A l'Entrada de l'Olleria...

 

Santrafel, a diumenge primer de setembre de 2024.

Potser et siga difícil de creure, però de l'Entrada de l'Olleria... Una vegada només en la meua vida i, justament, participant dins d'un seguici que va resultar-me curiosíssim. Després de moltes convidades que no es materialitzaven per tan distintes raons, enguany he pogut respondre i m'he pogut seure, i com un senyor, a disfrutar-la... I en tan bon lloc que dubte que hi haja un altre de millor, que de les tantíssimes fotografies com he tret, es fa del tot protagonista el campanar... I ja saps que un servidor sempre ha dit que, per dins, no hi ha d'altre més rebonic a la Vall sencera... 

I així, em dispose a gaudir plenament i sense interferències d'una festa a la que li conec, ja veus, els ets i els uts perquè ausades que m'ha tocat referir-me i tractar-la en tant temps com fa també que escric d'aquestes coses. Ja saps, orígens, significances, perquès diversos... Però, no sé com dir-ho... Ha estat una vertadera sorpresa comprovar que no és sorpresa allò viscut... I em somric quan un dels convidats contestans de la Junta de Festes, en passar vora meu, em comenta que queda autènticament sorprés per la riquesa de l'Entrada... Sí, una magnitud que aborrona i la fa, per tant, magnificent si no t'agrada o trobes massa gastada la paraula "magnífica" per a aquestes causes... Però, i per què? Si estem parlant de la segona població valldalbaidina? Amb una tradició bé que no tan arrelada en el temps com en els pobles més propers al nucli fundacional mariolenc però que rebleix la banalitat saberuda en saber-se arrelada, i tant, a la gent que la fa, la viu i en ella posa tot el seu interés.

A la fi, acabe també atordit, també t'ho dic. Tots els clixés propis estereotipadors que m'he creat pels anys prenen cos en aquest acte per a mi nou, la qual cosa fa que me'ls confirme més fondament encara. Però això és cosa meua. Alguns els compartisc amb el veïnat perquè, per les hores, vas comentant i comentant... Molt músic, molta música, però segueix sonant millor el poc i clàssic que el nou i pressumptament espectacular, per dir-te un exemple que arribe als dos bàndols... Però no només es deixa veure, malgrat els tallons en els seguicis dels càrrecs que, com a tot arreu, no fa lluir el conjunt sinó que l'eternitza injustament... 

Malgrat això, que no és res perquè ja t'he dit que a tot arreu fan faves i no vaig a dir-te les calderades que pots tragar-te al meu poble, trobe una idea que m'atreu... Si no has vist mai una Entrada morocristiana, sigues guiri o neòfit interessat, o casual visitant, és aquest de l'Olleria un acte ideal per a la teua primera vegada...  

Tens uns bons exèrcits de festeres i festers que saben formar i desfilar amb art i presència. Amb unes robes que, abolit qualsevol historicisme, eleven la imaginació combinatòria de colors i matèries i texturitzacions a un combinat de temps festius pretèrits i actuals als que s'afegeixen estrenes digníssimes, jocs exitosos a d'altres poblacions, atreviments que generen tant amors com odis cap allò que t'envaeix la mirada d'una manera que no pots deixar d'absorbir... I una absoluta meravella de músiques amb el tercer exèrcit sencer en lluita: el que dona el temps i el pas a l'ànsia de lluir. Tantes i amb tants, tanta inversió, que farien empalidir qualsevol altra festa peninsular per abundància i solvència harmònica: bellesa plena i ofegadorament feliç... Unes peces interpretades que, malgrat les repeticions, resulten gustosament variades per més que ja saps que això, a la fi, ja va per gustos i que moltes vegades la partitura escrita va a bacs en enfrontar-se a la realitat del carrer i qui la desfila, que també passa, sobretot amb partitures recentíssimes de patums compositius... 

Però qui hi aterra, com dic, això ja no ho veu ni pot sentir-ho. Passaran els lustres i serà encara incapaç, a poc que tinga una certa sensibilitat cordial, que, rera una carrossa de càrrec es va trobar amb no-sé-els-quants-músics que superaven de llarg la centena i mitja de places i duien en carro la percussió per acabar de rematar-te el poc sentit que et restava. I amb tanta lluentor, carrossa, llumeneta, acoloriment, ball que es fa volteig i revolteig que no saps com no et rebentaven les venes amb tanta vibració acceleradora del batec vital... I si damunt es dispara més pòlvora lluminosa que en totes les festes del meu poble, i no és un dir..., ausades com pots eixir d'aquest primer escabussament!

Però torne a tocar terra, curat pel temps i el tant ja vist que molt em cansa..., em trobe ple perquè veig bellesa i vaig intuint art, i això m'escalfa... 

Al mi més xiquet encara, li resulta, em resulta, molt curiós l'indret tan revingut en corbes i estretors per on circula feliç tanta sang festera... Ja saps que no acabe d'ententre les llargues avingudes on han acabat confluint tantes entrades... I la sorpresa del què girarà ara en no res el cantó?, encara m'encisa eixa espera... 

I podria dir i dir encara, de les meues curiositats, les tantes ignoràncies meues que reben resposta sempre comunal i acumulativa... Però atenent a la sorpresa del trobar-me ací mateix, que ni la càmera duc, ni prou bateria per acabar amb solvència la retratada, i el fet mateix que ja renuncie a tragar-me tanta entrada de nom però sense ànima, m'assegure, convençut, que he fet bé d'acceptar la convidada familiar i agraït quede, i molt. 

Perdre's aquest espectacle no hauria estat bona cosa, que cal conéixer per aprendre'n més, de bens i mals i tantes coses. Una més, dirà qui l'ha viscuda o bé l'ha feta, o fins i tot pot haver-la patida com a treball. Per a mi és una primera vegada més que digna i aplaudible. Marxe content feliç per haver conegut tanta marxa i causa i cosa inconeguda...