A la presentació d' "Aventura't a Otos!", el nou llibre il·lusionant sobre els famosos rellotges solars...

 Santrafel, a dissabte vint-i-sis d'octubre de 2024.

Anit, vaig trobar-me, i ben feliç per haver gosat eixir de casa, a un Otos plogut i fresc. El motiu m'era gran. La meua amiga Lidia Alfonso presentava per primera vegada obra pròpia, feta ensems amb la seua parella, José Miguel Tovar. Un divertiment entretingut que, prenent el sorprenent, ric i bastant poc aprofitat neopatrimoni dels rellotges solars del poble, el posa en la solfa del treball infantil per a un públic més que no escolar, sí familiar. 

Es tracta d'una mena de treballada gimcana divulgadora i informativa utilíssima si hi acudeixes a la crida del poble amb xiquets de qualsevol edat a passar un bon matí per Otos, o una excel·lent vesprada, caminant pausadament pels carrers tan nets i deixant-te sorprendre pel cada racó que trobaràs horalitzat... 

El llibre es diu "Aventura't a Otos! Descobreix els rellotges de sol", i podeu demanar-li'l a l'autora a través d'un missatge electrònic a lidialfonso@gmail.com. 

Un servidor no pot ser massa desapegat del tema rellotger otosí perquè l'he vist nàixer i créixer fins que desborda la paciència de qualsevol que vulga apropar-se al tema des d'un sentit global artístic i difusor. Quan has enllestit el treball i el dus a imprempta, t'han aparegut més rellotges encara que no inclouràs... Una meravella productiva només comparable a la pebrasseria serrana de la tardor... 

Per això mateix entenc el treball de Lidia i José Miguel com a il·lusionat, agradós, de disseny plaent i formulació adient del tot al públic que puga sentir-se atret. El seu paper docent, i per tant pedagògic de manera veritable, apegada a la realitat d'un ara necessitat de pedagogies, hi obliga a entendre l'explicació patrimonial des d'un punt de vista com el que amera en esperit el llibret: actiu, concret, ràpid, joganer, mistèric, dúctil i apartat apartat de qualsevol intenció pontificadora ni academicista, atenent fil per randa al com hem acabat sent en l'ahui en dia...

El presentador de tan breu com acollidor acte, Daniel Alfonso, germà de l'autora i sabedor de com està el pati de la nostra cultureta devinguda culturiua de conreu bancalós secaner i pedregós, va voler deixar caure algunes veritats d'aquelles dolgudes per tan certes en definir el tuacte. Com de lluny vaig sentir-me d'aquells dies grans de no fa tant tampoc quan tant el veïnatge, pel social, i nosaltres mateixos en el particular, ens il·lusionàvem amb aquests quefers i presentàvem llibres, calendaris, projectes engrescadors, possiblitats certes... Fins que el postureig va passar a ser de boira a nuvolada intensa.

Copie, amb permís, les paraules de Dani: "En primer lloc cal donar-li les gràcies a l’Ajuntament per l’organització d’este acte. Mireu, fa 20 anys es va iniciar el muntatge dels rellotges que conformen la ruta temàtica inaugurada el 12 de març de 2005. Al llarg de dos dècades han passat 3 alcaldes i uns quants regidors de turisme, ha anat creixent la ruta i milers de persones han vingut a Otos atretes per un projecte que s’ha anat consolidant amb el temps. La ruta que tots coneixem té un component turístic, però també cultural, econòmic i didàctic. Perquè els visitants que arriben a este indret de l’Ombria del Benicadell no venen a tombar-se a la platja i a desconnectar, sinó que demanden un cert nivell que cal donar i també aprofitar. El nostre turisme vol que li conten com passa el temps.

En eixe sentit, s’han publicat nombrosos articles de premsa i d’investigació. Però també són fonamentals els materials didàctics que s’han dirigit al públic infantil i adolescent. Perquè els més joves són el nostre futur i resulta fonamental que coneguen, valoren i promocionen la ruta que ha fet internacional el nom d’Otos. Ja sabeu com estan les coses i haurem de passar de l’autocomplacència a l’acció si volem eixe futur".

El millor quan estàs despert, i el més desesperant quan et trobes com jo ara mateix de paciències i salut, és que, rera una simple activitat sociocultural com aquesta, hi ha tot un sotabosc de qüestions transcendents mig intuïdes i interessants de percaçar... 

Les paraules de Dani expresen un transfons que cal analitzar de manera fonda, però només a qui corresponga. Diu ben dit, i ens situa així en el mapa, del de quin mal hem de morir com a societat que s'adorm i es deixa adormir sense vigilar la cartera. Jo, em remet directament a què hi ha d'això en aquest llibre vacunal. Fet en pandèmia, tret en editorial però tal i com va el món editiu, més autogestió decididament atrevida com impossiblie negoci. Això, ves per on, encara em dona esperances de redempció pels qui hem volgut seguir el camí lliure d'impostos del no voler cridar a les portes tancades d'entitats polítiques que saps que no obriran quan la quantitat de peixos empadronats en la xarxa no donaran per als vots que necessitarien... 

Demostrat em queda: qui posa dels seus diners per autoeditar les seues coneixences, dèries, preocupacions i distrets socials, és que realment s'estima el molt o poc que puga dir. I llavors, cal escoltar-lo. I en ser possible, ajudar-lo també. Quin món el nostre, amb la vertadera cultura emmorrionada per les màquines de diners i negoci-poder que solen ser ara, —i m'ho perdonareu i encara hi estareu d'acord, amb una generalització absolutament injusta però convençuda també—, les editorials, els consells de cultura, les regidories regirades, els aprofitadors posturals... I com m'agrada ser encara de poble, a mi..., i, sobretot, poder tenir un sou a final de mes que em permeta, amb estalvi i ronyons, la publicació sense ànim de lucre i amb tota la voluntat del món de contar tot contant-nos, tot i sabent que només m'escoltaran, ens escoltaran, aquells que s'hagen volgut posar en la primera filera...

Res, que van ser unes poques hores felices de les que quedaran un fum de fotografies i moltes més paraules de converses múltiples i sempre enriquidores. Espere que Lidia i José Miguel, realment inquiets com son, vulguen girar el seu treball al vent del profit de les escoles, perquè hi ha marge. I que encara puguen i vulguen desenvolupar idees i projectes que puguen enriquir, com fa aquest llibre, i dignificar també, allò que fou galerna cultural imprevista —ja no pensat i fet sinó tirem per ací a vore on arribem— i que, en estirar de la veta com cal, tots isquem guanyant, sobretot en alenar perquè l'esforç fet, tant, ha estat per a fi de bé; i bon fi li esperem, encara...