Cocentaina es fa abraç amb la Fira més trista, i preciosa...

Santrafel, a Dia de les Ànimes de 2024.

Als qui s'estimaven la Fira i d'ella també vivien, i se'ls ha endut mala riuada i no són amb nosaltres més que en l'estima mateixa compartida.

Què és la Fira sinó una porta a un nou temps en què, a més de descansar de la feina quotidiana, calia proveir-se de menges per a l'hivern i d'eines per quan arribe la promesa primavera? Obria el fred que, entre les nostres barrancades muntanyes tan aspres i escrues, volia dir aïllar-se d'un tot com va rodant. Llavors, Cocentaina era la darrera ocasió de socialitzar vides, béns, novetats i alegries els dies del dol constatat a repic de campana de dol i oració per les ànimes. Les visitàvem pel Tots Sants abans de firar i firar-nos i, elles, feien tornavisita amb els nostres llits acabadets de fer perquè pogueren descansar a les cases.

Llavors el món del Tots Sants només era l'horitzó quotidià del cadascú que arribava a la Fira i aquell que compartien amb tothom que volgues escoltar i vendre i regalar i ensarronar abans de, amb els arganells tan plens de coses com els ullets brillants encara per tot allò vist i conegut, hom se'n tornava ja a casa. A la vora del foguer. Els bancalets de marges pedrencs ben nets i sembrats de la poca cosa que ens ha de donar a viure, de demà, a falta de collir l'últim fruit, el de les oliveres fredoses. I que passe la neu i no florisquen abans els ametlers, que ens quedarem sense aquella collita...

Ara, amb el món tan interconnectat que la imatge ens derrota la idea i l'oïda, la Fira ha esdevingut porta al divertiment variat, al tan demandat oci que atreu el foraster i acontenta l'oriünd... Però la Fira de Tots Sant segueix sent, amb maneres diversíssimes, el batec formal d'un poble que d'ella viu perquè en ella ha fiat bona part del futur... I enguany, el temps del dol mig oblidat en forma i raó del Tots Sants i les Ànimes que abans ens movia, s'ha transformat en un dol vertaderament punyent i real, el de la desgràcia absoluta de la mort de tants valencians d'horta i ribera encara ens agermana més amb els nostres germans als veïns valencians de muntanya... 

La Fira, però, no pot aturar-se perquè no podem aturar el nostre cor si volem seguir vius. Bateguem amb sordina si cal i plorem. I plorem de veritat en veure que, val, suspendrem tot allò que puga ser dit festa banal i sobrera en moments de tantíssima foscor i això no ens serà prou. Però la Fira, cal fer-la perquè no en tenim una altra... Ja vindran altres anys i amb més ganes de festa que mai les amigues i amics que ara només que fan que treure fang i fang de les llars que han perdut, convivint com es troben tants d'ells amb sos morts... Però els qui no vindran?, ens recorca la ment i ens rebenta el poc cor que ara ens resta el seguir, però ens cal fer-lo fort. I els firers?, més de cent que venien no hi són per l'aiguat. Molts d'ells tot ho han perdut, la vida fins i tot... Que hi ha el cas de qui ha vingut, ha muntat, ha tornat al redós a per gènere bo, i allí és que l'hem perdut... 

Fira silent, a la quieta, callada, un brunzit de converses que, vulgues i no, totes giren al vent de l'horror, que ara diuen que hi ha dos-cents morts i que puja el neguit de qui no sap dels seus i emociona el voler de la gent que, a peu i com pot, du l'estima feta aigua i menjars, feta pales i força per més palejar traient fang i més fang. I nosaltres ací, sense poder anar i amb carrers del tot buits, que allí no pots passar i només pots que dar, als punts habilitats, de vitualles per alleugerir tant de mal quan la Fira sencera els daries... 

I encara quan dubtes, quan se't gela el pols caminant entre el poble preciós i els records de bonesa que et du el caminar fent, sent Fira, encara et dol que hi ha qui no entén o el confon no saber que és la Fira, el Tots Sants socarrat, mariolenc, i et retraga morals que..., i més enllà de qualsevol hipocresia, farisaic,  encara vulga treure cap rèdit.

I la Fira que va, perquè rodant la roda, i el cavall renillant, som bon símbol que tot s'alçarà a l'endavant. 

Sota la porta del Palau, per baix de l'Esdevenidor que simbolitza nissaga, poble i veïnat, s'obre la porta a més vida... 

Des d'ací et contaré el meu Tots Sants, tot sabent que m'era tan urgent poder vindre per viure en l'ahui aquest joc barroer de volent, no voler i ser-te tan precís com en cap altra anyada... No em cal justificar-te res, més faltaria... Però has de saber que ara mateix visc un tràngol ben gruixut i necessitava refermar-me en tant com ací m'he estimat.... 

Poc, però puc escriure sense anar a cada moment mocant-me o torcant-me dels ulls... Així que he pensat també que no res et diré sinó t'ho faré vore a través de les fotos que he pres i ara et done a mirar. Un passeig cronològic pel dia primer de novembre al matí, malgrat tots els malgrats negatius... 

Benaurat qui trobe un raconet al cor per al goig quan el món se'n va a l'ample...