per sempre dels dimonis, penats ja tots els seus pecats ací a la terra ciutadana que segueix, fins que del tot s'esborrarà la imatge, rebutjant.

Ai els Dimonis, que com no poden amb ell, estoven també el pobre porcellet, que truja era... Si et fixes, encara un d'ells, armat amb una arma angulada, li estira fortament la cua perquè no fuja cames ajudeu-me, l'animal... Un punt còmic aquest bén usual en les representacions diablesques que han acompanyat, pels segles, el culte devocional de l'ermità més nostre. Tan veí i company que en ell ens hem vist i trobat en pecat i virtut i l'hem fet com a nostre. Per això segueix fent l'ullet a les joves i carassant les ancianes, jugant a les cartes i envidant encara el dimoni juganer que se li plante a la partida, guardant els animals de pèl i de ploma, governant-nos l'oli i omplint-nos el graner i el cup..., i guarint-nos de qualsevol mal en ser vencedor de la lluita amb tot dol que ens turmentara...

Capítol I

Santrafel, a 17 de gener de 2024.

Conta la llegenda que, quan sant Antoni abat era nou en això de ser eremita en el desert, visità sant Pau, que ja duia seixanta anys en l’ofici. Cada dia un corb li duia mig pa de part de Déu perquè s’alimentara. Aquell dia, el pa fou sencer. En tornar-se’n al seu no-res, Antoni girà el cap i veié que dos àngels s’envolaven cap el cel duent entre ells l’ànima del seu mestre. Se’n tornà i el veié mort, agenollat. Havia passat d’aquest món pregant, l'home... De sobte, aparegueren dos lleons. Lluny d’atacar, cavaren un clot en aquell lloc. Antoni, bon deixeble, diposità el cos al fons del sot, i li donà sepultura.

Els lleons que tapen la tomba, el corb ja sense cap pa al bec i Antoni que beneeix el mestre mentre sosté uns escrits que recita, són presents en aquesta representació de la sacra rondalla en una de les precioses pintures murals de l’ermita de Sant Antoni de Baix, a Bocairent (la Vall d’Albaida). El detall és tan interessant que fins i tot reflecteix, al rosari del difunt que hui commemorem, la creu Tau que, com aquell pa, compartiren els dos anacoretes.