2024. L'any malentés...

 

Santrafel, a dimarts trenta-u de desembre de 2024. Diada de l'Home dels Nassos.

Mentre de bon matí, assegut en aquell rastrell del Pla de la Font, anava menjant-me l'entrepà tan grat de llonganissa i botifarra amb què salude cada any la meua estimada Fira i, al campanar, sonaven les nou del dematí, anava pensant que sí, que l'any estava sent massa difícil i que si m'havia embolicat del tot amb ell els peus i anava jo caient a cada dos per tres... Però no era cert, no. Ja era conscient llavors d'una gràcia que només se m'ha confirmat en els darrers dies. L'any, l'estava malentenent. Dolent? En absolut. Correctiu en tot cas, i a fi de bé. Com si la justícia del rodar del món estigués fent-me el favor de la meua vida. El fum de dolences certes i malediccions suposades, o per confirmar, estava sent l'incentiu necessrai pel meu més fort canvi personal. Tot s'arreglaria amb paciència. I d'això, ausades que n'he demostrat tindre...

I és que,  l'any vint-i-quatre, havia vingut per treure'm de polleguera en tants sentits com se'm puguen suposar i, una vegada fet estelles de veritat, reconduir-m. Ara ho veig; una vegada sanat de tanta trompada, aquest any em facilitarà qualsevol vida futura que emprenga...

I això que encara no havia vingut el pitjor, amb el novembre... 

Novembre. Mai en els meus anys he passat tal tràngol físic, mental ni espiritual... 

I mira que certa amiga que d'aquestes coses en sap, em deia insistentment que aguantara perquè, després de despertar d'un quiròfan que jo estava convençut que seria conclusió, tot en mi canviaria i a bé; i així està sent. 

Arribe al darrer dia de l'any sense poder caminar massa perquè hi ha alguna ferida que encara m'ho impedeix, però l'ànim es troba en creixences, fins el punt que m'importa un res tant del que abans i fa no res m'obsedia... I ara, on està la depressió de tants anys que no la trobe?

I sí, el mon és i seguirà sent un desastre. Val. Però i si jo no puc controlar el frec del tot que du i que amb mi no va, per què preocupar-me? 

Ara que de veritat he conegut la gent que m'envolta, en la necessitat diuen que això és el que passa i que les decepcions se t'atraganten per inesperades, ara dic, sé que en el vint-i-cinc m'he d'acoblar a les meues noves vides, que són ben noves de veritat. Que jo mateix m'estrene. I no soc ja el d'abans sinó el de des d'ara.

Anirem anant, poc a poc ara, i amb gana de món després, estic segur. Ara s'enceta el nou procés de retrobar-me... Tal i com m'havia oblidat, cada redescobriment ha de ser de joia certa. I allò que vinga, ho agrairé de debò. Ha de créixer més natura a partir de tot el que he descimalat o l'oratge del viure ha assecat del meu voltant. 

Vull fugir d'aquells tants narcisos que no entenen el dol dels altres, el meu també, que el menystenen o minusvaloren i, sovint, a més, proven de validar-se des de la supèrbia, invalidant-te del tot. 

Vull donar-me el meu temps per sanar escoltant-me, anant de poc a més i al ritme que em marque el meu viure, la meua necessitat, en direcció al meu goig ple. I compte amb l'ajut ara sé que total d'un grapadiu xicotet de personetes que s'han desviscut per mi. Més enllà de saludats, coneguts i pressumptes amics, és ben cert que la família millor és la que el temps destria, i que ben bé pot fer-se bon embotit sense cap sang...

I qui no s'explique les meues noves prioritats, potser és que jo no haja estat prioritat per ell.

I no seguisc, perquè de l'any m'ha de quedar bona memòria i no vull fer més plans ni propòsits de futur que no siguen el seguir vivint des d'un jo, que vol fer i que, en trobar com fer-ho, tornarà, i amb això tindria jo prou, a somriure.

Per això, i perquè em quede el record del què he viscut, ara llistaré, només, un seguit de moments, de sensacions, d'intensitats, que m'han marcat. Van més enllà de l'agraïment dels benifets de cada dia i de la seua senzillesa. Eixos, per la bonior de l'oratge dolent de la salut, no els he pogut copsar, emboirat com he estat la major part de l'any amb tantes malvestats, amb tantes...

La millor sensació de dos mil vint-i-quatre va estar la primera dutxa, fredíssima, que vaig poder fer-me a casa. Faltava molt per a la finalització d'unes obres desficaciades, fondes i eviternes. Amb aquest símbol, completat ara al reredesembre amb el primer ús conscient dels meus foguers, una nova època em començava, i ha estat cert...

Vaig adonar-me'n que havia eixit del quiròfan entre convulsions i calfreds increibles que, en no res, es transformarien en un insuportable dolor al pit fet d'aire... Poc a poc. Tornar a casa, pujar les escales que tant temia, seure al sofà... Tumors fora? De nou viu.

Arribar al Sexenni en flor i trobar-me el meu nom, el meu llibre morellà en gran, i duplicat i tot, va arribar-me molt més endins que tanta cosa possible... 

Quan li donaren el premi a Abel, quin orgull... Què més puc dir del xicon? Al tio li cau la bava... I que dure!

Vaig voler provar-me, quan ja poc podia, i vaig reeixir... El Corpus de nou lluny de casa, i prop també. Un dia miraculós davant la que se'm venia damunt. L'he recordat sovint...

Després d'entrar a les entranyes de la terra al mític enclau de Ojo Guareña, vaig buscar la carrasca sagrada de la merindad de Sotoscueva en un dia de calor plena. Vaig seure, i vaig posar-me a escriure en pau...

Un dels treballs més rebonics de l'any, haver participat en el disc novell del tio Paco... Gràcies! En poder eixir de casa, tu i Pepa sereu els primers que visitaré...

Trobar-me al capdamunt del castell de Frias fou una fita, amb tan mala salut com arrossegava, acomplir un desig tan infantil com anyat...

I quan Salvador Sobral va posar-me el micro al davant diguent-me que feia jo molt bé el pardalet... Ai... 

Veure nàixer l'Ebre, quin goig inenarrable per tot allò que per a mi ha simbolitzat el riu...

Viure una fira de dol, intensa i amargant, després de la famosa dana, va somoure'm... 

Retrobar-me en el meu paradís personal de San Martín de Frómista, on la bona gent amb qui vaig trobar-me va fer-me oblidar el tràngol primer de fa tants anys amb la toxicitat que m'acompanyava. La gent que t'estima és sempre àloe per l'ànima... 

Convençut estava que seria l'últim vol que jo... I vaig seure i, sense adonar-me'n, ja tenia els dos quartets i l'inici del primer tercet... Ei, que fins el pròxim encara és el darrer! Però aquella sensació d'estima profunda una vegada tot acabat i jo sol a la plaça...

Vaig trobar un nou lloc meu, un mi mateix senzill, assegut al pont "de las Puentecillas" a Palència. Si vaig trobar indrets...

No sabria dir-te el perquè, però el concert "Pangea" d'Abraham Cupeiro a Biar amb l'estimada banda del poble, va enriquir-me molt i massa... 

I quan aquell senyor ens explicava a l'ermita vellíssima de San Pelayo a Perazancos, i li vaig dir que em perdonara, però potser allí havia hagut un rellotge de sol, mire'l... Com si jo ja hi hagués vist l'hora fa molts segles...

Malgrat tots els malgrats, hi ha vegades que veig que el meu treball continua agradant-me. He dit que malgrat... Hi ha bona gent al meu nou institut. Podrem fer vida?

Arribe entre foscúries. Em costa arribar a Santa María de Rioseco... I de sobte, només entre, del temple, ix la meua melodia més íntima i antiga, cantada per una soprano seguint un cello. Pensava haver arribat al jorn del Judici... 

Poder tornar... Hi haurà res com l'ambaixada de les tomaques? Home, la Diana...

No diré l'on ni què passà, però l'experiència va marcar-me. No per la mort, sinó per la vida que...

Després d'haver-lo passejat tant i per força, he arribat a trobar alguna bellesa compartida. Podré algun dia fer les paus amb el meu poble? Segurament sí, perquè qui m'està fent tant de mal des d'ell, també li l'està fent a ell, pobre meu... I encara els aplaudeixen, entre altres coses, per això mateix. 

Esgotat i tot, va enamorar-me La Olmeda, a Saldaña. Què vaig trobar? Referents de l'ahir per a l'ara després... 

Efectivament, la Diana... 

I un dia, les putes obres del magatzem que l'Ajuntament d'Ontinyent havia muntat davant ma casa, desaparegueren i vaig poder escoltar, per fi, el silenci. Quant de mal ens ha fet el jorgisme. Però el superarem. Al rei li queden ses hores... 

Tan emotiu em fou trobar-me aquesta columna a San Andrés de Arroyo, que me la vaig dur a casa i ací la conserve... 

El meu cos necessitava veure, com dient adeu. Però de ben segur que era un fins aviat i veurem com replantejarem les coses...

Potser el millor moment de l'any, d'aquells tan senzills com passen, però que duen darrere una càrrega immensa, succeí fa poc, quan una persona molt estimada em digué que havia acabat el seu període de radioteràpia i que el càncer quedava ja darrere...

I poc més diré més que adeu, any malentés i poc viscut... Gràcies per haver posat cada cosa al seu lloc i les canyes al bancal perquè cresquen, en no res, les tomaqueres d'un futur que buscarem redó... Gràcies als qui heu estat sempre ahi, especialment, i em cal consignar-ho, a Juanjo Alcaide i a Isabel Gumilla i la seua família. A la meua germana Noemí i a Pepa López, que tots els dies, tots i sense falta, m'és un gran suport moral. I als qui em crideu, m'heu visitat, parleu de tant en tant amb mi, m'escriviu i em llegiu... 

Bon any que vindrà. Que descanse, com ho faig jo ara, el vint-i-quatre incomprés.

PD: t'has fixat, tio Sergi, que quan més feliç has estat és viatjant? Poc has pogut fer-ho enguany. Ves triant destinacions que t'inciten a aprendre per a quan ja no estigues de baixa...