D’Ontinyent des del riu d’Ontinyent...

Santrafel, a Diumenge de Fira, dèsset de novembre de 2024.

Ha presumit de sempre el meu poble d’unes fonts que no eren tantes i d’un riu que el feu créixer abans que l’oblidara del tot. En la festa arriba a lligar estretament la nissaga amb la claror de l’aigua que tants anys tèrbola ha baixat, i encara baixa quan hi ha aigua...

Baixe a caminar, molt espai perquè estic molt cansat, a vora el riu. Vull visitar les tantes obres que al seu voltant han anat desenvolupant-se. Fa ben poc, baixava per comprovar, o millor corprovar, com havia anat aquella obra faraònica de la invenció de la muralla de Tramuntana. Vaig quedar esmaperdut per la feina ingent alçada, per l’esforç que s’ha fet en ordenar aquella immundícia que havia resolt heretar-nos els segles d’omissió veïnal d’aquell tresor... I mentrestant, el ridícul encastat de l’ahui postural d’uns polítics que no saben fer sinó és mesclant a una mesura de calç, tantes d’arena, un ascensor al no-res mentre tanta, tanta cosa falta encara...

Vaig decidir, però, no escriure res sobre aquesta muralla fins que no moguen un sagramental amb la inauguració televisada aquells que d’aquestes coses solen esmorzar-se. No tardaran. Ja hi ha munts de saorra esperant que els aplanen abans que el públic festiu i perbeurenc faça acampada en el solar de Tortosa i Delgado amb les carpes hostaleres que tan embruten la idea del que fou la festa del Bou... Llavors, si encara tinc forces per caminar-me, pujaré a cada indret que han establert, em miraré el pas de ronda que tant m’atreu i que, per fi, unirà atzucacs que esdevindran carrers... I sí, segur que caldrà agrair la inversió i l’interés per activar-nos la memòria i fer d’aquell indret, novament vida. Serà potser l’únic moment que un servidor podrà dir res de positiu de l’actual desgovern municipal? Ja veus que no, que ni govern me’l considere atenent a la superba mantinença de querències absurdes mogudes per l’aparença a partir del tan poc o no res... Davant de ma casa, on sí es viu i es navega a tall de port tanta nau quotidiana, sí que calen camions de saorra i caporals portuaris que ens aclarisquen el viure.

Dona'ls trellat, patrona de la Mariola, i que facen com ens cal, no com els cal.

A més, després del passeig per la Cantereria per anar a veure com ha quedat l’eliminació de la seua part baixa, no em queda més remei que reconèixer que no és que no tinga ja fe en les obres, no..., però els qui les fan... Ausades el... Bé, anem baixant. M’ature a fotografiar el riu, les lones negres que diuen que ens ofegaran les canyes... Ja veus tu els de la Confederació del Xúquer com queden dins la cultura popular! De posar-te multa si les collies, que diuen, a ser ells qui amanten les lleres i riberes...

Hi passa aigua, que ha plogut. Gens a comparança de les onades de tragèdia de barrancats propers. Però poca vida hi veig. La gent, per l’hora del meu transitar o treballa o és a fira. Hi ha silenci...

Ontinyent no ha estat mai bo per caminar. Els sacralitzats motors ens han alçat a nivells estadístics increïbles i la seua dominança ha estat de sempre jou. I més en concentrar cap a Llevant tallers i empreses. Poca sort ha hagut a l’hora de procurar accessos que absorbiren tant de riu. Dos grans ponts almenys hem vist alçar en les darreres dècades... Però de sobte la consciència política comença a canviar i, amb l’excusa de tornar la terra a qui la camina, lloable ideal, comencen a plantar arbraria i a eliminar llocs d’aparcament. Això sí, sense procurar fer aparcaments. Tot pel poble però sense el poble com s’ha fet sempre, quan manaven il·lustrats o la mediocràcia recent. I així pel sempre...

... I ara, se’ls ocorre fer magnes aparcaments saorrencs que anomenen “dissuasoris” a cada afora, però me’ls malmunten i pitjormantenen... I per més que vulgues, el guirigall és fort i la prepotència no escolta. El poble vell no té accés i ja es despobla, i cau a trossos corcat per eixa podridura verdenca que tan identificada tinc al meu cervell per l’olor que exsuda... Els barris es despoblen de la vida que era per abraçar-ne una de nova sense serveis. I les fàbriques que no hi ha, les del Llevant, ara concentren tota mena de serveis, lluny de l’a peu, i eleven a necessitat peremptòria el vehicle a motor...

Passejar pel costerut Ontinyent, no crescut entre barrancs sinó bastit sobre ells mateixos, sempre m’ha estat difícil. Per més que l’he estimat, n’odie el lleig que me l’han fet, tan lleig com complicat, i caminar-lo m’és tarquim que rosegar. Heu provat, encara i entre voreres més amples i amb arbres condemnats ja d’avantmà a sa mort, tants d’ells i amb tants d’exemples, a caminar sense que la presència del tràfic motor siga possible?

He admirat pels anys pobles amics de tants amics de poble que, per caminar, o tenen un bell espai per fer-ho o, en quatre passes, es troben amb camins mirífics on tirar a anar anant... Fins i tot és el que em va aconsellar fa temps que fera aquella doctora... Pilla el cotxe i ves-te’n allà on pugues caminar de prop i be tornar. A Ontinyent són quilòmetres els que cal fer per poder trobar sendes d’aquestes. Cal eixir primer del laberint de murs que hem alçat per protegir la mil·lerita de natures mortes que nomenem “casetes”...

Sempre he pensat que davant el tant d’obscur hi havia un camí per provar, i era el del riu... Un riu del tot oblidat que només recordàvem per a bé en les festes i per a mal quan tronava santa Bàrbera i allò es convertia en un desficaci d’aigües brutes i braves que destruïa la Cantereria Baixa i, en l’actual tessitura sociocultural, ens deslluïa... Com? Doncs les càmeres de les televisions que, fàcilment aparcaven per abocar-se sobre el Pont Nou per treure imatges certament descontextualitzades però de terror innegable que acabaven espantant el món sencer...

Jo, des que es va fer caminall de les sèquies que hi ha entre el Pont Vell i el Carril de la Costa, aquell fragment de món incert i inconegut que passa davall mateix de la immensa mola d’albarís que és la Vila, tinc a bé passejar-me les hores perdudes. I guanye amb elles benestar agraït. El riu... Potser l’únic lloc on Ontinyent encara m’és poble. Baixe des de Santrafel cap el pont de Santa Maria, gire en redó per baixar el Carril fent gir vora les Carmelites, i vaig davallant entre la tristesa del record del que allò fou i que, ni tant sols és literatura perquè ningú no parla ni ha parlat d’aquell carrer que eren fàbriques, una costera immensa on els majors em contaven que anaven a escoltar els renecs dels traginers quan feien pujar els pobres matxos carregats de mercaderies, i es travaven... A mi, sempre em durà el dolcíssim record de l’espera del patge Jacobo que venia anunciar, per la Costereta, que els Reis vindrien per l’altra punta del poble, ja veus tu els capricis del món màgic, i encara hi guarde el regust de les garrofes als llavis... Que acabàvem menjant-nos-les nosaltres abans que no trobarem els rossins reials. M’ha caigut el món hui en arribar a la font del Carril, al capdavall de la costera, i trobar-me-la així. Res del que fou. Com cou com és. Sense boquera i amb unes aigües que, de tant rovell, mouen al plor...

També em complau baixar-me pel Camí dels Carros i, en arribar a la fornícula de la Mare de Déu d’Agres de la torre Albarrana, aturar-me a veure el Pont Vell i la Vila. Els arbres tapaven la tanta merda del penya-segat, ara hi ha muralla... I des d’allí, a plorar com la Cantereria ja no és el que era, i, sobretot, en arribar al llavador, on sempre solc seure, prendre aire per seguir camí endavant, per la part baixa i inundada... Recorde aquella matinada de riu alt que vaig baixar a fer fotografies entre el fang, i em vaig quedar, veges tu, sense la càmera... Per cert, ara que veig la creu de ferro sobre versos de fidelitats castellanes que m'esmussen..., i on estarà el Crist de pedra, original de Carlets? Què se n'haurà fet?

I des que més o menys pots caminar per la banda de Migjorn del riu, s’agraeix també passejar-hi. Em plau baixar des de la plaça de la Concepció camí vell de Xàtiva cap enllà. I allí on hauria d’estar el pontó de Sant Antoni —i mai no estigué—, i que ara és passarel·la inundable de desviaments i tràfec industrial, gire cap el gran solar de l’esquerra, que faria de bon bosc de ribera, i enfile el vora riu amunt... Meandre passat, a la dreta i a l’altra vora del riu, Ca Pèl i passar per sota el Pont Nou fins eixir al parc “inundable”, que diuen, que ha quedat de les restes de la vella Paduana. Un lloc que pot servir d’exemple de la futilitat de l’orgull governatiu: ple de plançons i belleses herbenques quan fou inaugurat i, ara, pagador del pecat de deixadesa, del no acabar les coses i fer-les a pedaços, de la brutícia que deixen els pitjors animals que conec, per incívics: les persones deixades... No, no l’ha reblit el riu perquè així es veja.

Al recer del racó màgic i inexplicable per la pervivència del Molí Descals, segueixes via fangaria tot deixant a l’altra banda l’amicable paisatge de la baixada del barranc de la Vila o de la Puríssima, que desaigua tot allò que ha plogut i plourà de més enllà i amunt encara que l’altíssima ermita de Sant Esteve.

I a la vora mateix, l’Escorxador que donava pas al carrer ara caigut i canviat per jardí. Em costa vore’l, molt, encara. Tinc ben documentat fotogràficament el com era, com van anar desballestant-lo i com han anat creant el parc d’ara... I seguisc.

No pujaré les escales que em duen a les esquenes del Patronato i el carrer Major, ara un malforjat aparcament tan necessari perquè aquell pedaç de món no quede buit d’habitadors... Seguisc recte amb més de fang, la terra certa i tan poc quebrantada pel que som... Fins que la baixada de l’aparcament et fa tornar a l’ara. Almenys s’hi segueix un reformat passeig amb algun banc agraït i encara poca ombra.

A la dreta, els arbres supervivents i de grandor, migtapen el riu i l’acolorida Cantereria que entre l’aigua es reflecteix. A l’esquerra, el monstre mort i encara dempeus d’aquell hotel Fontana i, després, Pou Clar, que no agonitza. Que és esquelet i que fa por... Sort que desseguida ve la parroquial de Sant Carles, de bones i formades esquenes, i el que fou la jesuítica Casa del Rei, ara escola d’adults, i la riba immensa que li han fet absolutament artificiosa, amb arbres ací i allà que algun dia s’hi faran grans i, amb llurs arrels, hi premeran la terra..., si no és que alguna solsida, abans... I allí ja hi ha vehicles, ja no és dolç el caminar, que s’ha convertit en l’únic punt d’accés motoritzat a la plaça de Baix i a la de Dalt, que encara passa, quina ironia, com a la Major... Però encara, i abans d’arribar al pont Vell, hi ha les espatles del raval del Clot, crescudes sobre coves toves i mal·leables. No sé què pensaran els turistes que s’hi puguen perdre per tan inhòspit lloc, a mi m’encisa... Entrar atrevit encara a la cova aquella de sota Sant Carles on encara resten budells del que fou molí, o ja vora el pont, provar d’entrar els primers metres de la Barbacana, o del covejall que han deixat vora d’ella, un delit infantil que m’és encara permés...

I així, vaig alternant unes caminades amb les altres i em passege per llocs que em permeten una certa sanitat en la caminada. Ai Ontinyent... Ara vinc per ací i marxe per allà i refaig la passada... A la fi, només hi ha un inconvenient: tot allò baixat, ara cal pujar-ho. I ausades que se’m fa difícil el retorn. Que no em quedaria allí mateix? Si puges per la costera de l’Escorxador cap el Salvador, després et toca fer tot el Tirador i entrar llargament a Santrafel. Això ho deixava jo pels dies pacients i desapressats, si en el revolt vell, on és el pont i aquell menut casalici que sempre m’ha encuriosit, feren pujada sobre el barranquiu, et trobaries de sobte a un pam i mig de casa. Algun dia ampliaran per allí i tal com dic, el carrer que li han dat al Cervino. No ho voré. I si em toca pujar el Camí dels Carros, creus me’n faig. Si després hi hagués algun miserable banc on reposar les meues anques... Sí que en trobaré, de banc i de descans, a meitat de la salvatge pujada del Carril de la Costa. Allí on hi ha la font de les Monges, pots seure entre molsa i fullam. Ara fot pena veure com ja no hi ha ni l’ombra de la casa que..., deixe-m’ho estar. Un revolt més, el mateix d’abans al baixar i ara pujant-lo —que això és la vida— i et trobes en el replanell de vora el pont, les monges, el palau i l’entrada doble a la Vila, el menut Sant Roc i l’exagerada ascensió a l’Assumpció, hui tota decorada amb penons purissimers... Sort que a mà dreta, i vora la font del Pilar on me l’han posada, hi ha banc... Que a casa, i no és cap broma, hi ha encara mig quilòmetre mesurat.

Ahui he tornat a baixar. He pujat, com t’he dit, esfondrat, des de la font del Carril... Volia veure aquell parc que ara es desvetlla rere el llavador cantererienc. Al recte un camí de llambordins que em recorden els saltadors i poc ben acabats del Passeig del Comtat a Cocentaina. Esperem que no tinguen tan mala fortuna com aquells ni que el riu se’ls berene a la primera. O les brosses de més vora-riu...

Jo he optat per apropar-me a les cases caient que hi ha, les darreres salvades per l’ara però que el demà farà caure esperem que sobre elles mateixes i no sobre algú...

Ben resolt el camí de saorra ja creuada per xaragallets de ploguda, per dur-nos a un interessant bon indret, el de l’entrada a tres de les velles coves habitades de tan vell. Les han protegides amb murs i portals ferrosos que impediran el desgavell del comú del general...

Baixe el Diumenge de Fira, no ho oblide, i allò és un tot de deixalles i botellot de la nit que ha passat. Tot és poc per protegir de l’incivisme... I tal com vaig veient que pugen aquest tipus de jardins, a orgull publicitari dels polits a la premsa local pescavots, m'ature a pensar si la gent que d'açò s'ocupa haurà convingut d'ampliar la gent que se n'ocupe de primera mà i cada dia. Deixa'm que ho dubte. Més per a tant. Però no et fies gens de mi. Cap d'ells són dels meus, dic dels qui manen. I soc humà, i pense, i dic, i en no poder tallar-me les ales, m'han empetitit la gàbia. Què vaig a dir-te ara que no sàpies? Si hi ha qui llegirà aquests mots poc pautats i s'encendrà en fallada falla...

Seguisc caminant a metres dels llambordins aquells. Ja no hi ha res que m’impossibilite la mirada del riu. El caminar està acompanyat de bancades de fusta. Com les agrairia més sovintejades als meus camins! Si hi ha espai ací. El que ocupaven les cases. Amb raó en el temps vell eren riques hortes aquelles en l’entrada formal del poble des de la València antiga... Tinc un conte jo d’aquests indrets, de quan es penjava els malfactors al Salvador...

Rera el tant de fustam dels bancs, que sembla en oferta, el munt de pedrots que han posat tan precisament per què no se’ns vinga al damunt el Tirador. Des d’allí s’escolta la gent xarrar de com passa pel que dèiem “la corba de la Mort”, just per on van treure aquells veïns en la darrera riuada a l’abast de tanta càmera, cosa que mai no havia passat, no em referisc a les càmeres. Que des del segle XV tenim registrats sistemes d’avisos efectius, però la dar...

Això sí, no et deia que no pots fiar-te’n d’aquesta gent... Darrere la línia de baladres que, quan creixeran, taparan l’albarís i, en perspectiva, tot allò que du a les mantes marrons amb què han cobert bona part de la caiguda tiradorenca, què creus que et trobaràs? Runa, molta runa... I no em referisc al munt de soques assecades i malesa naturària, no... Trossos de construccions, rajoles, uralita... No, no ha estat abocat des de dalt, i això em preocupa perquè poc costava... Ui, i encara em trobe amb connexions deixades a l’aire entre les roques, ves a saber si d’aiguat o llumeres. Si a la vora ja hi ha deixalleria humana, veuràs com de prompte s’encarrega de fer-ho tot un cristo la gentola...

Bona cosa de xops i d’àlbers, fanals a pleret que donarà gust passejar-se de nit per aquell espai en ser estiu, font fins i tot perquè hi beguen les mascotes que trobaran allí un paradís. Xica!, diré que m’agrada el resultat, per més mal acabat que pugues dir que... Sí, i que no servisca de precedent! M’ha agradat i trobe que serà un espai que, si tot va bé, voldré passejar en futurs suposables... I més quan acaben aquesta obra del pont “inundable”...

Ausades el riure de començar les obres en el temps de les danes; els de sempre... Ara, pedrots acumulats i aigua poc agradosa... Almenys, a la vora, la baixada del barranc de la Vila les du netes... Quan estiga el pont, caminar serà molt més fàcil perquè unirà les dues vores sense que et toque fer volts i revolts com si fores campana i et sobraren les cames... Veurem, jo no ho sé, si el futur ens durà que la riba a Migjorn es veurà netejada com aquesta, millor transitable i voluntariosament renaturalitzada... Quin goig seria poder caminar obertament i sense pedrals, tolls ni entropessades. Res de cotxes per fi, ai Ontinyent que no t’hi veig però et somie... Fins el pontó de Sant Antoni i, per què no?, més enllà passant meandres. Que diuen que van a urbanitzar les fàbriques aquelles de dessota el passeig de les Germanies, com elles escapçat, cap a la fàbrica de Tabalet i tal... Si referen camins i poguérem passar-los, quin goig...

Acabe la Cantereria. Llàstima que no s’haja actuat sobre el davant mateix de l’Escorxador. Es nota molt que... Un moment, ara que mire... No és aquest el parc de les Mamàs Belgues? Sí, eixe és el nom que li han atorgat. En homenatge a les dones que a tants ajudaren quan la guerra darrera i... No, ni un monument ni cap placa, tan posats a aquestes coses com són aquesta gent.. Res! És curiós... I encara em ric de la meua malfiança... Només s’han afanyat, almenys a Santrafel, a instal·lar els cartells nous dels noms de carrer dels personatges franquistes que hi ha carreronats. Després discutiran les seues pròpies querències...

I com que no he cregut mai en les casualitats, deixa’m que camine pel camí del somni...

Per somiar, deixa’m que et suggerisca una nova passarel·la inundable a la vora del pont de Santa Maria, al dalt de tot dels camins actuals. Que unirà, prop d’on estava el pou del Moro, la llera del riu amb el bestial desficaci perpetrat en temps d’aquella alcaldessa i que permetria pujar directament a Santrafel fent útils aquelles rampes oblidades des del primer dia, quan, just en la inauguració, aquell famós president de la Diputació —aquell alcalde que es burlà de Xàtiva prometent-los la platja—, sí, el dels “mil, i dos mil, i tres mil...” va soltar per a la posteritat que si els minusvàlids volien pujar, que tiraren cordes...

Ei, que facilitar un pas peatonal pel Carril que anara més enllà del Filaner, també seria cosa d’agrair. Encara que fos a la voreta vora de la carretera, poder arribar als dos darrers ponts, els primers que el riu s’hi troba, l’històric de la Costa i el novíssim i espectacular del Salt del Bou, deixarien un esplèndid, amable, discontinu i saludable seguit per caminar sense perdre el lleu i sense malmetre la dissortada germana natura... Somiar no diuen que és de bades? Doncs deixa’m que encara arredonisca amb tan barat pressupost la pensada. I una pujada, que la hi ha, millorada en accessibilitat des de la Costa al Salt del Bou? Ja hi ha una de ben interessant paral·lela que et du des del riu a la font de la Llúcia i a les antigues i fecundes hortes del Llombo que encara alguna en queda entre casetes...

Font del Carril.

Font de les Monges.

Sabedors que el riu és la vida mateixa d’un poble que ja d’ell no viu, està bé l’encetament del procés i va millorant el seu anar fent. Però li queda demà de camí. Saber com conviure l’espai, la necessitat que té de créixer i arramblar-ho tot quan l’oratge no està de bones i que tota tronada du darrere la calma m’anima a pensar, seguiré somniant, que hi ha bon cabdal d’esperances.