Vint-i-cinc anys que vaig ratllar aquella "Dansa de la Mort"...

 

Santrafel, a Dia d'Ànimes de 2024.

És l'hora del capvespre que ens durà al tres de novembre. Ja fa molt que ha acabat el matí d'Ànimes i diuen que prompte plourà de nou malgrat la tanta llum tardoral que amera la vesprada. Ressona a cada racó del món nostre el lament pels tants morts i per si no tinguérem prou amb el dol oficial i tanta commoció a la nostra consciència, hi ha qui vol imposar el silenci com a consigna amb l'excusa trillada d'un respecte que és impossible perquè, en ser com som, expansiu, valencians com alguns bé dirien, en veure'ns vius fem comboi de la vida conscients que és això just el viure, un instant fet d'un vidre que en trencar-se ja està, i d'on bevem...

I és pels segles que Mort ens atrapa, i ens genera la por al sovint de tant dubte del ser, del què fer, d'on irem, què serem que genera temors, explicances, rondallari, religions, mercadotècnia variada: tradició.

Ara fa vint-i-cinc anys, sent jo tan jove, preparàvem amb un alamont de gent una representació parateatral basada en antics clàssics medievals que reinterpretàvem al nostre parer i ha seguit fins l'ahui. I per tantes raons jo lluny d'ella. Vaig ratllar perquè hi fora cantada un rar text poemat amb fragments trets d'aquella paret que, llavors poca gent coneixia del Convent de Sant Doménec de Morella i que, ves per on, acabà sent una versió d'un cant coral de mort ben semblants als tants altres del temps, com per exemple el del tan conegut Llibre Vermell de l'estimat Montserrat... Me'l vaig treballar de valent perquè puguera ser interpretar per un cor femení i altre de masculí que en dos moments cantarien ensems, i dues veus femenines perquè dues serien les que hi actuarien... La petició del director musical del projecte vaig atendre escrupulosament, i, pocs anys després, va ser interpretada.

Com tot passa, fa poc vaig mirar cap enrera i, d'entre aquest passat temps, vaig notar que feia ja un quart de segle del joc. I tan vell com m'he fet que, possiblement no puga arribar al desembre de la fi de l'Advent i, si arribe, ho faré ben baldat tant de cos com d'esperit, vaig decidir encendre les atxes i tirar d'una vegada cap avant tot trencant el meu silenci estricte de lustres. Si cal fer alguna mena de record personal ha de ser el Dia just de les Ànimes beneïdes...

Amb l'amic Juanjo Alcaide que no hi ha qui l'ature, hem représ endavant aquell tan trist escrit que ens avisa que Mort està ací, i ben a prop i seguida, per a, ell, maquetar una mena d'Auca amb el text i un vídeo també, i, jo, efectuar una revisitació necessària del poema i ratllar un seguit de dibuixos que m'ha suggerit aquest batec més meu, amb l'estil tan naïf dels dibuixos-gravat que fa vint-i-cinc anys jo més feia. En ells parle de cada estrofat, però també del fet Mort-tradició, per supost, i el que en mi s'encomana aquests dies: una por feral a una confiança absoluta, i més enllà de cap record de la traïció, de l'escarni o de l'exili forçat, una necessitat de fer front al que m'ha ensenyat, justament, el costumari del que és Mort al meu poble... 

Ací tens el vídeo i l'Auca que fan dansar Mort mentre Mort, com ha fet sempre i ara sembla que més, ens senyoreja...

Jo soc aquell que, en un atac d'ignorància i mala fe, titllaren d'escriptor catalanesc i cristià, al segle XI, escrivint sobre Mort, a un llunyà Hins Untinyân musulmà. I a orgull que ho porte.